Ortorèxia: l’obsessió per menjar sa

BarcelonaL’excessiva preocupació per menjar bé balla sobre una perillosa línia vermella. Traspassar-la pot ser l’inici d’una patologia coneguda com a ortorèxia, l’obsessió per menjar sa. Tot i que no està reconeguda en cap sistema de classificació mèdica, els experts la defineixen com “una obsessió pel menjar sa que comporta serioses limitacions en la vida de les persones que la pateixen”, explica Toni Grau, cap de coneixement i investigació de l’Institut de Trastorns de la Conducta Alimentària (ITA).

Les persones afectades paren una atenció malaltissa a l’origen i composició dels aliments, i exclouen de l’alimentació qualsevol producte alimentari del qual no puguin verificar la procedència o que no s’adapti als altíssims requeriments de qualitat que imposen aquestes persones. Segons el psicòleg i neurocientífic Isaías Mena i el dietista Guillem Mena, aquestes persones exclouen aliments perquè creuen que porten herbicides, pesticides o substàncies artificials, i pels materials o processos utilitzats durant el procés d’elaboració del producte.

“Aquesta excessiva escrupolositat deriva en dietes deficitàries i importants limitacions psicosocials, especialment quan s’eviten àpats socials en els quals no es puguin controlar els aliments”, diu Grau. El problema és que l’alimentació es converteix en principi organitzador de la seva vida, ja que dediquen una enorme quantitat de temps no només a comprar els productes sinó també a preparar-los: tallar les verdures sempre de la mateixa manera, evitar el contacte entre diferents tipus d’aliments i fer servir estris i recipients especials.

“Els pensaments cada cop giren més al voltant de l’alimentació, igual com les converses i les activitats, com ara fer tallers de cuina i consumir literatura gastronòmica”, afegeix Grau. Els efectes de la malnutrició poden trigar temps a manifestar-se, però en canvi els símptomes psicològics es poden identificar en les primeres fases. S’ha de dir que tot i que no es tracti d’un diagnòstic clínic reconegut al DSM-5 (el manual diagnòstic dels trastorns mentals), aquests tipus de trastorns desperten cada cop més interès social i entre els professionals per les seves característiques i per la seva tendència a l’alça, afegeix Nathalie P. Lizeretti, coordinadora del grup de treball en intel·ligència emocional del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, que també explica que la rigidesa associada a l’obsessió fa que algunes persones mirin d’imposar les seves regles i prohibicions als altres, especialment a l’entorn familiar, una circumstància que pot conduir a una disfunció en les dinàmiques familiars i socials.

Més de tres hores al dia?

Segons Grau, el diagnòstic es confirma si el pacient dedica més de tres hores al dia a pensar sobre la dieta i manifesta més preocupació per la qualitat dels aliments que pel plaer de consumir-los. També es té en consideració si disminueix la qualitat de vida a mesura que augmenta l’obsessió per la dieta i si manifesta sentiments de culpa.

Altres factors són una planificació excessiva de què es menjarà i un aïllament social provocat pel tipus d’alimentació. Lizeretti afegeix que un símptoma és l’angoixa i un elevat estrès emocional relacionat amb l’elecció d’aliments que es consideren insans, que porta associada “una considerable baixada de pes” que, a diferència d’altres trastorns alimentaris, no és l’objectiu principal de les persones que pateixen el trastorn.

Algunes d’aquestes creences tenen a veure amb la idea de considerar els aliments únicament com a font de salut i no de plaer, notar malestar quan s’està a prop dels aliments prohibits, tenir una fe exagerada en la inclusió o exclusió de certs aliments per prevenir o curar una malaltia, fer un judici moral dels altres respecte als seus hàbits dietètics, patir una distorsió de la imatge corporal en sentit d’“impuresa” i persistir en la creença que les seves pràctiques promouen la salut, malgrat una evident desnutrició, diu Lizeretti.

Grau explica que això s’ha vist afavorit per factors socials i ambientals com “l’excés d’informació, no sempre contrastada i sovint contradictòria, sobre els beneficis de certs aliments considerats saludables i la demonització de determinats components alimentaris” -com els denominats superaliments, als quals s’atribueixen innumerables efectes terapèutics sobre l’organisme, o, en sentit invers, la declaració de l’Organització Mundial de la Salut, fa poc, de determinats aliments processats com a directament cancerígens.

Hi ha factors de la personalitat que poden afavorir aquesta malaltia, com ara ser una persona rígida i controladora. Per grups de població, els més vulnerables són les dones i els adolescents, a més de persones que es dediquen a qualsevol esport que associï l’alimentació amb el rendiment. Lizeretti avisa que es tracta d’un trastorn al qual es pot arribar a través d’al·lèrgies alimentaries, exercici físic, teràpies naturals i tècniques meditatives, entre d’altres, quan es porten a l’extrem.

Conscienciar del problema

El tractament té com a primer objectiu aconseguir una consciència adequada del problema. “Molt sovint justifiquen la seva conducta com un estil de vida, que, per altra banda, té bona premsa”, explica Grau. Les estratègies demanen la participació d’un metge, un nutricionista, un psiquiatre i un psicòleg, que treballen per reestructurar els pensaments i les conductes, de manera que el tractament segueix els mateixos principis que en el cas d’un trastorn de la conducta alimentària habitual, amb l’excepció del treball amb la imatge corporal, un símptoma inexistent en els casos d’ortorèxia.

Ni a Catalunya ni a Espanya hi ha dades publicades sobre la prevalença d’aquest trastorn, però alguns centres especialitzats, com l’ITA, estimen que entre el 0,5% i l’1% de la població pot estar afectada. “S’espera que en els pròxims anys aquesta xifra augmenti”, avisen des del centre. Durant la primera dècada del segle XXI hauria de ser una tendència creixent cada any. Per a Lizeretti, aquesta i altres malalties noves només tenen sentit com a conseqüència d’una societat del benestar. Els nous estils de vida, l’excessiva preocupació per la imatge corporal i els canvis en l’alimentació han fet que la incidència d’aquest i altres trastorns augmentin de manera ràpida i considerable els últims anys. “Només cal veure el gran increment de botigues de productes ecològics, bio, macrobiòtics i altres negocis que es creen al voltant de l’ideal del menjar sa, a més de la quantitat d’anuncis publicitaris que fan referència a aquest tema”, destaca.

Una història controvertida

Els primers casos van sorgir a finals dels 70, amb l’explosió del vegetarianisme als EUA, però fins a finals dels 90 no van ser detectats i estudiats. Un de ben curiós, en primera persona, és el del primer metge que en va descriure un quadre el 1996: el nord-americà Steve Bratman. Va ser durant 25 anys membre del moviment dels aliments naturals i als anys 70 formava part d’una comunitat dietètica. Va crear la seva pròpia dieta, que incloïa només vegetals cultivats en un hort propi que havia de mastegar almenys 50 vegades, i altres pràctiques com castigar-se després d’ingerir aliments prohibits. Després d’haver sigut conscient d’haver desenvolupat un veritable trastorn obsessiu es va sotmetre a una teràpia. “Actualment es dedica a fer xerrades contra la restricció de l’alimentació”, explica Grau, que assenyala que l’any 2000 va publicar el llibre Health food junkies, en què va descriure les principals característiques de l’ortorèxia.