El sobiranisme de Rajoy (I): paraules sobre la paraula
Quan dimarts Rajoy va desestimar la petició de celebrar una consulta sobre la independència de Catalunya ho va fer, directament, negant que el poble català fos sobirà, i insistint en que la sobirania correspon al conjunt del poble espanyol.
El passat dimarts 8 d'abril Jordi Turull per CiU, Marta Rovira per ERC i Joan Herrera per ICV - EUiA van anar al Congrés espanyol a defensar una petició que, com recordava més tard Rosa Díez, hi arribava per enèsima vegada, encara que probablement per última: la petició d'autorització per celebrar una consulta democràtica sobre la independència de Catalunya.
El mecanisme legal invocat en aquest cas era l'article 150.2 de la Constitució, mitjançant el qual es transferiria a la Generalitat la competència per convocar la consulta. L'argumentació central que Mariano Rajoy (i, per extensió, Rubalcaba, així com Díez) va exposar per denegar la petició dels representants catalans es va basar en dues idees relacionades però diferents: 1) que el que es demanava era "inconstitucional"; i 2) que la sobirania, a l'Estat espanyol, rau en el conjunt del poble espanyol. El primer és un argument jurídic; el segon, un de polític. Aquest article té la intenció d'examinar breument aquest segon argument, tot especificant el sentit que Rajoy està donant a la paraula "sobirania"; un segon article anirà dedicat a criticar l'argument, descrivint-lo com a contradictori i, sobretot, basat en un exercici de lògica circular; i un tercer article mirarà de plantejar vies per resoldre la controvèrsia que aquesta lògica circular, en tant que tal, no pot resoldre.
Comencem, doncs, per la paraula. La sobirania no és precisament un concepte clar i unívoc; tanmateix, resumint molt podríem dir que sobirà és aquell individu o col·lectiu que té la darrera paraula sobre com s'han d'organitzar les institucions polítiques a un territori. Malgrat que se'ls empri com a sinònims, sobirania no sempre és sinònim d'independència; en una confederació, per exemple, les unitats confederades no són "independents" ja que comparteixen un govern comú, però són "sobiranes" en el sentit que poden abandonar la confederació a voluntat. El concepte de sobirania està íntimament lligat amb el desenvolupament de l'Estat modern, i per tant també amb el de la democràcia liberal: si en els primers Estats moderns, normalment monarquies absolutes, el rei podia dir "l'Estat sóc jo", les revolucions democràtiques dels segles XVIII i XIX canviaran el rei pel poble com a titular de la sobirania, de manera que passarem a dir "l'Estat som nosaltres".
Aquesta concepció de la sobirania, que rebrà alternativament els noms de sobirania nacional o popular (en origen el matís era important, però ara no ens deturarem a examinar-lo), portava implícita la concepció de que l'Estat era co-propietat de tota la ciutadania. L'objectiu d'aquesta concepció democratitzant de la sobirania era doble: (1) deslegitimar el despotisme, tot definint els governants com a simples servidors del sobirà col·lectiu, i per tant en cap cas sobirans ells mateixos com havien pretés els monarques absoluts; i (2) deslegitimar la dominació estrangera, tot afirmant el dret de cada poble a disposar, en tant que sobirà, del seu propi futur.
En aquells Estats on, arreu del seu territori, existeix una alta identificació del conjunt de la ciutadania amb el "poble" delimitat per les fronteres que emmarquen el propi Estat (Brasil, Suïssa, Alemanya o els Països Baixos, posem per cas), aquesta noció de la sobirania nacional/popular és altament útil a aquests dos propòsits i, per tant, a la protecció de l'ideal democràtic. Tanmateix, el problema apareix quan ens trobem Estats com Canadà, Espanya o el Regne Unit, on a diferents territoris existeixen àmplies majories que, per diferents motius, consideren que formen part d'un "poble sobirà" (que normalment defineixen com a "nació") diferent del del conjunt de l'Estat. Aquesta reivindicació de la sobirania sobre una part del territori de l'Estat s'argumenta de diferents maneres (la voluntat ciutadana, la identitat cultural, una història de conquesta...) que no examinarem aquí.
Quan dimarts Rajoy va desestimar la petició de celebrar una consulta sobre la independència de Catalunya ho va fer, directament, negant que el poble català fos sobirà, i insistint en que la sobirania correspon al conjunt del poble espanyol. Ho va fer lligant la defensa de la sobirania nacional espanyola a la de la democràcia mateixa: la sobirania nacional és, ens diu Rajoy, la que assegura que els polítics seran servidors del poble sobirà i no podran fer el que els hi vingui de gust, sinó només allò que el poble sobirà hagi decidit deixar-los (o obligar-los a) fer, mitjançant un edifici jurídic la pedra angular del qual és la Constitució. Concedir a la població d'un territori la possibilitat d'escapar-se d'aquest edifici és escamotejar la sobirania del poble espanyol en benefici de la sobirania d'una minoria pel simple fet que la reclama, cosa que obriria la porta a que qualsevol minoria xantatgista (un barri de classe alta, posem per cas) pogués, en el futur, amenaçar amb que "o s'aprova el que jo vull, o marxo", com quan els Estats del Sud dels EUA van escindir-se per por a que el govern federal limités i més tard abolís l'esclavitud afro-americana.
Tot plegat sembla d'una gran solidesa lògica però, al meu entendre, a banda de contradir-se, Rajoy va practicar un simple exercici de lògica circular. Ho veurem al proper article.
