És tot una qüestió d’amor

Les recents declaracions de l'expresident espanyol José Luis Rodríguez Zapatero i del premiat director de cinema David Trueba han posat de manifest quina és, segons ells i alguns altres, l'arrel del problema de les relacions Catalunya-Espanya: l'amor. Zapatero afirmava fa només uns dies que la immensa majoria dels ciutadans espanyols estima Catalunya (i la sent com a pròpia). Més ressò i visibilitat varen tenir les paraules de David Trueba a la gala dels premis Goya. Concretament, el cineasta en recollir un dels premis afirmà: "S'ha d'anar més a Catalunya a dir-los que els estimem".

Resulta, doncs, que els espanyols ens estimen, però nosaltres no ho sabíem (és l'espiral del silenci?) i sembla, a més, que ens atribueixen la necessitat de sentir-nos-ho dir. Un cop assabentats d'aquesta estima, no caldria, doncs, marxar, tot resolt; les nostres necessitats afectives estarien cobertes i només quedaria mirar-se als ulls i gaudir de la mútua companyia i afecte. Malgrat que no dubto de la bona intenció d'en Trueba (la d'en Zapatero són figues d'un altre paner), les paraules d'aquest suposat amor i la nostra necessitat de sentir-lo sonen a certa condescendència i simplisme extrems. La diagnosi dels catalans com algú que reclama o necessita l'amor d'altri, els espanyols, és com a mínim grotesca. No confonguem amor amb respecte. No confonguem estimar pel que ets amb estimar pel que vull que siguis. No confonguem estima amb possessió ni submissió.

Existeix aquest amor?

Bé, l'evidència empírica sovint és tossuda. Deixant de banda aproximacions imperfectes com els comentaris d'amor sincer a Twitter, les experiències de catalans de visita platònica per l'Estat, els càntics d'amor als estadis de futbol i d'altres esports visitats per equips catalans, els comentaris i articles plens de romanticisme de diversos mitjans de comunicació (de Galinsoga a Jiménez Losantos), o les declaracions amoroses d'il·lustres i diversos personatges públics d'ara i d'ahir, trobem algun indicador "més" representatiu. Deixeu-nos fer una mica d'arqueologia per mostrar algunes curiositats. L'any 1994 el Centre d'Investigacions Sociològiques va tenir l'ocurrència de fer una enquesta (estudi 2123) per mesurar els esteorotips regionals (podeu veure el resum de resultats aquí, les dades que se citen a sota provenen directament d'aquesta font). L'estudi es va fer també amb mostres per Catalunya, País Basc i Galícia. L'enquesta és divertida i interessant, i dóna alguns resultats vistosos (segons es mostren resumits al web del CIS). Recordem que es va fer el 1994; les dades no són actuals, ni estàvem submergits en l'anomenat "procés".

En primer lloc, l'enquesta pregunta sobre estereotips, és a dir, sobre característiques principals que els ciutadans atribueixen a un grup de ciutadans: andalusos, aragonesos, castellans, catalans, gallecs, madrilenys, valencians i bascos. Els catalans ens veiem a nosaltres mateixos principalment com a "treballadors", "amants de la nostra terra" i "bona gent". En general, la principal característica que destaquen els catalans dels altres grups és que són "bona gent". Als madrilenys també els veuen molt com uns "xulos", als andalusos com a "alegres" i "oberts", als aragonesos com a "tossuts" i als bascos com a "amants de la seva terra". Els catalans no som diferents i també assignem estereotips a d'altres pobles o ciutadans de l'Estat, sens dubte, però segons aquestes dades aquests no semblen excessivament negatius tot i que hi ha força dispersió atès el gran nombre d'opcions.

Quins són els adjectius que ens aplicaven als catalans els ciutadans de l'estat espanyol? Cada enquestat pot donar fins a cinc adjectius de la llista. I els que surten amb més freqüència són: garrepes (28,5%) –oh, sorpresa–, treballadors (23,9%), amants de la seva terra (16,2%), independents (16,4%), separatistes (14,3%) i tancats (12,5%). "Buena gente" rep el 10,3%, el més baix en comparació amb els altres grups, que reben entre un 15% (els bascos) i un 25% (els andalusos) (cal mencionar que aquestes xifres inclouen les pròpies valoracions dels catalans).

Treballadors, sí, però no al meu costat

Una altra pregunta de l'enquesta que comença a indicar-nos els sentiments d'amor cap als catalans que se suposa que hi ha a Espanya és la següent: "Le voy a mostrar una tarjeta con los habitantes de las distintas comunidades autónomas. Con independencia de que Vd. trabaje o no, ¿cuáles son los tres que menos le gustaría tener como compañeros de trabajo?".

