Deu raons per llegir els clàssics

BARCELONAI. UN CLÀSSIC NO ES LLEGEIX, ES TORNA A LLEGIR

Tots aquells que presumeixen d’haver llegit molt acostumen a dir, quan fan referència a les seves lectures clàssiques, que les estan rellegint. Per Calvino, la relectura inclou, tot sovint, “un acte d’hipocresia per part de tots aquells a qui els fa vergonya admetre que no han llegit un llibre famós”. Per l’escriptor italià, en canvi, “llegir per primera vegada un gran llibre quan s'és madur és un plaer extraordinari”, en què s’aprecien “molts més detalls, nivells i significats”.

II. EL CLÀSSIC ÉS UNA RIQUESA PER ALS SEUS LECTORS

Tot i que Calvino adverteix que les lectures de joventut poden ser poc profitoses i, al mateix temps, formatives, “en el sentit que donen una forma a l’experiència futura: proporcionen models, continguts, termes comparatius, esquemes de classificació, escales de valors i paradigmes de bellesa”. Quan es tornen a trobar més endavant, els clàssics tenen la virtut de despertar aquells mecanismes propis que, amb el temps, havien quedat adormits.

III. SÓN UNA INFLUÈNCIA PARTICULAR I ALHORA COL·LECTIVA

Els clàssics poden fascinar a títol personal –i passar al calaix de llibres “inoblidables”– o mimetitzar-se amb l’inconscient col·lectiu. Les lectures de joventut són tan importants, per Calvino, que recomana que s’hi torni com a mínim una vegada a la vida. “A mesura que ens fem grans anem canviant i la troballa amb els textos és totalment diferent”, escriu: tota relectura d’un clàssic és, en realitat, una lectura tan iniciàtica i sorprenent com la primera.

IV. UN CLÀSSIC MAI NO POT ACABAR DE DIR-HO TOT

Tant els clàssics antics com els moderns –continua Calvino– “arrosseguen la petjada de les lectures que han precedit la nostra i les que han deixat a les cultures que han travessat”. Aquestes petjades poden cristal·litzar en expressions pròpies, com en el cas dels espectacles dantescos, les respostes kafkianes o les temptadores lolites. Pel que fa a les lectures prèvies, sempre acaben condicionant el fet d’enfrontar-s’hi: la imatge que se’n tenia abans acaba sent diferent, quan el llibre ja s’ha llegit.

V. EL CLÀSSIC S’ESPOLSA TOT DISCURS CRÍTIC DEL DAMUNT

Qualsevol interpretació que es faci d’un text clàssic serà matisada, corregida o fins i tot anul·lada per la següent. La multiplicitat de lectures temporals i espacials que es poden fer d’un llibre que mai no ho acabarà de dir tot –el significat del qual s’anirà reconfigurant constantment– és tan variada que cap discurs crític podrà esgotar-les. “De vegades hi descobrim alguna cosa que no sabíem que aquell text havia sigut el primer de dir-ho”, afegeix Italo Calvino.

VI. CAL LLEGIR-LOS DE MANERA DESINTERESSADA

“Els clàssics no es llegeixen perquè s’hagi de fer o per respecte: només per amor”, diu Calvino, que tot seguit afegeix una excepció, l’escola. “Està obligada a donar-te instruments perquè puguis triar, però les tries que compten són les que es faran a fora de les aules, o després dels anys formatius”. Només aquelles lectures que es fan de manera desinteressada poden arribar a convertir-se en el llibre amb què el lector se senti més identificat. Els clàssics són un bon camí.

VII. UN CLÀSSIC ÉS EQUIVALENT A TOT UN UNIVERS

Calvino no feia distincions entre llibres clàssics antics i moderns. Homer, Èsquil i Plutarc conviurien sense problemes amb el Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell, Tres contes, de Gustave Flaubert, Dos hússars, de Lev Tolstoi, Jacques el fatalista, de Denis Diderot, Daisy Miller, de Henry James, i El sabó, de Francis Ponge. Ni l’estil ni l’autoritat de les obres serien tan importants com la capacitat dels clàssics per configurar i encloure tot un univers.

VIII. T’HI POTS DEFINIR EN RELACIÓ O PER CONTRAST

La fascinació del lector per un o altre clàssic no ha de ser necessàriament d’adhesió. Calvino recorda que les relacions de contrast respecte a textos canònics és fonamental. “Tot allò que Rousseau pensa i fa m’interessa molt, però a la vegada m’inspira un desig irreprimible de contradir-ho, criticar-ho i discutir-ho”, recordava Calvino sobre l’autor de Contracte social i Émile. Tot i l’antipatia cap al francès, Calvino no podia deixar de considerar-lo un dels seus autors de capçalera.

IX. ÉS BO ALTERNAR-LOS AMB ALTRES LECTURES

Nodrir-se únicament i exclusiva de clàssics no és bo, advertia Calvino. “L’actualitat pot ser trivial i mortificant, però tot i així sempre és el punt des del qual ens hem de situar per mirar cap endavant o cap enrere –va escriure–. El rendiment màxim de la lectura dels clàssics l’obté aquell que sap alternar-la amb una dosificació sàvia de la lectura d’actualitat”. No només per descomprimir i posar en relació qualitativa. L’exercici ens ajuda a saber “des d’on llegim el que llegim”.

X. CLÀSSIC: EL QUE PERSISTEIX COM A SOROLL DE FONS

“Sembla que llegir els clàssics estigui en contradicció amb el nostre ritme de vida –escrivia Calvino l’any 1981–. La nostra societat no coneix els temps llargs (...) i sembla que els clàssics estiguin en contra de l’eclecticisme de la nostra cultura”. Ara bé: els clàssics segueixen envoltant-nos com un soroll persistent al qual podem acudir quan ens vingui de gust. També, si ens ve de gust, n’aprendrem alguna cosa. Ni que sigui per saber-la abans de morir, que deia Cioran.