L'experiència humana de la Via Catalana

La lectura que la majoria d'opinadors fan i faran de la Via Catalana als mitjans de comunicació és en clau politicoinstitucional −què faran els partits, què farà Mas, què farà Madrid, què farà l'ANC−. Cal tenir en compte, però, que aquest debat polític se sostindrà sobre l'experiència humana, col·lectiva i individual de milers de persones que van participar a la cadena humana. L'intercanvi d'experiències als busos de tornada, a les xarxes socials o a l'entrada dels col·legis on avui es comença el curs escolar indicaran el calat de l'efemèride d'ahir sobre la qual es desenvoluparan la resta de gestos polítics.

Efervescència col·lectiva

L'alineació de gent en forma de cadena, com qualsevol altra concentració de gent, va generar una energia i unes emocions a cadascú de nosaltres que es fan difícils de descriure. És per això que una de la manera més habitual en què hem resumit aquests sentiments ha estat mitjançant fotografies que no necessiten explicacions. La peregrinació amb busos, el contacte físic a través de l'enllaç de mans, les samarretes grogues i la coordinació dels cossos i les mirades en el moment el què el fotògraf capturava la instantània per al record són alguns exemples dels gestos i símbols que han ajudat a la creació d'aquest sentiment de comunió i solidaritat. Tots aquests aspectes van confluir en un moment de màxima consciència col·lectiva a les 17.14. Amb el repic simultani dels campanars d'arreu de Catalunya es completava la metàfora del país cohesionat. El sociòleg Emile Durkheim, creador del concepte d'efervescència col·lectiva en el seu llibre 'Les formes elementals de la vida religiosa', creu que aquests moments d'unió generen nous estats de consciència col·lectiva −d'aquests estats ell en va dir religió−. Qui sap si la Via Catalana significarà la culminació d'un renovat ànim de victòria i confiança en la capacitat col·lectiva dels catalans per construir un estat propi.

Passió individual

Els moments d'interacció i efervescència col·lectiva també són punts àlgids en l'experiència individual de les persones. La Via Catalana formarà part de les nostres biografies personals, recordarem a quin tram érem i amb qui hi érem. Aquestes vivències personals es cristal·litzaran en símbols que abans han estat els emblemes del grup. Penseu en les samarretes grogues que de segur tanta gent seguirà vestint en el futur per tal de mantenir viu l'esperit de la Via. Els sentiments es perllongaran a través dels símbols. I potser en el futur, quan siguem independents, voldrem rememorar aquestes emocions i dissenyar una samarreta que commemori els fets de l'11 de setembre del 2013.

La necessitat de les emocions

En els últims anys, la consciència independentista s'ha eixamplat arran dels greuges econòmics i l'espoli fiscal sofert pels ciutadans catalans. Sovint sentim dir que el cap ha guanyat la batalla al cor. Tanmateix, sostinc que la manifestació del setembre del 2012 i la Via Catalana demostren el poder d'atracció i convicció dels rituals de germanor i de les emocions −tant si són emocions-xoc o contemplatives, com distingeix Michael Lacroix al seu llibre 'El culte a l'emoció'−. Per dir-ho de manera més rotunda: jo conec gent que tot i no estar convençuts per la causa independentista han volgut participar-hi perquè s'han sentit atrets per la fórmula vivencial de la cadena humana. També és possible que després de prendre-hi part, aquestes persones siguin més favorables a la independència. Els petits detalls −un somriure, una encaixada de mans, una samarreta, una cançó, etc.− generen complicitats i vincles entre persones i, per tant, també són elements imprescindibles a l'hora de construir un consens social a favor de la independència. Només per haver facilitat la creació d'aquests lligams emocionals, l'ANC es mereix tot el nostre agraïment i reconeixement.