El gràfic 1 mostra el percentatge de respostes rebudes per cada opció sobre el total d'enquestats. El gràfic 1 també ens mostra les respostes donades pels mateixos catalans (també hem decidit deixar els NS/NC). Recordem que es tracta d'una pregunta multiresposta. Veient el gràfic poca cosa cal afegir: ens consideren treballadors, sí, però pel que sembla millor si treballem lluny d'ells. Més d'un 30% dels enquestats assenyala els catalans com a companys no desitjats de feina entre les seves tres respostes possibles. Cal destacar també l'alt percentatge de "no sap", tan alt com l'animadversió pels treballadors catalans. Els enquestats, doncs, no tenen gaire clar a qui no volen per company de feina en general, el que sí que tenen força clar un nombre ben remarcable d'ells és que no hi volen tenir catalans. Sembla que això descarta l'opció que no agradem perquè som una colla de burgesos, ja que ni com a suposats companys de treball i essent considerats treballadors aconseguim generar cert afecte.

Els catalans, en canvi, opten sobretot pel "no sap", amb moltíssima diferència (32%). El grup amb qui menys semblaven voler treballar els catalans eren els madrilenys, amb un 16,4%.

Gràfic 1. A qui no es vol de company de feina (% d'enquestats)

Font: CIS 2123

Una mesura més directa que trobem a l'enquesta sobre si els catalans (i d'altres comunitats i pobles) són "estimats" o no és la següent: "Ahora quisiera que me dijera cuáles son sus sentimientos de simpatía o antipatía hacia los habitantes de cada una de las diferentes comunidades. Utilice para ello una escala de 0 a 10, teniendo en cuenta que el 0 significa que 'le caen muy mal', el 5 que 'no le caen ni bien ni mal' y el 10 que 'le caen muy bien'".

Doncs, senyors Trueba i Zapatero, no sé què dir-los, mirin les mitjanes al gràfic 2. En l'opinió vers els catalans és on hi ha el nombre més baix de "no sap/no contesta" juntament amb els andalusos, però per motius totalment oposats: els enquestats tenien clar que els andalusos els queien bé i que els catalans els queien malament. Això sembla mostrar que els ciutadans de l'Estat sí que tenien ganes d'expressar-nos el seu amor en aquesta pregunta. Però, malgrat això, la "nota" mitjana dels catalans és la més baixa de totes amb diferència: un 5,5. A més, recordeu que aquesta dada inclou les valoracions dels catalans sobre ells mateixos, que suposem que deuen ser relativament altes i fan pujar la mitjana. Els segons que pitjor cauen són els bascos (amb un 6). Per contra, els que cauen millor són els andalusos, amb una mitjana de 7,47. Amb un aprovat pelat (que inclou les notes dels mateixos catalans), hi ha sens dubte raons suficients per federar-se (fins i tot sense pacte entre iguals i sense sobirania, com ens proposa el PSC-PSOE). Ara bé, les ganes de federar-se potser us marxaran si mirem la mateixa nota però excloent de la mostra les valoracions dels mateixos catalans. En aquest cas els catalans obtenim un 4,86. Clarament suspesos, ens tocarà recuperar al setembre, però millor que no ho fem el dia onze.

Si mirem els desglossats veurem que els catalans sortim realment molt mal parats, ja que som la comunitat que rep, i amb moltíssima diferència, el percentatge més gran de notes més baixes: a un 13% dels enquestats els caiem molt malament i ens posen un 0 o un 1; un 11,8% dels enquestats ens posen un 2 o un 3, també el percentatge més alt, i amb molta diferència si ho comparem amb les opinions sobre les altres CCAA. Després vénen els bascos, als quals un 8,3% del total d'enquestats els donen un 0 o un 1. Per tota la resta de CCAA els valors de 0 i 1 en l'escala d'afecte i simpatia estan per sota del 3%. Si excloem de la mostra els catalans observem que un 16,1% dels espanyols enquestats ens posa un 0 o un 1; i un 15% un 2 o un 3.

En canvi, segons la mostra per Catalunya, els catalans no semblen tenir una animadversió gaire marcada per la gent d'altres CCAA; les notes són força semblants i amb una dispersió molt reduïda. Els que cauen lleugerament pitjor són els madrilenys (la Lliga 94-95 la guanyà el Madrid després de fitxar l'exculer Laudrup). Preguntats sobre si els cauen bé els espanyols, la nota mitjana que donen els catalans enquestats és un 8,09.

