L’hoquei, el primer a normalitzar la discapacitat

BarcelonaDiumenge, 6 de novembre. Al Club Egara, als afores de Terrassa, hi té lloc un derbi d’hoquei herba molt especial. En un Egara-Atlètic sempre hi ha rivalitat sana. Aquest cop, però, és el menys important, ja que els protagonistes no són els clubs, sinó els jugadors: persones amb discapacitat intel·lectual.

“Tenen necessitats, frustracions, somnis, ganes de millorar, neguits, com qualsevol de nosaltres”, indica Marta Puig, una de les coordinadores del projecte. El 2007 es van organitzar els primers equips, però el gran salt endavant arriba ara, amb l’inici de la Lliga BBVA Hockey Plus, la primera lliga oficial regulada, emparada per una federació esportiva -a més d’una entitat bancària i d’altres de caràcter social com Fupar, Prodis, l’Escola Heura i el Centre Ocupacional de les Corts-, en què participen nois i noies amb discapacitat intel·lectual de tot Europa. Tots ells passen a ser esportistes de ple dret, amb els mateixos drets i deures que qualsevol altre jugador dels seus clubs.

“És un projecte transversal per fer arribar l’hoquei a tothom”, exposa Narcís Carrió, president de la Federació Catalana d’Hoquei. En la seva primera edició, que va començar diumenge passat, 10 equips repartits en dos grups, segons el nivell, permetran competir regularment a prop de 120 jugadors.

“El míster, escolteu el míster”, crida un jugador egarenc per reunir els seus companys a la rotllana prèvia al duel. Juguen en un camp més petit, però ho fan amb les mateixes equipacions que la resta de jugadors dels respectius clubs. Encara que competeixen amb unes normes adaptades a les seves necessitats, el repte d’aquesta competició és normalitzar la seva situació i servir d’element cohesionador. “Sílvia, t’ajudo!”, exclama una de les jugadores de l’Atlètic, que comença perdent 2-0. “Se senten integrats dins d’un grup on se’ls reconeixen els mèrits, i això els satisfà a ells i a les famílies”, assegura Bibiana Oliva, entrenadora de l’Atlètic, que celebra el pas dels tornejos puntuals organitzats pels clubs cada dos o tres mesos -sobretot a l’estiu- a una competició en què, de moment, disputaran un partit al mes al llarg de tot l’any. Els entrenadors poden donar indicacions des de dins del camp, cosa que reforça la confiança d’uns jugadors a qui no falta caràcter ni actitud, ja que lluiten cada pilota fins al final. “Tothom a sobre seu!”, demana el porter egarenc.

“L’objectiu és que qualsevol persona discapacitada tingui possibilitats de fer esport i poder fer grup en un club i no només en un centre especialitzat de treball”, expliquen alguns familiars assistents al partit. “Els va molt bé perquè tenen molta il·lusió i els fa bé per a la seva motricitat”, concreta una mare. “Fan pinya, és maco que es coneguin, alguns fins i tot treballen junts, això els ajuda a socialitzar-se, tot és positiu”, afegeix la Bibiana, que aplaudeix els seus quan estableixen l’empat 2-2. “La majoria dels participants ja estan habituats a la lògica d’agafar una bossa, anar a les instal·lacions, dutxar-se i conviure, és una normalització gairebé total”, apunta Ramon Vilà, responsable del programa d’inclusió social de l’Ajuntament de Barcelona. “Estic cansadíssima”, esbufega la Mariona després de veure com l’Egara torna a avançar-se. “No ens renyem, ens animem!”, demanen les entrenadores atlètiques per esperonar els seus jugadors.

El projecte neix amb la idea de seguir creixent en nombre d’equips i de jugadors, sobretot els més petits, a qui intenten captar malgrat les limitacions encara existents. “A l’Atlètic ens falta espai, hem d’entrenar-nos un dia a la setmana, els divendres, a l’escola, en un camp petit de sala. Si en tinguéssim més, podríem fer un equip amb més petits”, lamenta la Bibiana. El seu equip acaba perdent 6-2, però no hi ha plors, sinó somriures, ja que han pogut jugar. La normalitat és cada cop més a prop.