Reenganxats als llibres

Josep Maria Gracia: “M’agradava molt l’acció i això em feia relegar la lectura”

Una malaltia crònica ha propiciat el retrobament d’un financer amb els llibres

Submarinisme, esquí, excursionisme, senderisme... Josep Maria Gracia tenia totes aquestes aficions integrades en el seu temps d’oci fins que un dia, fa sis anys, la malaltia les va esborrar de cop de la seva agenda. Pateix CIDP, una malaltia rara emparentada amb l’esclerosi, que l’obliga a ser molt garrepa en la dosificació dels seus esforços.

La malaltia també li va fer perdre una feina que li agradava molt, en el sector financer i de cara al públic, i el va abocar a la rutina hospitalària, lligada a la unitat de malalties neuromusculars de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau: el seu combustible, el responsable que es vagi mantenint, són transfusions d’immunoglobulines. Sis o set hores al dia, tres dies seguits, un cop cada quinze dies. Però la malaltia també li ha donat coses. Com ara el temps i la tranquil·litat per poder llegir amb calma. “Sempre m’havia agradat llegir. Però va arribar un moment que entre la feina i les activitats no trobava temps per fer-ho. M’agradava molt l’acció i això em feia relegar la lectura”.

Ara, els dies que es troba bé, passa les hores de l’hospital llegint i escoltant música, la seva altra gran afició “sedentària”. Acaba de llegir La pell freda, d’Albert Sánchez Piñol, i té entre mans Pedra de tartera, de Maria Barbal. Gaudeix amb la novel·la històrica i els llibres de geopolítica internacional. “M’agrada veure què em diuen ara clàssics que vaig llegir fa dècades”, explica Gracia, que està punt de fer 60 anys.

Usuari habitual de la xarxa de biblioteques, la seva ment financera el porta a imaginar opcions de millora: “Potser estaria bé establir un sistema de copagament a preu baix per als usuaris. Crec que així tothom valoraria encara més el servei”, diu, mentre manipula ell mateix el dispensador de sèrum. “M’agrada molt aprendre, tant si és fer anar aquesta màquina com el que em puguin ensenyar els llibres”.

Montserrat Payarol: “Els que ens hem quedat cecs de grans ho tenim difícil per dominar el braille”

Batre les limitacions de la ceguesa amb l’ajut d’una voluntària lectora

A Montserrat Payarol li agradava molt llegir. En castellà i en català, però també en anglès. De jove s’havia tret el First Certificate, i la lectura l’ajudava a mantenir viva la llengua. Però quan va perdre la vista ho va deixar. Amb el temps va reconquerir l’afició pels llibres, però sempre amb l’ajut d’intermediaris, reals o virtuals. “El meu iPhone llegeix molt bé en castellà, però no en anglès”, diu la Montserrat, que s’ha avesat a comprar els llibres en format electrònic compatible amb el lector automàtic del seu telèfon. “Els que ens hem quedat cecs de grans ho tenim molt complicat per adquirir un domini avançat del braille”, relata.

Un dia va anar de visita a la Biblioteca de la Sagrada Família - Josep M. Ainaud de Lasarte de Barcelona amb l’Associació de Discapacitats Visuals de Catalunya i els van parlar de la possibilitat de contactar amb un voluntari lector. Així va ser com va conèixer Montse Zaragoza Manzanares, filòloga anglesa i jubilada. Al gener va fer tres anys que van començar a trobar-se un cop per setmana, i ara són dues bones amigues amb una complicitat evident, sempre sota l’atenta vigilància del Makai, el gos pigall de la Montserrat. “Des de la plataforma Cecs.cat hem fet una sèrie de propostes innovadores per millorar l’accés de les persones amb discapacitat visual en àmbits com la cultura, l’ensenyament i els esports. Demanem que els nens cecs estiguin a les aules amb nens que no ho són i que hi hagi llibres en braille en català. Com que tenen un mercat minoritari, pràcticament no n’hi ha”.

