Amor líquid en temps difícils

BarcelonaLa frase “L’amor: la resposta al problema de l’existència humana” encapçala un dels capítols del llibre L’art d’estimar, del psicoanalista marxista Erich Fromm. Tot un titular per a la història. La formulació la fa el 1956, amb la Segona Guerra Mundial encara a prop, i amb sofriment empeltant el pensament social. Fromm distingeix entre l’amor eròtic i el que es teixeix entre pares i fills, germans i éssers humans: l’amor a la humanitat. Al cap de sis dècades, el filòsof Zygmunt Bauman escarba a Amor líquid la fragilitat del concepte amor : tot s’esvaeix; la velocitat s’imposa a la durada; estimar esdevé una mena de producte de consum. Com una samarreta que un s’emprova i que d’alguna manera s’estrena abans de ser comprada. Reflex d’una la vida líquida que -recorda Bauman-és el resultat d’un “cop d’estat neoliberal”.

L’amor i fer l’amor

¿Cap on sembla que es dirigeixen, doncs, l’amor i les relacions personals en aquests temps difícils? “Fins als nostres dies l’amor no s’havia convertit en objecte d’estudi sociològic”, deixa clar el sociòleg valencià Joan Sanfélix.

I és que les formulacions de Fromm i de Bauman són de les primeres obtingudes en els processos d’observació i d’investigació del segle XX. I tots dos constaten com les condicions materials de vida determinen comportaments, emocions, sentiments. Ara mateix la globalització i la depressió econòmica han generat una “nova normalitat” feta de precarietat, mobilitat forçada, migracions, fugides. Sempre amb la inseguretat, el risc i la incertesa planant damunt seu. Què representa en aquest escenari el mot estimar i què podria significar d’aquí unes dècades?

Joan Sanfélix s’acosta al fons de la qüestió quan alerta sobre com el conjunt d’experiències definides amb el mot amor s’ha ampliat enormement: “Relacions d’una nit són descrites amb l’expressió fer l’amor ”, afirma el sociòleg citant literalment Bauman i assenyalant com en la dècada dels 90 els pensadors Ulrich Beck i Elisabeth Beck-Gernsheim ja van avisar sobre les noves formes que prendrien les relacions humanes: noves maneres d’ajuntar-nos, però també de separar-nos, de buscar-nos i de trobar-nos, i després d’allunyar-nos. “I tot això en nom de l’amor”, diu Joan Sanfélix, afegint-hi elements que conviden a reflexionar sobre la complexitat que ens envolta: el mite de l’amor romàntic, la fidelitat, els canvis en la família, la mercantilització de tot el que està relacionat amb l’amor i el desig o les noves masculinitats. “Sabem que hi ha una crisi de masculinitat que té molt a veure amb l’atur i la precarietat”, explica Sanfélix. “Alguns homes que es queden a casa per primera vegada no saben com adaptar-se al nou espai i això crea moltes tensions en les parelles”. El sociòleg assenyala com les condicions actuals d’existència són massa líquides per plantejar la llarga durada: “Voluntàriament o no, tot acaba conduint a episodis esporàdics. Una mena de monogàmia en sèrie repetitiva i de contactes breus, evitant sempre el compromís: cap promesa de permanència, de vincle, de lleialtat. És l’escenari no triat que ens ha tocat viure”.

Amor al museu d’història

L’amor com a cos d’investigació sociològica i també com a gènere serveix per vestir una exposició com la que hi ha actualment al Museu d’Història de Catalunya amb el títol T’estimo? Una història de l’amor i el matrimoni. Un fet impensable fa només unes dècades. Un recorregut que comença a l’antiguitat, a Grècia i a Roma, i es clou avui sota el llindar mateix de l’amor líquid. L’exposició es diu T’estimo?, un títol amb interrogant. “Un títol prou suggerent per plantejar tot seguit un munt d’altres interrogants”, explica Sheila García, educadora i guia de l’exposició. “T’estimo? Per sempre? Per un temps? Passionalment? O fraternalment com companys? I així queda oberta una àmplia possibilitat de sentiments i de situacions que van emergint en el recorregut de l’exposició”, explica García, alhora que se li fa inevitable parlar de la visita en què va acompanyar malalts d’Alzheimer. “T’adones de com, tot i l’erosió de la memòria que provoca la malaltia, els moments clau de la vida amorosa es mantenen ben vius: el festeig, quan i on es van casar, el vestit que duien, qui va anar al casament. L’amor és un moment impactant en la vida i tendeix a quedar intensament enregistrat”. Una explicació que transmet solidesa i que, encara que sigui per uns moments, desconnecta de la realitat líquida i s’acosta a les paraules de Fromm: “L’amor: la resposta al problema de l’existència humana”. Al llarg del recorregut per l’exposició, Sheila García ha retingut especialment els comentaris de la gent gran envers els comportaments líquids de les generacions més joves: “Com és que se separen tant? Com és que no s’aguanten? Per què es cansen de seguida?”

