Més fotos que firmes i la gran pregunta sobre el referèndum: “Com ho tenim?”

BarcelonaA la paradeta del PP, al costat del logo amb el xatrac, s’hi llegeix l’eslògan “La Catalunya valenta” (per si de cas calguessin reforços de valentia, una dotació dels Mossos vigila discretament a dues passes). El cas és que, cap a quarts de dues del migdia, les gentades que pugen i baixen per la rambla Catalunya a l’altura de la Gran Via circulen bastant alienes a la paradeta popular. Quan m’hi acosto, soc convidat a comprar el llibre El acuerdo del seny, del diputat al Parlament Juan Milián Querol. El llibre porta un subtítol que milions de catalans subscriurien: “ Superar el nacionalismo desde la libertad ”. Però em temo que no estarien parlant de la mateixa llibertat que l’autor. I potser tampoc del mateix nacionalisme. Tot discorre plàcidament fins que se’ns apareix el fantasma de l’enginyer Edward Murphy, creador de la llei del mateix nom. És just quan pregunto allò de:

-I què, un dia tranquil? Cap incident?

-Sí, molt tranquil, ara dèiem que precisa...

- ¡A ver, vosotros, corruptos! -un home amb una gorra i un altaveu sobre rodes s’ha plantat a pocs metres de la parada. S’acompanya d’un cartell on hi diu: “PSC + C’s = cómplices del PP ”. La gentada ha ensumat espectacle i treu els mòbils.

- ¿Qué? Estáis tranquilos porque tenéis algun fiscal de confianza, ¿no?

Els de la Catalunya valenta decideixen no fer-li cas esperant que toqui el dos, però l’home s’agrada i comença a arrencar aplaudiments d’una concurrència cada cop més nodrida, fins que arriben els Mossos i li demanen que plegui (“Hi ha molta gent, podria derivar en incidents”), mentre la gent demana als Mossos llibertat d’expressió. No hi ha acord del seny i allà els deixo discutint.

Cinc carrers més amunt el president Puigdemont és esperat a la parada del PDECat. Quan hi arribo, pregunto si ja és aquí i un senyor molt amable em diu que no, perquè allò no és la parada del PDECat sinó de Demòcrates i que si un tio suposadament ben informat com jo es confon tan espectacularment, és que aquest ball de noms és un desastre, i que ell ja ho deia. Avergonyit, baixo fins a la parada del PDECat, on el president i la seva dona saluden públic i militància. La parada, per cert, està tan a la vora d’una de la CUP que se’n pot recórrer la distància fent un simple pas al costat. I quan estic a punt d’abordar el president, sento una veu coneguda que diu:

-Vejam, vosaltres, màfia! Teniu vergonya?

És el senyor de l’altaveu amb rodetes. Aquest cop, la gentada no aplaudeix i els Mossos de paisà repeteixen l’operació silenci sense cap oposició. Ara sí:

-President, com ha anat amb els corresponsals estrangers? -pregunto.

-Bé, han preguntat el de sempre: que quan tindrem data, pregunta i com ho farem perquè el referèndum no sigui un 9-N.

-I què els ha contestat?

-El mateix de sempre.

Aquí ningú no dona pistes a l’adversari, que és el que el politòleg madrileny Ramón Cotarelo li ha recomanat al migdia a la vicepresidenta Neus Munté. La portaveu diu en una entrevista a la carpa de l’ANC que podem anar de vacances a l’agost sense data ni pregunta. I Cotarelo rebla: “Per què hauríeu d’explicar tota la vostra estratègia quan la partida no depèn només de vosaltres?”

Una noia amb el peto verd del Pacte Nacional pel Referèndum s’acosta discretament a Miquel Iceta. Li demanarà una firma? No. En una demostració de realpolitik li demana una selfie. De fet, Iceta reconeix que porta “més fotos que firmes”. El primer secretari socialista és autor de llibre aquest any, però el seu treball sobre la tercera via té el mateix predicament que la via en qüestió. En canvi, el que triomfa cosa de no dir és Pedro Sánchez. Ui, Pedro Sánchez. “A jutjar pel que vaig veure ahir, guanyarà a Catalunya. Saps què passa? -continua Iceta-. Que a tot arreu hi ha una certa demanda de vot antiestablishment, i això és el Pedro amb el “No és no”. Pedro i Patxi, Sánchez i López, han coincidit firmant durant el matí i el bon rotllo santjordià els ha fet abraçar. Són fenòmens que només deuen passar a Catalunya.

La presidenta del Parlament, Carme Forcadell, tampoc no para de fer-se fotografies amb mitja plaça Catalunya, i està recomanant, a tothom que l’hi demana, el llibre Argelagues de Gemma Ruiz i qualsevol dels llibres d’Isabel-Clara Simó, que aquest any és Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

A la presidenta li pregunten el mateix que a Antonio Baños: “Com ho tenim?” Sento que Baños, que firma exemplars del seu La República possible, li diu a un lector: “Soc autònom”. Baños em demana que posi per escrit una queixa en nom seu, com si fos el senyor Marcel·lí: “Als autònoms ens fan fer factures electròniques!” Baños firma amb la mà esquerra i, per cert, parlant d’esquerra, constata que la república agrada molt als comuns, “sobretot si és txeca o centreafricana, però, noi, sí és catalana... vejam si això serà un prejudici ètnic”.

Dos carrers més avall, aliens als prejudicis, Xavier Domènech i Joan Ignasi Elena departeixen amistosament. Diu Domènech: “Sí, volem la república catalana i l’Espanya plurinacional. Com es conjuga? ¿Ens hem de creure els fulls de ruta que diuen tot el que passarà? Em sembla que Companys no tenia un full de ruta, precisament”. A Joan B. Culla també li pregunten “Què passarà”. I flegmàtic com és ell, el professor de la UAB contesta: “Senyora, soc historiador i, com el seu nom indica, m’ocupo del passat”.