Un noi humil de Kentucky, guapo i estimat per tothom

BarcelonaEra un noi senzill, sense complicacions, estimat per tot el pàdoc per la seva falta de malícia i el bon rotllo que sempre transmetia. En un món de superestrelles amb avió privat, el seu tarannà era una alenada d’aire fresc i d’autenticitat.

“De petit, el terra del menjador de casa, a Owensboro, era ple de cubells i de cassoles perquè no teníem ni un ral per reparar les goteres de la teulada. Tots els diners que entraven eren per pagar les curses de la família”, va explicar a la roda de premsa del GP de València del 2006, una hora després de proclamar-se campió del mon per primera i última vegada. L’anècdota explica per què el màxim luxe que es va permetre aleshores va ser canviar la tele del domicili familiar per una de millor.

Les motos, les curses, han estat l’essència dels Hayden. Earl, el patriarca, va canviar els hipòdroms pels ovals peraltats; les regnes dels cavalls que duia a curses com el Derby de Kentucky, pel manillar d’una moto de 'dirt-track'. Aquell home, d’alçada curta i cor gegant, corria amb el número 69: “Així tots saben qui soc, tant si soc dalt de la moto com arrossegant-me per terra, que és tot sovint”, explicava el pare del pilot desaparegut, i que va heretar aquest dorsal per al carenat de la moto que duia a MotoGP.

Earl no va poder viatjar fins a Itàlia per acompanyar el seu fill en els seus últims moments perquè recentment va tenir un problema de cor i els metges li van recomanar que no fes viatges llargs en avió. Va conèixer Rose, la mare de Nicky, a les curses, perquè ella també feia proves de 'dirt-track' a la categoria per a dones.

Per això no és gens estrany que els dos germans de Nicky –Tommy i Roger Lee, així com les dues germanes –Kathleen i Jenny– també fossin pilots de 'dirt-track'.

De fet, un dels dies més feliços d’aquesta família va ser quan els tres germans van monopolitzar el podi d’una prova del Grand National que es feia a l’oval de Springfield, a Tennessee, un dels santuaris d’aquesta modalitat que han adoptat campions de la dimensió de Márquez o Rossi per practicar la tècnica del derrapatge controlat, indispensable per conduir amb eficàcia una MotoGP.

El cognom Hayden és un dels més importants de la història del 'dirt-track' americà, al costat dels de llegendes com Jay Springsteen, Bubba Shobert o els mítics Kenny Roberts i 'Fast' Freddie Spencer.

Als cinc anys va fer la primera cursa, però no va debutar sobre asfalt fins als tretze, precisament en una prova del campionat d’Espanya, que aleshores es deia Open Ducados.

The Kentucky Kid era un malalt del ciclisme, com tants i tants pilots de motociclisme, que troben en aquest esport un complement ideal per a la seva preparació com a esportistes professionals.

El seu caràcter senzill va fer que tothom se l'estimés, sobretot Valentino Rossi, que sempre l’ha considerat un dels seus amics al campionat mundial. Quan Hayden va guanyar el mundial a Xest, el primer que el va felicitat va ser el derrotat del dia: Il Dottore. Nicky plorava com un nen, aquell dia.

Després van venir les celebracions, molt diferents del que podríem esperar d’un xicot que ha aixecat passions: “La meva mare va llogar un local per fer-hi casaments al poble. Van venir tots els meus amics de la infància, els meus rivals al 'dirt-track' i tota la meva família, òbviament. El meu oncle va fer un discurs molt emocionant perquè m’havia convertit en el setè americà que guanyava el mundial després de Roberts, Spencer, Lawson, Rainey, Schwantz i Roberts Jr. Ens en vam anar a dormir d’hora, perquè l’endemà vam fer tots plegats unes mànigues de 'dirt-track' com a fi de festa. Abans, però, el meu amic Wrap Reynolds va dir unes quantes mentides quan va agafar el micròfon, i em va obligar a veure la primera cervesa de la meva vida davant de tothom. Vaig dir que la segona me la prendria quan tingués cinc campionats mundials”.

Malauradament, no n'ha tingut l'oportunitat. Ni la tindrà mai.