De símbols i prohibicions

Professor d'història de la UBEl Palau de Congressos de Tarragona va acollir fa 11 anys el primer Congrés Nacional sobre Prevenció i Seguretat als Estadis de Futbol. Un esdeveniment, organitzat per la Federació Espanyola de Futbol, la LFP i el Consell Superior d’Esports, en el qual diversos ponents van debatre sobre la problemàtica de la violència associada al futbol. Més de dues dècades després de l’aparició dels primers grups de seguidors radicals, l’administració i els diversos agents implicats van decidir abordar el fenomen. Des d’aleshores els episodis violents -assassinats inclosos- es van reproduir cíclicament als estadis. La resposta sempre ha sigut puntual ateses les urgències derivades de l’alarma social generada. Des de la creació de la Comissió Nacional contra la Violència als Espectacles Esportius, regulada per la llei de l’esport 10/1990, es va intentar aplicar un control més exhaustiu. En paral·lel, van aparèixer les primeres aportacions sobre la matèria, com el llibre que el 1992 va publicar la subdirecció general operativa de la Policia, Encuesta sobre grupos eversivos españoles y peñas, una obra que evidenciava l’ampli desconeixement existent sobre els grups d’aficionats.

En aquells anys les forces de seguretat van actuar a les palpentes. Sense cap criteri definit, qualsevol decisió a l’hora de retirar emblemes o pancartes estava en mans de l’arbitrarietat del cap de l’operatiu de torn. No és res estrany si tenim en compte que en el congrés tarragoní els responsables de seguretat dels clubs presents van manifestar que la policia no tenia cap catàleg que recollís quines eren les banderes o símbols prohibits.

L’augment de la visibilitat dels actes racistes als estadis va suscitar la promulgació de la llei 19/2007 contra la violència, el racisme, la xenofòbia i la intolerància a l’esport. Un text que tipificava que l’exhibició de pancartes, banderes, símbols [...] que incitin a l’odi entre persones i grups o que atempten greument contra els drets, llibertats i valors proclamats a la Constitució poden ser constitutius de delictes o faltes. Novament la decisió d’impedir l’exposició d’emblemes estava en mans dels caps policials. Finalment, la Comissió Estatal contra la Violència i la Policia Nacional van editar un manual de simbologia per intentar deixar clar quina iconografia incomplia la llei. Paradoxalment, malgrat que a la introducció hi cita l’existència d’una dualitat ideològica extremista, només hi apareixen símbols ultradretans i neonazis. Després de gairebé quatre dècades d’implantació dels grups radicals, la policia i la seguretat privada disposen d’una eina per destriar quina simbologia pot contravenir la legislació. Llàstima que en el compendi hi hagi errors de consideració i s’obviï els símbols amb els quals els radicals han eludit les prohibicions.

No passa el mateix en altres països, com Alemanya, on la DFB i clubs com el Schalke o el Borussia Dortmund -mitjançant els seus respectius fanprojekts - editen i difonen entre els seus aficionats fullets en els quals es reprodueixen els símbols punibles perquè puguin ser reconeguts i denunciats a través d’una línia telefònica que posen a la seva disposició. A més, el conjunt de Gelsenkirchen, mitjançant el seu programa Schalke Macht Schule col·labora amb escoles de secundària per explicar als alumnes la història del club durant el Tercer Reich. Unes iniciatives en les quals participen tècnics i jugadors. Altres clubs, com el Bochum i el Werder Bremen, van decidir prohibir l’entrada als neonazis als seus estadis. Tot és qüestió de voluntat.