Una mirada de ‘coach’

“Ningú no es resigna a viure sense amor a l’edat que sigui”, diu Aurora Renalias, directora del centre de relacions Maisol. Es defineix com una coach i s’ha especialitzat a posar en contacte persones que volen trobar parella o simplement amics. Organitza trobades i sortides en grup. La majoria són homes i dones de més de 45 anys que esquiven la soledat. “Hi ha els que jo anomeno oberts, que s’esforcen a veure la part positiva de les persones que coneixen. Són pacients, tenen claríssim que trobaran algú, i ho fan. Representen un 20% de la gent que ve. Després hi ha un 60% que jo anomeno tancats. No acaben de veure mai la part positiva dels altres i finalment es justifiquen dient que ells no trobaran mai ningú. En el fons, no volen trobar ningú. No volen canviar res perquè tenen molta por. Por del risc, por de mostrar-se tal com són, por de viure. L’expressió d’una baixa autotestima. I si no t’estimes, no pots estimar”, conclou Renalias amb contundència de coach.

Abans de contactar amb Maisol, la majoria dels clients de Renalias havien passat per tota la gamma d’expectatives i desenganys present en els contactes d’internet. “La xarxa és per a un contacte puntual i prou”, deixa anar la coach, i llança un avís: “Comença a constatar-se que els excessos de connexió a internet, ja sigui per teletreball o per contactar amb gent, genera aïllament. I així és com arriba la depressió”. Aurora Renalias confirma els últims diagnòstics de Zygmunt Bauman sobre les xarxes socials quan alerta que “molts les utilitzen no pas per unir, no pas per ampliar horitzons, sinó per tancar-se en zones de confort on l’única cosa que senten és el ressò de la seva veu”.

Vivim una transició

L’amor es mostra assetjat per un munt d’interrogants com ara els següents. Per què continuem junts? ¿Potser perquè tenim una hipoteca a mitges? Per què ens hem casat? ¿Potser perquè tu poguessis tenir papers de residència? ¿Viure junts però separats? ¿Cadascú a casa seva? ¿Té sentit que em plantegis una relació oberta de parella si jo no la necessito perquè per a mi només comptes tu?

El psicòleg Volkmar Sigusch, sovint citat per Bauman, assegura que els excessos de l’anomenat alliberament sexual iniciat a meitat del segle XX, i culminat en l’etapa de sacsejada líquida, està provocant tant de malestar i de patiment com la repressió puritana i patriarcal que pretenia combatre. Una formulació que Joan Sanfélix matisa: “Hi ha una necessitat de subvertir el pensament basat en els mites de la mitja taronja, de l’amor etern. Però això no vol dir que noves formes, diguem-ne alliberades, de sexualitat o de relacions amoroses siguin necessàriament la solució. La passió pot construir-se però cal implicació. En el context líquid, quan la passió desapareix, sembla que l’opció és tornar al mercat i canviar de producte. L’amor madur seria una altra cosa”.

I el sociòleg gosa fer un esbós de futur: “Estem en un moment de transició i cal buscar noves fórmules aprofitant les coses bones que ja tenim. No penso que l’experiència humana que transcendisca el sentiment de solitud i isolament sigui necessàriament la parella: una altra persona única i exclusiva. Pense que la forma d’entendre’ns com a humans, amb les pors i les incerteses enfront de l’existència humana, necessiten experiències comunitàries compartides”.