Juga el Madrid: l’altre partit del Barça

BarcelonaEl Barça i el Reial Madrid juguen el doble de partits que la resta d’equips en una temporada. Quan un juga, l’altre no descansa, perquè del resultat del primer en dependrà la valoració del rendiment del segon. “Són vasos comunicants que es necessiten: l’aficionat blaugrana és tan feliç amb la victòria pròpia com amb la derrota aliena”, assegura el periodista Frederic Porta, autor del llibre Barça inèdit. Aquest dimarts el Barça no juga, li toca dimecres, però d’alguna manera la seva sort a la Champions anirà lligada al que passi al Santiago Bernabéu (20.45 h, TV3 i Antena 3). La possibilitat que el Wolfsburg arrodoneixi el bon resultat de l’anada (2-0) i elimini el Madrid podria ser una dosi extra d’alegria per al Barça abans de jugar al Vicente Calderón. Si més no, ho ha sigut sempre històricament.

“És una cosa atàvica, en la sang del culer hi ha el desig que el Madrid sigui derrotat, i si pot ser amb merder al Bernabéu, amb xiulets, crítiques i mal joc molt millor per a l’aficionat del Barça”, reconeix Bernat Soler, que serà el responsable de narrar a Televisió de Catalunya el partit entre madrilenys i alemanys. Sap que aquest vespre, sobretot si el resultat acompanya i s’insinua la desfeta madridista, l’audiència de TV3 serà alta. I majoritàriament culer. “El meu paper, però, no és fer una transmissió per a l’afició del Barça. Intentem fer una locució tan distant i natural com sigui possible, amb respecte absolut pel Madrid”. No és com a l’època del Jordi Culé, que apareixia en pantalla per mofar-se de les desgràcies blanques per fer barcelonisme. “Són partits complicats de fer, hi ha més vigilància. Però el plantejament és narrar per a tothom”.

La qüestió és si aquest tothom és més barcelonista o més antimadridista. O les dues coses. Ahir en una entrevista en aquestes pàgines, Sergi Pàmies reconeixia que ell és un “culer defectuós” perquè no desitja mal al Madrid (ni tampoc a l’Espanyol). Aquest concepte no és exclusiu de Pàmies, com admet l’exagent de futbolistes Josep Maria Minguella, que veu que “hi ha de tot” i que no tots els blaugranes lliguen la seva felicitat a les desfetes a Madrid. “Però per a mi -diu Minguella- el culer total és el que vol que guanyi sempre el Barça i, al mateix temps, vol que perdi el Madrid sempre”.

Comprensió històrica

És una correlació de forces que s’explica des de la història dels dos clubs. Xavier Carmaniu, historiador i periodista, creu que és una qüestió “de cultura política”. “La por, com altres valors o referents, es transmet de generació en generació, i en el cas del Barça s’ha transmès el patiment endèmic i, en certa manera, un cert complex d’inferioritat”. La cultura del barcelonisme, afegeix, “s’ha construït a partir de considerar que el Madrid és l’enemic públic número 1”. El màxim exponent actual d’això és Gerard Piqué, que representa la figura del barcelonista que disfruta quan a l’entitat de Florentino Pérez li van malament les coses. Amb emoticones, frases iròniques o declaracions als mitjans més directes, el central blaugrana ha manifestat públicament que “vol que el Madrid perdi sempre”. Va lligat, diu, al seu sentiment barcelonista. No es poden separar. A ulls de Piqué si s’és una cosa s’ha de ser l’altra necessàriament.

“És una xacra que ve dels anys 50, del robatori de Di Stéfano, de la travessia del desert, del 0-5 de Cruyff el 74...”, argumenta Porta. L’escriptor, però, no acaba d’explicar-se que aquest “tic” encara duri, ara que el cicle no és perdedor com aleshores. “Em costa d’entendre que la preocupació per ser no vagi abans que la de trobar algú amb qui rivalitzar, que les noves generacions siguin abans antimadridistes que pro Barça. El barcelonisme encara necessita guanyar el Madrid per deixar ben clara la seva jerarquia: tothom al món reconeix l’hegemonia del Barça, però des del Camp Nou encara s’espera que el Madrid l’admeti. Però això no passarà mai, la identitat madridista viu de la negació del Barça”. I Minguella hi afegeix: “Si no existís el Reial Madrid, s’hauria d’inventar per mantenir la festa”.

