Reflexions sobre les quotes de gènere
Les quotes de gènere són una via vàlida, malgrat que no necessàriament l'única, per pal·liar una situació d'accés desigual entre homes i dones a càrrecs de responsabilitat
Tant la imatge de Mariano Rajoy amb els grans empresaris espanyols que integren el Consell Empresarial per a la Competitivitat del passat 7 de maig, com la imatge del dia següent dels empresaris catalans –i alguna empresària–, van posar en evidència la manca de diversitat entre les persones que ostenten els alts càrrecs tant a Catalunya com en el conjunt de l’estat.
Aquestes fotografies serveixen una vegada més per demostrar la necessitat d’establir mesures per permetre l’accés igualitari al treball i als alts càrrecs. Ara bé, l’establiment de quotes, per exemple de gènere, provoca grans desavinences fins i tot entre la ciutadania més sensibilitzada. Fins a quin punt són desitjables les quotes de gènere?
El fals dilema entre quotes i mèrits
En general, els arguments en contra de les quotes de gènere se sostenen en la idea que l’accés de les dones als alts càrrecs ha de venir dels seus propis mèrits i no pas mitjançant una concessió que els homes ens fan per complir amb la quota preestablerta.
Tanmateix, aquest argument es basa en una neutralitat inicial inexistent. És que els homes han accedit a aquells càrrecs per mèrits propis? La seva és una quota socialment acceptada del 100% que els permet no haver de competir amb el 50% de la població, les dones. Però, a més a més, actualment, les dones estan més formades que els homes i ja representen el 60% de titulades universitàries. Tot i així, seguim lluny de la paritat en el mercat laboral. De fet, el 2013 només un 30% de les empreses catalanes tenien alguna dona al consell d’administració –dades de l’ Observatori Dona, Economia i Empresa disponibles aquí–. Així doncs, no ens hauríem de preguntar com omplir aquell 40% de dones, sinó com és que tot i estar més preparades, no hi hem accedit de forma ‘natural’.
El mercat laboral no és neutral
El cas és que no vivim en una societat neutral pel que fa al gènere, la raça, la classe etc. Les condicions originals de cada persona són diferents, i en un sistema injust com el nostre, també ho són les probabilitats, no només d’arribar a una posició concreta dins del mercat laboral, sinó també la probabilitat de tenir-hi accés. Per tant, justificar la inadequació de les quotes amb l’argument del mèrit és abraçar, ni que sigui de manera inconscient, el sexisme a partir d’una idea il·lusòria de societat liberal neutral.
Només cal observar com la formació superior de les dones topa amb el sostre de vidre, la segregació vertical i horitzontal i el difícil accés al treball productiu. Així doncs, es fa evident que la contractació i l’accés als alts càrrecs no són una qüestió de talent. Així doncs, des de l’ideal liberal d’igualtat equitativa d’oportunitats és imprescindible establir unes bases que realment permetin a les persones amb mateixes 'possibilitats', tenir les mateixes 'probabilitats' d’accedir al lloc desitjat. En aquest principi és on s’emmarquen les quotes de gènere.
Les quotes poden esdevenir una trampa?
Ara bé, altres veus crítiques remarquen que les quotes no són una solució real al problema, i encara més, que aquestes són un recurs pal·liatiu que alhora pot esdevenir un límit per a futures reivindicacions i avenços. Des d’aquesta perspectiva, la defensa de les quotes no és més que la lluita per accedir a una part d'un pastís que, a més a més, és fet a mida dels homes. D’aquesta manera, entendre les quotes com una reivindicació finalista impedeix anar més enllà i treballar per crear un 'ethos' igualitari en el qual totes les persones convisquin amb igualtat i llibertat, independentment de la seva condició. Ara bé, ¿no poden ser les quotes una eina per assolir aquesta transformació? Tenim dret a formar part del joc, però, a més a més, podem decidir si volem adaptar-nos-hi o canviar-ne les regles.
Així doncs, la defensa de les quotes no està aïllada d’altres reivindicacions holístiques que lluiten per una reforma o, fins i tot, un canvi de sistema. D’altra banda, ¿és possible assolir els canvis desitjats si entre els personatges de referència creadors de ‘veritat’ –polítics, economistes, periodistes, catedràtics, mossens– no hi ha diversitat? ¿De debò creiem que només amb l’educació a les escoles podem contrarestar tot un sistema que invisibilitza i minoritza dones, immigrants, lesbianes, discapacitades, etc.? Per crear una societat que contempli i es vertebri des de la diversitat és imprescindible prendre espais de poder, i les quotes són una via per aconseguir-ho.