Aleshores, com avui, una gran majoria dels espanyols consideraven que l'Estat donava preferència a algunes CCAA per damunt de les altres, i que concretament afavoria Catalunya més que altres CCAA: el 71% dels enquestats opinaven que la comunitat més afavorida era Catalunya. Ens explica això l'animadversió mostrada més amunt o, més probablement, les dues coses s'expliquen simultàniament pels mateixos factors?

Gràfic 2. Mitjana per cada CCAA sobre el grau en què els seus ciutadans cauen bé o malament (0=em cauen molt malament; 10=em cauen molt bé)

Font: CIS 2123

Una altra pregunta seria: els quèiem malament ja aleshores per ser uns suposats separatistes insolidaris sense remei? Bé, és difícil dir-ho. Segons l'enquesta a Catalunya, aquell any 1994, el percentatge de catalans que opinava que a Espanya les CCAA s'haurien de poder convertir en estats independents era del 19,3%. Aquesta xifra és ara de més del 40%, com posa de manifest l'enquesta postelectoral a Catalunya del CIS de novembre de 2012. En què quedem, doncs?Que no tot era culpa del "procés" i de la nostra dèria (incitada pel pèrfid Mas) de voler un estat propi i votar? Així doncs, no els agradem pel que volem ser o simplement pel que som?

Tranquils, catalans, ens estimen i ens ho diran en algun moment. Les dades segur que estan esbiaixades, ni que no siguin del CEO. I si no ens estimen, deu ser culpa nostra. Ja ens ho insinuava l'actor Josep M. Pou en un article després que fou recentment insultat a Madrid, on li van dir "catalán de mierda". L'actor, després de l'experiència, escrivia el següent: "I, de seguida, el disgust inicial s'ha transformat en cabreig; però no contra l'autor de la frase, sinó contra els responsables d'haver arribat a això. M'he cabrejat amb uns i altres, d'aquí i d'allà. M'he cabrejat amb els que, sabent-ho, juguen diàriament amb els sentiments dels ciutadans. M'he cabrejat amb els que diàriament fan anar les «grans paraules» –pàtria, nació, estat, frontera, territori, identitat, nosaltres, vosaltres, ells– amb tanta lleugeresa com irresponsabilitat. Perquè ells són els que han posat aquesta frase en qüestió en boca del ciutadà en qüestió." Resulta que davant de la seva incapacitat per plantar cara al ciutadà en qüestió (que no jutjo), l'autor de l'article decideix repartir responsabilitats i culpar-nos també a nosaltres. A tots menys a l'agressor. Pobret, doncs, aquest ciutadà que es veu forçat pel context i per nosaltres a fer aquest comentari ple d'amor frustrat. Pobret, doncs, ja que no és culpa seva; ell no té voluntat pròpia ni control sobre les seves paraules, pel que es pot deduir de l'article.

Potser haurem de recordar al Sr. Pou que l'insult o agressió verbal li caigué per ser català, no per independentista, progre o actor. Per català. És ben diferent parlar de pobles o nacions si un ho fa considerant que els pobles tenen el dret a decidir el seu futur que fer-ho per dir que de nació només n'hi ha una i negar la identitat dels altres. La segona premissa genera enfrontament, la primera només ho fa si es parteix de la segona. En Pou ens recorda a més que fa 30 anys li deien (o 'una' persona li deia) a Madrid que era collonut per ser català; li he escoltat l'anècdota més d'un cop. Suposo que la deu anar repetint perquè no li han dit mai més o ningú més. No sé quin mostreig va fer ell per donar per entès que aquesta opinió era ben estesa i representativa del pensament dels ciutadans espanyols d'aleshores o, si més no, dels madrilenys. L'enquesta que hem mirat, de fa 20 anys, no sembla pas corroborar-ho. Potser durant aquests 10 anys els catalans vam començar a portar-nos ja malament i ens ho hem buscat.

Acabem recordant-los a Trueba i Zapatero que d'amor o estima jo només necessito el de la meva parella, família i amics. No és que ens diguin que ens estimen allò que des de Catalunya es reclama; no és tan simple tot plegat. Ni hi ha estima, ni falta que ens fa. No ens tracteu com a éssers infantils amb mancances afectives. Qui necessita massa l'estima explícita dels altres és potser perquè li manca autoestima. No és aquest el problema de bona part dels catalans. Com a poble, un vol simplement respecte i reconeixement, i d'Espanya no en ve ni una cosa ni l'altra. No s'estima negant, destruint i atacant la identitat de l'altre, s'estima estimant-lo tal com és i respectant-lo, si no no és amor, és domini. Com expressava de manera ben clara un testimoni de Súmate: "Mal vamos si mi realidad no gusta a quien ha de ser, supuestamente, mi igual. Otra barrera que no he puesto yo."