Aquests dies, la Montse llegeix per a la Montserrat A confederacy of dunces [ Una conxorxa d’enzes ], de John Kennedy Toole. S’ho prenen amb calma: “És un llibre molt complicat, amb molt slang i molta ironia”, diu la Montse. La voluntària comprèn la seva amiga quan rebutja els locutors d’audiollibres. “Els meus pares van morir cecs tots dos, i sovint deixaven els audiollibres a mitges per l’excessiva teatralització del locutor”.

Leslie O'Connor: “La lectura és una manera molt bona d’ampliar vocabulari”

Nascuda al Perú i establerta a Catalunya, Leslie O’Connor ha trobat en els llibres la millor manera d’aprendre català

La Leslie O’Connor va arribar del Perú fa nou anys. Aleshores en tenia divuit. No sabia ni un borrall de català, i per això mantenia l’afició lectora en llengua castellana. Com que li agraden les llengües (parla anglès, italià i una mica de portuguès) es va apuntar al primer curs de català bàsic al Consorci per a la Normalització Lingüística de Cornellà. L’entrada en el món laboral li va dificultar continuar amb les classes, però, ves per on, va ser també la feina la que, uns anys més tard, la va portar a reprendre-les. “Treballo en la divisió de serveis d’una empresa de seguretat”, diu la Leslie. Hi fa diverses feines, però sovint li toca estar de cara al públic a l’Hospital de Sant Joan de Déu, on està molt còmoda perquè els nens li encanten. “Quan la gent se m’adreçava en català, em feia molta ràbia no poder contestar en la mateixa llengua”, recorda.

Ara està cursant l’Elemental 1 (ja ha deixat enrere el bàsic 2 i el bàsic 3) i la seva aspiració és arribar a treure’s el nivell C. Sap que la lectura “és una molt bona manera d’ampliar vocabulari”. La seva professora, la Mireia, li va recomanar llibres de Lectura Fàcil (adaptats a tot tipus de persones amb dificultats lectores). Ara combina els textos adaptats amb altres que no ho són, com Idriss, la noia del fil de seda, d’Hermínia Mas, que es va trobar abandonat a l’hospital.

La Leslie llegeix sempre que pot: en els desplaçaments en autobús i en les estones tranquil·les a la feina. “I és curiós: des que em vaig reenganxar amb les classes, no he tornat a llegir en castellà”, explica des d’una de les aules del centre de normalització lingüística del qual s’ha convertit en alumna destacada.

David Foenkinos: “Els llibres m’han canviat la vida”

Una afecció cardíaca va portar David Foenkinos a ser escriptor

“Jo no he sortit d’un entorn literari. Llegia molt poc fins que als 16 anys vaig tenir una greu malaltia al cor. La lectura m’ha salvat i m’ha acompanyat. Era una època, el 1991, sense telèfon mòbil, sense Facebook. Els llibres m’han permès sortir de la meva condició, viatjar, somniar”. L’escriptor francès David Foenkinos, autor supervendes de llibres com Charlotte o el recent La biblioteca dels llibres perduts, va entrar en el món de la literatura per combatre l’avorriment de la convalescència. De totes les vies d’accés, va triar la més transitada, les novel·les. “Dostoievski, Romain Gary, Henry Miller o Milan Kundera...”

Segons opina l’autor supervendes, no cal ser un gran lector per poder escriure. Però el bagatge de títols llegits pot marcar la diferència. “Es pot escriure sense tenir una gran cultura. O es pot escriure coneixent altres novel·les”. Foenkinos s’engloba a si mateix en la categoria dels lectors reincidents: “M’agrada molt rellegir els llibres que m’agraden i citar-los en les meves novel·les. En aquests moments estic rellegint tot Philip Roth. I l’any passat vaig rellegir molt Bolaño, com un dels herois del meu últim llibre”.

¿Un supervendes com ell sap descriure la fórmula de l’èxit? “Per captivar, un llibre ha d’aliar la història amb l’escriptura. Perquè un llibre m’enganxi necessito estimar les frases, subratllar-les. Però una novel·la també ha de tenir un tema que susciti el desig de saber què passa a continuació”, descriu.

