L’home que mataria per un servei de banda

BarcelonaEstadi Vicente Calderón de Madrid, 12 de setembre del 2015. Luis Suárez passa per sobre el jugador portuguès Tiago en una jugada confusa al mig del camp, però tot seguit l’abraça i es disculpa. “No et volia tocar, ho sento. Anava per a aquell 'boludo'”, li diu, tot assenyalant amb el dit Diego Godín, el seu compatriota i company de selecció. I Godín, desafiant el blaugrana, convidava Suárez a fer-li falta. Durant 90 minuts, Suárez i Godín es van donar cops, enganyar i insultar. Però quan al final del partit li van preguntar a Suárez per Godín, el blaugrana va afirmar que “és un dels tres millors defenses del món”. Godín va anar més enllà: “Suárez és el millor davanter del planeta. Ens portem bé, sempre ens preguntem per les famílies”. I tan amics.

Luis Suárez s’ha convertit en el gran protagonista de l’eliminatòria contra l’Atlètic. “No hauria de jugar la tornada, es mereixia la vermella”, deia Filipe Luís. “Ens dóna la vida, amb la seva lluita”, replicava Iniesta. La cara i la creu d’un caràcter sense punt mitjà. “Sóc així, no puc canviar-ho. Sí, molts cops faig coses que no hauria de fer”, es justifica Suárez, que ha crescut en una cultura esportiva oposada a la del Barça.

“A vegades crec que a Europa no ens acabareu d’entendre mai”, defensa Diego Lugano, durant molts anys capità de la selecció de l’Uruguai, i company de batalles d’un Luis Suárez que serà baixa aquest cap de setmana a Sant Sebastià per sanció, just després dels dos gols contra l’Atlètic. “Si l’enxampen i l’expulsen, no hauríem pogut dir gaire cosa per defensar-lo”, s’admet des de dins del Barça, recordant les dues accions polèmiques del partit de dimarts al Camp Nou. Primer va clavar dues puntades de peu a Juanfran. Després es va treure de sobre Filipe Luís amb un cop a la cara. “No pots canviar la manera de jugar d’un futbolista uruguaià. No és possible. Entenc que al futbol europeu les normes són diferents i, per tant, molts cops ens veuen massa durs. Però quan un uruguaià juga, no hi ha amics, no hi ha res més que la necessitat de guanyar com sigui. Sí, som gent dura”, diu el periodista Diego Muñoz.

Una qüestió cultural

“A vegades un company d’equip fa una cosa i, per dins, el felicito. I després la premsa el critica”, afegeix Diego Lugano, ara al São Paulo brasiler. L’escriptor Mario Benedetti, que amb el pas dels anys va deixar d’anar a veure partits de futbol, ja que considerava que era un espectacle cada cop més mercantilitzat, va afirmar en una entrevista que l’uruguaià juga com si cada partit fos una lluita “per defensar la seva família d’un invasor”. “Als uruguaians només ens coneixen pel futbol, al món. Sense la pilota, la gent no ens situaria al mapa. El meu pare, de petit, escoltava ràdios espanyoles per poder sentir com deien que nosaltres érem els millors del món”, deia Benedetti. La cultura futbolística de Suárez és la dels carrers de Montevideo –no hi va néixer, però hi va créixer– i dels clubs com el Peñarol i el Nacional, els dos gegants uruguaians. Una escola amb un estil oposat al de La Masia.

“Aquests dies llegia que a Espanya deien que si Godín i Suárez ara serien enemics i podria fer mal a la selecció. I jo pensava... quina collonada! A l’Uruguai sempre ha passat el mateix: dos jugadors de clubs rivals es peguen. I després, fora del camp, com germans”, deia aquests dies Jorge Seré, exporter internacional amb l’Uruguai. “Un dels reptes que tenim els uruguaians quan anem a Europa és entendre que la gent s’escandalitza per coses que per a nosaltres no són gaire importants”, admet Iván Alonso, exdavanter de l’Espanyol entre altres clubs, que fa poc va ser a Barcelona perquè els seus fills es poguessin fer una foto amb Suárez. “És una persona excel·lent. Però dins del camp ho dóna tot, com solem fer al meu país”, afegeix.

Un xoc cultural que el davanter del Barça va viure especialment quan jugava Anglaterra, ja que a la Premier està molt mal vist fer comèdia. “Sí, m’he tirat a la piscina, ho faig. Es pot veure a les repeticions. Però a Anglaterra tenia la sensació que només em criticaven a mi, quan ho feien molts”, escrivia Luis Suárez a la seva autobiografia. “El futbol és diferent a cada país, i també les trampes. La trampa és cultural i també ho és la reacció a la trampa. A Anglaterra vaig guanyar-me ràpidament la fama de simular faltes, però de les 20 targetes que vaig veure a la Premier, 15 van ser per protestar i només dues per fer teatre”, admetia el blaugrana. “M’encanta quan un tècnic em critica i després els seus jugadors fan el mateix”, reflexionava Suárez a les pàgines del seu llibre, que va esgotar-se a Anglaterra, on la figura de Suárez genera debats encara més calents que no pas a la lliga espanyola. “A Anglaterra ens agrada pensar que defensem uns valors, un joc sense enganys ni trampes. Luis Suárez no agradava per aquesta raó, però molta gent, tan obsessionada a criticar com es comporta, no va entendre que és el millor davanter centre que ha passat per Liverpool en anys”, explica el periodista Oliver Holt. Cada falta de Suárez amb el Barça encara acostuma a ser de les notícies més llegides al Regne Unit.

Però el cas de Luis Suárez va més enllà de la nacionalitat. Al seu país també està considerat com un jugador molt lluitador. “La meva relació amb ell és fantàstica. És horrible haver de defensar un paio tan pesat. Però després penso que juga a la meva selecció i el perdono”, feia broma als mitjans de comunicació del seu país el central uruguaià de l’Atlètic de Madrid, que va ser baixa aquesta setmana per lesió.

Una qüestió personal

“De vegades alguna cosa s’apaga al meu cap i cometo errades. Però és la mateixa sensació que tinc quan alguna cosa brilla al camp, i la vull. De vegades he marcat gols i no trobo explicació sobre per quina raó el vaig fer, per quina raó vaig lluitar per una pilota que altres deixarien perdre. Hi ha alguna cosa d’inconscient. Després del meu incident amb Ivanovic, el Liverpool va enviar-me un psicòleg esportiu a Barcelona, però li vaig dir que no el volia veure un segon cop. Tenia por per si deixava de lluitar totes les pilotes. Sóc el jugador que mataria per evitar un servei de banda al minut 90. És la meva manera de jugar, no la vull perdre”, admet Suárez.

“Els uruguaians mai volen perdre, m’agraden”, va dir un cop Simeone sobre Godín, i va destacar que li agradava tenir uruguaians al seu equip. En canvi, no li agrada tenir-ne un com Suárez com a rival.

45 gols en 45 partits, els millors registres d’Europa

A gol per partit. Aquesta és la dinàmica que acumula Suárez aquest curs. 45 dianes (26 en Lliga, 8 en Champions, 5 en Copa i al Mundial de Clubs i un a la Supercopa d’Europa) en 45 duels. A quatre dels 49 de l’Ajax (2009-2010). Unes xifres que superen qualsevol altre golejador del continent europeu. El segueixen Cristiano Ronaldo (42 gols en 40 partits), Ibrahimovic (39/42), Messi (37/40) i Lewandowski (36/41). La temporada passada, l’uruguaià va anotar 25 dianes en 43 duels. En el seu millor curs al Liverpool, en va fer 31 en 37 partits que li van valer una Bota d’Or.