Pintar la història del color que toca

Autor de 'Quan no érem ni onze’Des de l’endemà mateix de la junta en què es van escollir els colors del FC Barcelona, el 13 de desembre del 1899, aquesta tria ha sigut motiu de controvèrsia. Al cap de dos dies de la reunió s’anunciava a La Publicidad i a La Vanguardia que els colors serien el vermell i el negre -en comptes del blau i el grana-, segurament perquè els periodistes estaven confosos perquè es trobaven al mateix lloc i davant les mateixes persones que una setmana abans havien escollit aquests colors per a la Sociedad Los Deportes.

Un cop aclarit que els colors serien el blau i el grana tradicionals, vam haver d’esperar al 1924 perquè ens n’expliquessin l’origen. En aquest cas va ser en Narcís Masferrer, prohom de l’esport català, qui ho va fer donant com a versemblant la similitud de colors amb el FC Basilea, tot i que Gamper tan sols va disputar amb aquest equip un parell de partits esporàdics. No va caure en el fet que havia sigut capità del FC Excelsior i capità-fundador del FC Zuric, que vestien de blanc i blanc-i-vermell, respectivament, i per tant se’ls hauria de suposar una vinculació més gran.

Amb sorpresa, hem vist com el club, fa un parell de dies, dóna validesa al que podria ser una nova entrega, però que ja data del 1975. És la que ens parla que els colors provindrien de l’equip de rugbi del col·legi anglès Merchant Taylors. És una teoria ja desenvolupada fa anys en el llibre Barça. A People’s Passion, de l’escriptor Jimmy Burns, i que recullen esplèndidament Frederic Porta i Manel Tomàs en el seu Barça, inèdit. I sorprèn precisament pel temps transcorregut. Per què s’ha esperat quaranta anys per fer-la pública? Quina ha sigut la raó? Per què Hans Gamper, president del club el 1924, no va sortir al pas de la informació que donava Masferrer a La Vanguardia? Per què Arthur Witty, quart president (1903-1905), sempre vinculat al club i integrant de la junta gestora l’any 1953, després de la dimissió del president Martí Carreto, que va signar el traspàs de drets de Di Stéfano al Reial Madrid, mai va fer públic d’on provenien el blau i el grana?

De cop, sobta que ara es vulgui donar per tancat un dels grans enigmes: l’origen dels colors. Que en un moment en què, com mai, s’escriuen pàgines de la història del club, sigui precisament la directiva la que vulgui tancar aquest tema quan no s’ha significat especialment per l’interès en la història. Perquè si, com diuen, hem de fer cas de la història familiar oral, ¿què els haurem de dir als descendents d’Otto Maier, un dels 12 fundadors, que diuen que els colors provenen de la senyera de Heidenheim, lloc d’Alemanya d’on era originari?