“Prefereixo algú que pensa i no resa a algú que resa sense pensar”

BarcelonaTé una veu profunda, com si el seu cos fos una cova i parlés des de ben endins. Ni ell parla català o castellà ni jo italià, així que trobem un idioma comú, el francès, que ens fa alentir, buscar la paraula justa, malmetre l’accent i la forma per arribar a la substància. Conversa feta d’escolta davant un home que ha fet de l’escolta conversa. “La pregària ha patit sempre d’un excés de parlar-li a Déu, un fet que és molt religiós, però no particularment cristià”, comença Enzo Bianchi. “Necessitem recomençar un camí a través del qual els homes i les dones comencin a escoltar la seva consciència. I en aquesta consciència escoltar la veu de Déu; la paraula de Déu que s’expressa a través de la Bíblia, poder-la llegir i que esdevingui una paraula poderosa espiritualment parlant i que ens pugui ajudar en la recerca de sentit que tots fem. Una recerca que ens dona l’esperança i la raó de viure”.

Escoltar l’alteritat

Si no som capaços d’escoltar aquesta profunditat, “fins i tot les paraules que rebem de la Bíblia no traspassaran aquesta profunditat i continuarà sent una paraula moral que podem trobar per tot arreu”, explica. Però, ¿com saber si escoltem Déu o els nostres desitjos? Com ho fem per discernir? Per a Bianchi, és una operació en què necessites ser iniciat, no és fàcil i l’aprenentatge és llarg. “Però la paraula de Déu -afirma- ens ajuda a sortir d’aquesta autoreferència, ja que és un altre text, una altra paraula que no és la meva. I quan em ve és cert que la vull fer meva, però continua en la seva alteritat. I la seva alteritat és, en tot cas, una mena d’impediment al narcisisme provocat per escoltar-se a un mateix”.

Ho diu convençut d’algú que ha anat més enllà de la teoria, que n’ha copsat els beneficis i també les incertes. “Mai n’estem segurs, però l’eina que tenim els humans és precisament aquesta escolta de la paraula de Déu”. Una pregària amb què individu i comunitat han de trobar l’equilibri, perquè, com ell descriu, “si aquesta operació no és personal, no et toca en profunditat i, a la vegada, és la pregària en comunitat la que ens corregeix i ens treu del solipsisme d’una pregària únicament individual”. Qüestió d’equilibri. ¿I amb lloc per als no cristians? “Sí -diu rotund-, prefereixo algú que pensa i no resa a algú que resa sense pensar. Escoltar-se és una acció que obre la relació. I la relació ens obre a la comunió. De fet, l’activitat de la pregària és molt humana, ens ajuda a humanitzar-nos. I avui dia ens dona forces contra la barbàrie, l’individualisme i el tancament a tot allò que ens espera i que ens demana esperança”.

El gran místic persa Farid ad-Din Attar va deixar escrit que Déu no necessita res, tampoc les nostres pregàries, però que resar és la nostra provisió d’un trajecte llarg. I aquesta set d’espiritualitat continua sent-hi, potser amb altres formes. Bianchi n’és conscient: “Si l’Església continua amb aquesta armadura doctrinal i moral, la gent no s’hi interessarà. Les noves generacions no ho entenen, són coses abstractes, el que tothom es demana és si dins del cristianisme hi trobarà un sentit a la vida, si els ajudarà a viure bé. Hem de treballar perquè el cristià sigui capaç de dir que la seva espiritualitat és profunda. Fa uns anys hi havia una atracció molt gran per l’espiritualitat oriental i tothom es feia budista o hinduista perquè hem deixat de conèixer l’espiritualitat cristiana. Per meditar, per exemple, desconeixem la tradició cristiana, però anem a aprendre els mètodes de l’Extrem Orient. Potser avui dia aquesta fal·lera ha disminuït, tot i que l’espiritualitat cristiana continua sent feble. Hi ha un gran corrent d’una espiritualitat que ja no és cristiana, tampoc és atea, és postcristiana, postreligiosa”.

Al mateix temps, altres sectors cristians es dessequen en la forma, mantenen només el nom... “Són catòlics identitaris per raons culturals i de tradició, però no tenen la fe en Jesús -afirma-. I això és un problema per a l’Església perquè genera ideologies localistes, identitàries, que esdevenen tancades, contràries a les altres religions. A Itàlia tenim aquest problema, molt greu. Jo l’anomeno un cristianisme de campanes però no d’Evangeli, on no s’accepta l’estranger, ni la justícia, ni una vida de l’Església que sigui inclusiva i misericordiosa com la que demana el papa Francesc”.

Pioner de l’ecumenisme

Tot i voltar per mig món publicant llibres i donant conferències (com la de la setmana passada a Barcelona, convidat per la Fundació Joan Maragall), Bianchi no només parla. Tot el contrari. Coratjós, lúcid, fa cinquanta anys va fundar la comunitat monàstica de Bose (a Magnano, al Piemont italià), l’única al món on hi ha catòlics, protestants i ortodoxos, monjos i monges. “Si no n’hi ha més és perquè a vegades les esglésies respectives no ho veuen amb bons ulls. El Papa m’ha anomenat pontífex ecumènic i hi ha una gran feina a fer. Bose dona aquesta possibilitat. L’única cosa que demanem als que volen venir és que cadascú resti fidel a l’Església a la qual pertany, sense conversions. És una de les nostres regles”. El pas d’aquestes dècades ha llimat les tensions entre les diverses creences. ¿S’estendrà l’exemple de Bose? “Cinquanta anys és un temps prou important que testimonia que és possible una convivència conjunta dels cristians separats per les seves Esglésies”, respon, convençut, aquest home de mirada neta i somriure atent.