Simbolisme i política

És un tema de rivalitat. De dialèctica. D’enemics. De lluites. De la “batalla simbòlica que neix de les emocions que genera l’esport i del procés d’identificació social, cultural i política que es produeix a través dels equips”, sentencia Susanna Soler, sociòloga de l’INEFC de Barcelona. “En una societat en què l’expressió de les emocions en públic és poc habitual, en l’àmbit esportiu sí que es permeten. El públic vol emocions, i el futbol, com la resta d’esports, és una activitat fantàstica per a això. I com més oportunitats tinguem de viure-les, tant si juga el nostre equip com si juga l’equip rival, millor. L’esport és una batalla simbòlica, i com a tal ens fa sentir la mateixa alegria, tristesa o por que si fos una lluita real”.

I el Barça i el Madrid carreguen amb un “simbolisme polític i cultural que fa que la rivalitat purament esportiva vagi molt més enllà que la de l’enfrontament directe”. Carmaniu hi suma exemples de quan el Barça no guanyava i s’havia de conformar amb les frustracions del màxim rival: “La derrota del Madrid franquista era la victòria del Barça represaliat; l’ensopegada del Madrid galàctic era el triomf dels fets a casa, a La Masia”.

L’autoestima dels nous culers

Fins que ha començat a guanyar. “Els temps en què vèncer el Madrid justificava una temporada ja són història llunyana -diu el periodista i entrenador Lluís Lainz-. Sembla que per als culers ja no és tan important guanyar el Madrid com guanyar títols”. Lainz explica que ho ha notat després de l’últim clàssic perdut al Camp Nou, que ha fet emprenyar menys uns blaugranes que anys enrere patien el doble quan el màxim rival els derrotava. “S’ha madurat en això”, conclou. També ho ha detectat Carmaniu, que està percebent “un canvi de paradigma, fruit de l’inevitable salt generacional”. “Els joves d’ara han crescut habituats a veure un Barça d’èxit artístic i esportiu, un Barça que guanya més que perd, i això condiciona la mirada de la realitat”.

És l’hora de ser optimistes. És el que reclamen des de Seguiment FCB, un dels nuclis d’aficionats més actius de l’entitat catalana. El seu portaveu, Marc Cornet, creu que el Barça té “una oportunitat històrica de treure’s de sobre els complexos i valorar el cicle guanyador actual, sense comparar-lo i anivellar-lo al del Madrid, com es feia abans”. Celebrar més del compte una hipotètica eliminació blanca avui, diu, seria “d’equip petit”. És l’actitud que ara estan imitant els madridistes, com també destaca Frederic Porta. “El Madrid està en un estat precari però no ho vol afrontar. Desvia la mirada al Barça com feien els culers als anys 60”.

“L’ADN del Barça té aquest victimisme i pessimisme molt arrelats, però ha arribat l’hora d’anar-lo rebaixant. Abans estava justificat, però ara ja no. Els temps han canviat i la bona ratxa del millor equip de la història ens hauria de donar confiança i autoestima”.

¿Però n’hi ha prou amb dues dècades de títols per canviar el tarannà d’una afició centenària? “El barcelonisme sempre s’ha sentit molt confortable en la derrota i en la queixa”, amplia Carmaniu. “És la mentalitat catalana: patidora i fatalista”, afegeix Porta. Una mentalitat que contrasta amb “l’optimisme patològic” d’un Madrid que, quan arriben els dies de remuntada, com avui, sempre troba en la seva història alguna gesta per rescatar. “Trauran l’esperit de Juanito i s’ho creuran”, augura. Però Bernat Soler no ho té tan clar: “L’afició del Bernabéu és molt complexa. Si la cosa no rutlla des del començament no seria estrany notar-hi aquella tensió que es trasllada a la gespa i incomoda els futbolistes”. Aquest dimarts juga el Madrid. Però, per al·lusions, també juga el Barça.

El Madrid, sense baixes per rebre el Wolfsburg

El Madrid busca aixecar el 2-0 contra el Wolfsburg per arribar per sisena temporada consecutiva a les semifinals de la Champions (20.45 h, TV3 i Antena 3). Els madridistes no remunten un duel a Europa des de l’any 2002, amb un 2-0 al Bayern després d’haver perdut l’anada per 2-1. Zidane no tindrà cap baixa, ja que recupera Benzema i Varane. El Wolfsburg, que mai ha jugat una semifinal europea, podria repetir l’equip del partit d’anada. Segons Klaus Allofs, el director esportiu del club alemany, “per passar ronda caldrà estar concentrats i digerir decisions arbitrals en contra”. A la mateixa hora el Manchester City rep el PSG després del 2-2 a París (BeIn Sport). Kompany i Steerling són baixa a l’equip anglès, amb els anglesos buscant jugar per primer cop una semifinal de la Champions.