Una Lliga pintada de blaugrana
BarcelonaSi tots els jugadors del Barça estiguessin al nivell de Messi, la lliga espanyola potser no es jugaria, ja que tindria la mateixa emoció dels partits dels Harlem Globetrotters. És a dir, el resultat no importaria i la gent només miraria el partit per descobrir quin nou truc s’inventen els jugadors blaugranes. Molts rivals, directament, preferirien no jugar, firmant un paper acceptant perdre als despatxos per 3-0 abans que ser la víctima del Barça. Deia Cristiano Ronaldo dissabte que si tots els jugadors del Reial Madrid estiguessin al seu nivell, serien primers a la classificació. El Barça, en canvi, sí que és primer malgrat que no tots els jugadors entrenats per Luis Enrique estan al nivell de Messi. I mira que gairebé tots juguen a un nivell superior que la majoria dels mortals. Però Messi menja a part, és únic, per sort. Així el valorem més. Així bons equips com el Sevilla aspiren a puntuar al Camp Nou. Així la Lliga té emoció, ja que el campió ha de suar la cansalada.
Guanyar gairebé sempre t’assegura ser admirat, però també té perills. Per moments pot semblar que no té mèrit, guanyar sempre. Quan no és així. El Sevilla va aguantar l’intercanvi de cops al Camp Nou amb dignitat, però no va poder evitar ser una víctima més en una llarga llista, patint una derrota que acosta encara més els homes de Luis Enrique a un títol de Lliga on ja comencen a escriure el nom del club blaugrana.
Amb rotacions i amb les cames cansades, el Barça va saber mantenir la guàrdia alta, gràcies, especialment, a les aparicions puntuals de Messi. Després de veure com el Sevilla marcava primer i bloquejava l’atac d’un equip nerviós, l’argentí va marcar un magnífic gol de falta per canviar l’estat d’ànim del barcelonisme, per posar la por al cos al Sevilla i per pintar la Lliga de blaugrana. El Barça ja porta 34 partits oficials sense perdre, una xifra que iguala la fita del Madrid de Leo Beenhakker d’ara fa 27 anys, i té l’Atlètic a 8 punts i el Reial Madrid a 12, molt lluny, passant fred, ofegant-se en els seus dubtes. La d’ahir va ser una nit rodona en què Messi, de nou, va llegir la partitura millor que cap altre futbolista, esmunyint-se entre línies, deixant la seva firma en totes les jugades clau. Li va marcar el tercer gol aquesta temporada al Sevilla i, de passada, va tornar el cop a l’equip d’Unai Emery, l’últim que havia derrotat el Barça un llunyà octubre. L’equip de Luis Enrique, a més de guanyar i agradar, és una mica venjatiu. I si algú el derrota, s’apunta en una llibreta la data i l’escenari del crim i no para fins a tornar el cop. El Celta ja va rebre. Ahir li va tocar al Sevilla, com abans li havia passat en Lliga a l’Athletic, recordant la Supercopa.
Conscient del resultat del derbi madrileny, el Barça no va fallar davant un dels millors rivals. El Sevilla fa anys que treballa de manera modèlica -per alguna raó Rakitic, Alves o Aleix Vidal han arribat d’aquest club- i malgrat que és el rival més castigat pels gols de Messi, sempre aconsegueix fer patir un Barça que el derrota, però difícilment el goleja. A la Supercopa d’Europa va caldre una pròrroga i en Lliga, al Sánchez Pizjuán, els andalusos van guanyar. Amb dues línies de quatre, Gameiro corrent i Iborra descarregant pilotes, el Sevilla va jugar un bon primer temps, i va aconseguir marcar gràcies a una preciosa jugada col·lectiva en què Trémoulinas i Vitolo van saber aprofitar la feblesa defensiva d’un Barça diferent.
Luis Enrique va donar descans a Iniesta, Mascherano i Rakitic, amb Aleix Vidal en un lateral, Mathieu i el seu joc anàrquic al costat de Piqué i Arda Turan al centre del camp, buscant el seu lloc. Aleix Vidal i el turc encara són els nois que van arribar a la classe amb el curs començant, i malgrat certa millora d’Arda, encara els costa una mica mantenir el nivell i quan Luis Enrique va voler controlar el partit, ja a la segona part amb 2-1 favorable, els va substituir damunt la gespa per Iniesta i Alves. El Sevilla va entendre que podia fer mal a l’esquena del turc, deixant molt sol Busquets, i durant el primer temps, malgrat no tenir la pilota, el Sevilla va ser un corcó que va marcar primer i va acostar-se molt a la porteria d’un Bravo ferm. Ara bé, quan millor es trobava el Sevilla, va arribar el gol de falta de Messi. L’argentí, que havia intentat abans marcar de córner directe, va llançar una falta que era ideal per a Neymar, i la va enviar al pal curt de Rico amb un efecte endimoniat. Va ser un gol tan bonic que el Sevilla va sagnar d’aquesta ferida fins al final del partit. I això que al descans empatava.
Bombardeig andalús
Geni amb mil cares, Messi va generar la jugada del 2-1, quan Piqué va fer de Suárez, rematant just davant d’un Rico que amb les seves aturades va evitar que el partit no es tanqués abans. El 2-1 va aguantar al marcador durant tota la segona part, espasa de Dàmocles que amenaçava de caure sobre el líder cada cop que el Sevilla, sempre valent, s’acostava a la porteria d’un Bravo que va treure dues mans claus i va patir amb cada centrada lateral, ja que el Sevilla té més centímetres. Els porters van jugar una partida particular, mirant-se als ulls de lluny, aturant els xuts dels davanters, evitant que el Sevilla fes el gol de l’empat, evitant que el Barça fes el gol de la sentència. Neymar, en un estat de forma espectacular, va estirar el Barça amb genialitats sense el premi del gol, però el Sevilla, rival digne que promet una final de Copa preciosa, va acabar el partit bombardejant l’àrea blaugrana. Però el líder, amb un equip més titular al final que al primer minut, va saber aguantar. Guanyar la Lliga és qüestió de dies.
