Pits al Congrés

Tres activistes de l’associació Femen han interromput aquesta setmana el debat de control al Govern en el moment en què intervenia Alberto Ruiz-Gallardón, ministre de Justícia. L’acció la van dur a terme tres noies, dues franceses i una espanyola, que amb el tors nu cridaven “avortament sagret”, i el que sembla que és el més important: amb els pits enlaire.

Aquesta notícia ha causat furor, tots els diaris se n’han fet ressò i és de les notícies més llegides i comentades en les versions en línia.

Una de les crítiques que més s’han sentit és si el feminisme no consistia, precisament, que les dones no hàgim d’ensenyar els pits per aconseguir el que volem.

Doncs bé, sí i no. Fer una acció per simbolitzar que controles i decideixes sobre el teu cos pot requerir transgredir i ensenyar els pits, com també ho pot ser cobrir-se els cabells.

És primordial entendre el context on es duen a terme les accions de protesta, ja que l’entorn configura el missatge. En una societat marcada per una cultura burgesa −on les dones hem estat educades en el ‘saber estar’, ens han ensenyat a fer-nos respectar pels homes, a vestir elegants i no extremades i un llarg etcètera−, ensenyar els pits pot esdevenir subversiu per a la dona que ho fa si és a partir d’una voluntat lliure i conscient.

Ara bé, en el cas que ens ocupa, considero que es tracta més aviat d’una campanya de màrqueting del col·lectiu Femen. En primer lloc, perquè quin sentit té que vinguin dues noies franceses a fer aquesta acció de protesta quan a Espanya ja existeix un moviment feminista amb dones mobilitzades per posar fre a la contrareforma de Gallardón? En segon lloc, és sorprenent que totes les activistes de Femen que duen a terme accions per diferents països són noies blanques, joves i molt atractives. I aquest fet és el que fa grinyolar les seves accions. Si del que realment es tractava era de reivindicar el dret al propi cos, m’hauria agradat veure cossos no normatius: una dona grassa, una noia sense pits, una senyora amb els pits caiguts o amb un pit extirpat. Però no va ser així: eren tres noies que s’aproximaven a l’ideal de cos occidental.

Ara bé, des d’una perspectiva feminista, es fa difícil criticar accions arriscades i valentes com aquesta davant l’ofensiva del govern del PP. Però és que, alhora, si les manifestacions que es realitzen no apareixen als mitjans, no transcendeix el discurs i no hi ha debat, és lògic que es duguin a terme mesures més contundents i, per tant, es comprèn la interrupció de la sessió del Congrés. A més a més, amb la resposta dels mitjans s’està aplaudint aquest tipus d’accions, perquè és l’única manera de tenir ressò.

El 28 de setembre (Dia per la despenalització de l’avortament) va tenir lloc a Barcelona una manifestació a favor del dret a l’avortament. Una manifestació que va aconseguir unir defensores del dret a l’avortament dels 70 que tornaven a sortir als carrers amb noies joves de nous col·lectius i també famílies. Però d’aquest fet no se’n va fer ressò cap dels diaris majoritaris. A diferència de les Femen, que duien un lema poc entenedor i que poc servia per explicar per què tenim dret a decidir sobre el nostre cos, a la manifestació hi havia moltes pancartes amb lemes més ben trobats i es va llegir un manifest que donava més contingut a tota l’acció i al debat que se n’hagi de derivar.

Per tant, tot em fa pensar que, en definitiva, es tracta de màrqueting. Les Femen fan una acció, la majoria de mitjans ho publiquen com la gran notícia, però la població o ho rebutjarà o no ho comprendrà, ja que en accions d’aquest tipus és difícil donar lloc a un debat profund sobre el tema, que en definitiva és del que es tractaria. Les opinions que s’han derivat de l’acció giren a l'entorn de: per què rebenten un mecanisme democràtic com és una sessió del Congrés? Per què cal que ensenyin els pits? I el típic així no s’aconsegueix res, al contrari. Bé, no sé si no s’aconsegueix res o no, però el que és clar és que Femen ha mogut fitxa i ha aconseguit ressò amb una acció de només uns minuts. Si això no agrada, que les persones responsables s’encarreguin de buscar interlocutores que considerin més vàlides. Jo els proposo que contactin amb les associacions que conformen el moviment feminista espanyol o català que, ben segur, tenen un bon llistat de propostes i mesures per implantar.