“Les petites coses, la família i la lentitud fan el millor estiu”
L'estiu d'Antoni de Lacy, cap del servei de cirurgia gastrointestinal de l’Hospital Clínic

Palma“Els meus estius són semblants els uns als altres. No en puc destacar un. Diria que les petites coses, la família, estar amb la dona i els dos fills i la lentitud o una certa lentitud fan el meu millor estiu. És el contrapunt al ritme de la feina, que m’apassiona i m’absorbeix totes les hores”. Així s’expressa Antoni de Lacy, metge i cirurgià, cap del servei de cirurgia gastrointestinal de l’Hospital Clínic, soci i director de l’Institut Quirúrgic de l’Hospital Quirón de Barcelona, professor de la Facultat de Medicina de la UB i, entre d’altres, president de l’European Association for Endoscopic Surgery.
Nascut a Mallorca, és a l’illa i amb tantes hores com pot al mar on Antoni de Lacy passa les vacances d’estiu, sempre. “Per a mi l’estiu ideal no està lligat a un gran viatge, ni a experiències extraordinàries. Per a mi, el que és extraordinari és contemplar la posta de sol a la badia de Pollença, que l’he vista milers de cops i que sempre em fascina. És extraordinari poder submergir-me a 20 o 25 metres, o més, amb els meus fills al cap de Catalunya o al veí cap de Formentor, i observar els peixos i la vegetació marina. Ho és també dormir prop de la Foradada, descobrir un contrallum sota l’aigua a l’illa del Colomer, on vull que tirin les meves cendres, pescar el que hem de menjar i poder ensenyar als fills allò que del mar i de la vida m’ensenyà el meu pare. No busco altra cosa”.
Així i tot, Antoni de Lacy no desconnecta tant com aquest relat pot fer pensar: “Les malalties no fan vacances. Estic connectat a la feina i habitualment vaig dos dies a la setmana a Barcelona per operar. Però a l’estiu sí que intento recuperar el temps que no tinc per als dos fills i per a la meva dona, que com a ginecòloga ha treballat molt sempre, encara que ella no ha deixat mai de portar el pes de la família. A l’estiu, estar 24 hores amb ells al mar, en un espai petit com és un vaixell, i fent burrades a l’aigua, m’omple de joia”.
A propòsit del que explica, li agrada recordar una història, certa o no, de dos mallorquins que pescaven des d’una roca. “Miraven el mar i un digué que si compressin un bot podrien pescar un poc més lluny, pescar més, peixos més grans, i vendre’ls. Amb els diners podrien comprar una barca més gran i obrir un restaurant on servir el peix, i després un hotel i un altre més, com han fet tants mallorquins. L’altre pescador li demanà per què tot això. «Doncs perquè com que tindríem molts diners podríem descansar i pescar tranquil·lament». La sentència final de l’escèptic és demolidora: «Jesús, tota aquesta feinada per acabar pescant com ara»”.