A l’hora de viatjar i somiar entre les pàgines d’un llibre, Foenkinos és fidel al suport tradicional. “Prefereixo els llibres reals, no m’agraden els electrònics! Exactament com em passa amb les dones, les prefereixo reals i no virtuals!”, fa broma. I acaba amb un consell empeltat de confessió: “No estàs obligat a llegir, però has de saber que a mi els llibres m’han canviat la vida”.

Joan Vicenç Cordonet: “Llegir et permet viure experiències a les quals no podries arribar”

Ha abraçat la literatura en moments de solitud i repòs

Quan era més jove, el Joan Vicenç havia tingut ocasió de conrear l’afició a la lectura. “Vivia a Garriguella, un poble de l’Alt Empordà on no hi havia gaire res, però sí que hi havia una biblioteca. Jo vaig en cadira de rodes i m’era difícil desplaçar-me a altres llocs”. Els llibres van ser el seu primer refugi i l’habitava passejant-se “per gèneres molt diversos i diferents”. “Fins i tot llegia els clàssics grecs”. Fa 13 anys i mig, quan en tenia 25, el Joan Vicenç es va traslladar a Girona i la seva antiga mitja jornada laboral va passar a ser gairebé jornada completa. “A més, a Girona tenia molta més vida social, per la qual cosa no em quedava temps per llegir”. Fins que una hospitalització i una llarga baixa posterior provocades per una pneumònia el van fer retrobar-se amb la literatura.

Els clubs de lectura de la Biblioteca Carles Rahola de Girona, “la que em queda més prop de casa” van ser, també per a ell, l’estímul per al retrobament. De retruc, la flama de l’escriptura també va revifar en forma de relats i novel·la curta. Al Joan Vicenç li agrada llegir en suport digital, a les tardes “i també a les nits si el llibre m’agrada molt”. Demana un moment per pensar-se què li aporta la lectura. Però de seguida respon amb convicció. “És una manera d’ampliar l’experiència. És com fer un viatge on coneixes altra gent, altres maneres de viure. Veus els problemes d’altres persones i la manera que tenen de solucionar-los. Et permet viure experiències a les quals, si no, no podries arribar”.

Núria Palet: “Ara llegeixo per gust, no per obligació”

Una dislèxia severa ha condicionat la relació de Núria Palet amb els llibres

Amb quinze anys, la Núria Palet té previst deixar els estudis a l’Escola Pia de Terrassa per cursar dos mòduls de FP. Un de cuina, l’altre d’arts escèniques. A l’ESO, la Núria no utilitza llibres de text sinó uns dossiers eminentment visuals: té una dislèxia severa i això vol dir que la lectoescriptura representa per a ella unes dificultats extraordinàries, sovint difícils d’entendre per a la gent que no la pateix. Recorda situacions d’angoixa viscudes a l’escola per algun títol obligatori que no aconseguia entendre bé. La frustració encara li cou.

Però la seva relació amb la lectura va patir un sotrac meravellós fa un parell d’anys. Pel seu sant, la seva tia li va regalar un llibre escrit segons les directrius de Lectura Fàcil (imatges descriptives, textos en bandera, marges amples...). “Me’l vaig llegir en una setmana”, recorda triomfant la Núria, que des d’aleshores manté viva l’afició. Ha seguit triant títols del catàleg de lectures que porten el segell LF, però també s’ha anat atrevint amb treballs no adaptats. La poesia i el teatre, que per la seva configuració gràfica li resulten més senzills de seguir, figuren entre el repertori de gèneres que freqüenta.

“Ara llegeixo per gust, no per obligació. És molt entretingut i una bona manera de no estar tan enganxada al mòbil, així que intento llegir cada dia. Llegeixo abans d’anar a dormir, però també a l’escola, durant les hores del pati. Especialment quan fa fred, me’n vaig a la biblioteca a llegir”. I quan el llibre li ve imposat, ja té estratègies per fer-hi front. “Si a l’escola em posen alguna lectura obligatòria, la busco en la versió adaptada”, diu la Núria, molt satisfeta d’alguns dels títols que ja han passat a formar part de la seva biblioteca particular: “La trilogia d’ El Club de los Incomprendidos és molt gruixuda, i l’he pogut acabar”.

