Quan tenir una talla 34 és estar grassa

BarcelonaTenir una talla 34 és estar grassa. Almenys per als responsables de càsting de l’última desfilada de Louis Vuitton, celebrada al Japó el 16 de maig. En el missatge de denúncia que va publicar la model Ulrikke Hoyer al seu compte d’Instagram –que es va fer viral de seguida–, la danesa explica que després de fer la prova de vestuari per participar en aquesta desfilada, la responsable de càsting li va dir que tenia “la cara i l’estómac inflats” i que era “massa gran”. Per aquest motiu li va recomanar que begués “només aigua durant les següents 24 hores”. Tot i que la directora de càsting de la marca francesa, Ashley Brokaw, s’ha afanyat a negar aquestes declaracions, el cas és que finalment Ulrikke no va poder participar en la desfilada. El testimoni d’aquesta model és rellevant perquè, a més d’haver sigut tenista professional, ha treballat per a importants marques com Chloé, ha aparegut a la revista Vogue i ha sigut portada de l’edició danesa d’Elle.

En els últims anys, però, hi ha hagut molts altres casos de models que han denunciat situacions de pressió similars, com ara el de l’anglesa Charli Howard, el 2015, a qui, tot i fer 1,72 m d’alçada i tenir una talla 34, la seva agència li va demanar que s’aprimés. Ho va explicar ella mateixa al seu compte de Facebook, on també declarava: “No permetré que em digueu què falla en el meu aspecte ni què he de canviar per estar guapa”. També fa un parell d’anys, la jove model anglesa Rosalie Nelson va fer una petició a Change.org en què demanava que es prohibís fer desfilar models amb un índex de massa corporal massa baix, després que en un càsting li diguessin que havia de perdre pes per poder triomfar en el món de la moda. Per cert, tenia una talla 36.

Un col·lectiu en risc

No se’n salva ni la famosíssima model nord-americana Gigi Hadid, que fa pocs mesos es queixava dels insults que rebia a les xarxes socials per la seva figura. Un dels casos més coneguts aquí és el de la model sevillana Marisa Jara, a la qual comentaris com ara “que guapa que és, llàstima que estigui grassa”, van acabar provocant-li un greu trastorn alimentari. I aquests només són alguns dels exemples coneguts. Però quantes models es veuen exposades a aquestes exigències en silenci?

“És una barbaritat!”, diu Eva Toro, psicòloga clínica del Gabinet Col·lectiu Galton, en relació al recent cas d’Ulrikke Hoyer. “El problema no és la talla 34, sinó que aquesta talla no sigui l’adequada per a una persona que arriba gairebé a l’1,80”. Segons explica l’especialista, si l’índex de massa corporal (IMC) –que s’obté dividint el pes en quilos per l’alçada en metres al quadrat– és inferior a 19, es pot considerar que aquella persona està en risc. Tot i així, cal tenir en compte altres factors, com l’edat o el sexe. “Dades del 1985 al 1997 conclouen que tres de cada quatre models tenen un IMC inferior a 17,5 -exposa la psicòloga-. Als anys 30 les models ja tenien un 8% menys del pes mitjà de la dona, però ara és un 23% menys”. Per això, Toro opina que es tracta d’un col·lectiu susceptible de patir trastorns alimentaris, “igual que els passa a determinades esportistes, com les gimnastes o les ballarines, ja que són pràctiques que requereixen una atenció directa al cos”.

L’any 2012 Sara Ziff, una activista especialitzada en l’àrea de moda, va crear l’Aliança de Models. A més de recollir casos de diversos testimonis que han patit pressions per estar primes, lluita per aconseguir que el gremi estigui sotmès a certs controls que ajudin a preservar la salut de les seves integrants. De fet, a l’última Setmana de la Moda de Nova York va fer pública una carta en què demanava que es donés prioritat al benestar de les models: “Moltes vegades se’ns demana que deixem de banda la nostra salut i seguretat per poder trobar feina”, deia Ziff. També ha dirigit el documental 'Picture me: a model’s diary' (2009), on deixa al descobert el costat fosc de les passarel·les. Potser ha sigut gràcies a iniciatives com aquesta que, recentment, s’han començat a prendre algunes mesures. Un exemple és la llei aprovada a França, fa tan sols un mes, que penalitza contractar models amb un pes excessivament baix. En concret, amb un IMC inferior a 18. A més, el decret obliga a especificar quan una foto ha sigut retocada per reduir o ampliar el cos d’una model. Altres països com Itàlia o Bèlgica també han aprovat normes similars.

A casa nostra, una de les iniciatives més recents i rellevants és l’acord firmat aquest gener per l’Associació contra l’Anorèxia i la Bulímia (ACAB) i el Consorci de Comerç i Moda de Catalunya per unir esforços en la lluita contra els trastorns alimentaris en el marc de la passarel·la 080 Barcelona Fashion. “Consisteix en un programa de 20 sessions de formació i sensibilització dirigit a professionals, entitats i col·lectius que participen en la passarel·la”, explica Miquel Rodríguez, director de la 080 Barcelona Fashion. “L’objectiu és fer d’altaveu d’aquesta problemàtica i evitar l’expansió d’aquests trastorns entre els col·lectius de risc”. Rodríguez qualifica l’acord d’“únic en l’àmbit internacional”. També assegura que en aquesta passarel·la catalana les models “són seleccionades per l’organització i els criteris es basen en hàbits saludables”.

Cossos irreals

Tot i que les models són un col·lectiu en risc, els trastorns alimentaris afecten persones de tots els àmbits. Segons Toro, “de cada 10 casos, 9 són noies”, i la majoria adolescents. Segons dades de l’ACAB del 2016, els trastorns de conducta alimentària afecten 28.000 adolescents i joves catalanes i constitueixen la tercera malaltia crònica entre la població femenina adolescent o jove. L’experta assegura que, a més, cada vegada afecta nenes més petites. “He tingut nenes de 9 anys que m’han dit que no es corden l’abric perquè els hi fa panxa”. La psicòloga argumenta que normalment no hi ha un únic motiu, sinó que són diversos factors els que acaben desencadenant aquests trastorns. “Un simple comentari pot afectar”, assegura, i alerta dels riscos que comporten aquests trastorns: “Menjar o no menjar és només el comportament. Però hi ha molts altres riscos: depressions, seqüeles físiques, desaparició de la regla, inestabilitat emocional, etcètera”. Pel que fa a l’anorèxia, la psicòloga detalla que només el 30% de les que en pateixen es recuperen del tot.

La imatge que ens venen de les dones sobre la passarel·la i a la publicitat no és real. Però sovint tampoc ho és a la televisió, a les revistes, a les pel·lícules, a les botigues de roba... Mirem on mirem, l’entorn ens convida a aprimar-nos. “Ens estan donant una imatge artificial i això provoca insatisfacció corporal”, diu Isabel Muntané, periodista i codirectora del màster en gènere i comunicació de la UAB. “Tenir com a model de referència noies de talla 34 és un problema social per a moltes joves”. Segons Muntané, el fet de tenir un objectiu que no poden assolir “dificulta el desenvolupament de l’autoestima i fa que no es pugui tenir una vida plena i tranquil·la”. I afegeix: “Cal prendre mesures en l’educació i en els canals de comunicació”. La periodista opina que encara no hi ha prou consciència dels efectes que pot provocar el cànon de bellesa de les últimes dècades. “Potser el model de referència ja no és una anorèxica però continua sent una noia molt prima. S’haurien de començar a mostrar cossos reals”.