L’avenç secular de la religió

BarcelonaLa teoria de la secularització promoguda pels sociòlegs durant la dècada del 1950 pronosticava una davallada de la religió com a conseqüència de la modernitat.

Últimament, però, cada vegada són més els sociòlegs que renuncien a aquesta teoria. Peter L. Berger (Viena, 1929), doctor honoris causa per nombroses universitats, és una figura clau de la sociologia de la religió en l’àmbit mundial i, als inicis de la seva carrera, també va seguir aquesta teoria de la secularització. Però va optar per renunciar-hi, en especial des de la publicació el 1999 d’un llibre que va aixecar un cert rebombori acadèmic i que portava el clar títol de The desecularization of the world.

Berger veia llavors una idea secular fortament eurocèntrica que casava poc amb el que passava a la major part del món, on la religió no tan sols no desapareixia, sinó que continuava marcant el discurs identitari i la quotidianitat. Des de llavors, i especialment en els últims anys, el sociòleg ha continuat perfilant el seu pensament i, als 87 anys, no té cap por a desdir-se del que havia estipulat en un principi. Al seu últim llibre, traduït ara al castellà com Los numerosos altares de la modernidad (Ediciones Sígueme), estipula que la modernitat no esborra la religió, però tampoc desapareix el secularisme, sinó que aquest és, necessàriament, l’àmbit idoni per al pluralisme, fet que “planteja a la fe un repte enorme, però és diferent del repte que plantejava la secularització”.

Efervescència del pluralisme

El pluralisme no busca esborrar cap creença, sinó visibilitzar-les totes. Posa de manifest la necessitat de diversitat de l’ésser humà, que fa que qualsevol proposta homogeneïtzadora -és a dir, totalitzadora- acabi per desaparèixer si no recorre a la violència i a la imposició repressora.

“El món contemporani, amb algunes excepcions, és tan profundament religiós com en qualsevol altre moment de la història -afirma Berger-. No tan sols sobreviuen totes les principals tradicions religioses, sinó que han experimentat moviments de renovació poderosos”. Per a aquest eminent sociòleg, molts d’aquests moviments reformadors han sigut la llavor de la modernitat, per exemple amb el paper clau del protestantisme en l’emergència de la classe mitjana al Brasil o els moviments de transformació social a l’Àfrica i l’Àsia, i també a l’Amèrica Llatina, que tenen com a eix central el fet religiós.

La revolució que havia de venir

“Durant molts anys, el fenomen pentecostal va ser ignorat pel món acadèmic i la premsa, potser perquè la classe educada se sentia incòmoda amb el pentecostalisme. El sociòleg David Martin ho va descriure com la revolució que suposadament no hauria de produir-se. La revolució que molts intel·lectuals desitjaven que tingués lloc havia de venir de l’esquerra, no d’un inframón de retard presumptament supersticiós”, explica amb ironia Berger.

Religió i modernitat, doncs, no són antagòniques, sinó una combinació que evidencia la pluralitat actual que contradiu la noció -imaginada i anhelada, però poc evident- d’una modernitat secular que esborra la necessitat transcendent. Aquest pluralisme l’imaginem sempre com un aspecte social, però Berger recorda que també hi ha un pluralisme de la ment, interior i individualitzat, que “té l’efecte de relativitzar una cosmovisió en mostrar que el món es pot entendre de moltes maneres”. És a dir, “un individu ja no pot donar per descomptada la cosmovisió en la qual casualment ha nascut”. Això té connotacions i conseqüències enormes, tan típiques del nostre temps, malgrat que a vegades no es vulgui reconèixer i continuem ancorats en un passat sòlid, immutable.

“Allò que prèviament era un destí, una cosa que es donava per segura, s’ha convertit ara en una opció deliberada”. L’opció de canvi, de triar, encara que no sempre sigui fàcil, és més palesa, hi és. Berger no vol dir que en tota la història les persones no tinguessin aquesta opció, ja que la conversió i la transformació són una característica humana reflectida ja en el mateix físic, però el nostre temps ha evidenciat aquest ventall divers, globalitzat, en què la convivència de cosmovisions molt allunyades es troba avui en un mateix replà.

“Una descripció de la modernitat ens remet al gran pas que va del destí a l’elecció en la condició humana, i la religió s’ha vist molt afectada per aquest canvi”. Qualsevol persona i institució tindrà problemes amb aquesta presència descarada del pluralisme si reivindica només per a ella la veritat, en especial si durant un temps va tenir, com recorda el sociòleg, una posició de monopoli social.

Una coexistència harmònica

Per a Berger, en l’experiència de la majoria dels individus la secularitat i la religió no són contradictòries entre si. Ben al contrari, coexisteixen, de manera que cadascuna pertany a una manera particular de contemplar la realitat. “És cert que hi ha persones que són completament religioses o completament seculars, però representen una minoria relativament petita”. El sociòleg posa com a exemple el cas de la malaltia, en què oració i medicina no s’exclouen mútuament, sinó que formen part d’un mateix discurs en un pacient que no necessita separar el fet religiós del secular.

“El fonamentalisme és un intent de restaurar la certesa amenaçada -explica-. Habitualment aquest terme s’aplica a moviments religiosos, però és important adonar-se que hi ha fonamentalismes seculars. Qualsevol idea o praxi pot convertir-se en la base d’un projecte fonamentalista”. Per fer front a aquest fonamentalisme que tot ho arrasa, Berger reivindica el pluralisme, que defineix com una situació social en què persones de diverses procedències ètniques, amb diferents cosmovisions i morals, conviuen de manera pacífica. “No té gaire sentit parlar de pluralisme si la gent no es parla, o viuen en comunitats segregades i només interactuen en relacions de tipus exclusivament econòmic. Perquè el pluralisme desplegui el seu dinamisme ha d’haver-hi un diàleg permanent, no necessàriament entre iguals, si bé ha de prolongar-se en el temps i tocar un ampli ventall de temes”, conclou.