Andreu Gil: “La feina no només t’ocupa temps, també et pren tranquil·litat”

Des que es va quedar a l’atur, el químic Andreu Gil utilitza la literatura per aprendre idiomes

Un món feliç, d’Aldous Huxley; Senyoria, de Jaume Cabré; L’última trobada, de Sándor Marai; Dins el darrer blau, de Carme Riera... Andreu Gil té una llista llarga de llibres preferits. Llegir sempre li ha agradat. Però les dinàmiques del món laboral el van portar a fer un llarg parèntesi en la seva afició. O, com a mínim, a dedicar-s’hi de manera esporàdica. “La feina no només t’ocupa temps, també et pren tranquil·litat”, diu l’Andreu per explicar aquest distanciament. L’any 2009 es va quedar a l’atur, va aprofitar la parada per ampliar els estudis amb un màster i una beca i va col·laborar puntualment amb la Universitat Pompeu Fabra però encara no ha aconseguit restablir la seva activitat professional. I si es posa optimista i busca alguna lectura positiva a la nova situació, destaca l’oportunitat de tornar llegir, en les millors condicions. I va decidir treure’n una utilitat pràctica, més enllà de la satisfacció espiritual i intel·lectual.

“Quan vaig veure que això anava per llarg, vaig decidir aprendre idiomes”, recorda. El francès i l’anglès ja els dominava, així que va optar per perfeccionar-los amb l’ajut de la literatura. I va començar a estudiar alemany. Ha participat en clubs de lectura en llengua estrangera, i actualment perfecciona les declinacions germàniques guiat pels relats de Stefan Zweig. “Vaig començar a ampliar vocabulari llegint els diaris i escoltant la televisió i la ràdio en alemany. El cinema alemany m’avorreix una mica, però els llibres et permeten trobar més àmbits d’interès”, diu. Al llarg d’aquest camí d’aprenentatge, ha anat retrobant-se amb gent coneguda. “Alguns companys del club de lectura en alemany ja ho havien estat dels clubs de lectura en francès i en anglès”, destaca. L’experiència l’ha fet llegir d’una altra manera: “Llegir en una llengua que no domines t’obliga a fer-ho molt lentament”.

Javier Llimós: “S’han de rellegir els clàssics”

La crisi ha permès a l’empresari Javier Llimós poder tornar als llibres

Javier Llimós es va fer lector de petit, seguint l’exemple de la seva mare. “Ella sempre estava llegint”, recorda. Aleshores al Javier li agradaven molt els llibres d’aventures i “com que no hi havia tablets ” ni gaires ocupacions, l’afició li va arrelar fort. Però després hi va haver uns anys en què el remolí de la feina se li emportava totes les energies i no li deixava temps per a gaire més que per fer negocis. Va muntar diverses societats, fins que l’huracà de la crisi el va obligar a desfer-les. Tornava a tenir temps per a ell mateix. I els llibres van tornar a la seva vida.

Actualment participa en tres clubs de lectura de la Biblioteca de Lleida: dos de novel·la contemporània i un de novel·la històrica. “Crec que és una experiència que tothom hauria de viure, et permet aprofundir d’una manera extraordinària en els llibres, i conèixer punts de vista molt diferents”. A ell no li importa anar contracorrent: li passa sovint de defensar una obra poc preuada pels companys, com va passar per exemple amb Tu rostro mañana, de Javier Marías. En contra de l’opinió general, a ell el va entusiasmar “perquè no és un llibre fàcil”. “Però fa una radiografia de l’ésser humà com no havia vist mai”, afegeix. El hombre es un gran faisán en el mundo, de Herta Müller, i La edad de hierro, de Coetze, són altres títols que l’han fascinat.

Però el que li agrada de debò és endinsar-se un cop i un altre en les obres de Dostoievski, Tolstoi, Shakespeare i el teatre en vers de Calderón de la Barca i Lope de Vega. “Penso que s’han de rellegir els clàssics perquè sempre descobreixes alguna cosa nova. I és possible que persones que no tinguin l’hàbit de la lectura l’acabin adquirint després de llegir Shakespeare”. Quan un llibre l’enganxa, es passa el dia buscant un moment per dedicar-s’hi. La seva mitjana és de tres o quatre títols al mes. Sempre en paper.