‘Autodeterminació’, la paraula que havia d’obrir totes les portes

HistoriadorEs fa difícil trobar una paraula que generi en la teoria de les relacions internacionals tanta controvèrsia com autodeterminació. Una cosa és el concepte filosòfic de la pròpia capacitat d’una persona a controlar el seu destí, i una altra l’aplicació d’aquest concepte als habitants d’un territori, un poble o una nació. I és que cadascun dels termes anteriors permet diferents interpretacions, i posar-se d’acord sobre ells no és senzill.

De nou, la introducció del terme en la teoria política, com el d’independència, va néixer en les colònies nord-americanes i la Revolució Francesa el va fer acabar de quallar. És a dir, amb la separació de l’Imperi Britànic, els Estats Units s’autodeterminaven, però també ho feien els francesos quan canviaven la monarquia per la república. Eren, en resum, amos del seu destí.

Origen: els ‘Catorze punts’

No va ser, però, fins a la fi de la Primera Guerra Mundial que el concepte va prendre la rellevància que encara conserva. Va ser el president nord-americà Woodrow Wilson qui el va posar sobre la taula sense calibrar-ne la repercussió. El 8 de gener del 1918 va anar al Congrés per plantejar un seguit de propostes, els famosos Catorze punts, per reconstruir Europa un cop acabada la contesa i evitar futures guerres.

En el cinquè punt parlava “del dret a l’autodeterminació dels pobles”, referit a les reclamacions colonials. Un mes després va insistir que “les aspiracions nacionals han de ser respectades” i que “l’autodeterminació no és només una frase, sinó un principi imperatiu”. No cal dir que tots els qui es consideraven part d’una nació o d’un poble colonitzat van abraçar la idea i van convertir Wilson en el seu sant patró. La qüestió, esclar, era definir qui era nació o poble colonitzat.

A partir d’aquest moment, i amb més força quan la Societat de Nacions i les Nacions Unides el van incorporar en les seves resolucions i al dret internacional, va semblar que només calia invocar el dret a l’autodeterminació per tenir-lo d’immediat. ¿Però qui atorgava o denegava aquest dret? ¿L’estat on es trobava una nació o poble? ¿Tenia legitimitat per fer-ho o era un dret que des del mateix moment que una comunitat de persones es considerava nació ja tenia? Preguntes per a un debat sense fi.

Esclar que Wilson no va ser l’únic a parlar d’autodeterminació. A l’altra banda de l’espectre polític, Lenin també ho va fer. Però una cosa era invocar-lo abans de la Revolució Russa per guanyar les simpaties de les nacions oprimides per l’imperi del tsar, i l’altra fer-ho després de la tardor de 1917. Aleshores l’autodeterminació de les nacions podia suposar el desmembrament de la Unió Soviètica. Fos mirant a Wilson o a Lenin, a la fi de la Primera Guerra Mundial totes les nacions subestatals es volien autodeterminar, decidir sobre el seu futur per decidir el seu grau d’autonomia. I un bon grapat ho van aconseguir.

Catalans: Wilson o Lenin?

El catalanisme, sempre atent als esdeveniments internacionals, va abraçar Wilson i el seu concepte d’autodeterminació, fins al punt que Barcelona el va declarar ciutadà honorari. Quan, acabada la Gran Guerra, els Estats Units van obviar les reclamacions dels separatistes catalans, aquests -Macià entre ells- van mirar als hereus de Lenin per autodeterminar-se. Això tampoc va funcionar.