El laberint burocràtic dels refugiats que ja són aquí

Des que l’estiu passat la crisi dels refugiats es va fer més visible i va semblar que la Unió Europea s’ho agafava més seriosament, amb un acord per repartir els nàufrags de la guerra entre els diferents països, moltes ciutats, com Barcelona, van començar a posar-se en marxa per preparar l’operatiu per rebre’ls. Els refugiats “oficials”, però, sembla que no acaben d’arribar i en gran part segueixen encallats en els països d’arribada o vagant pels camins d’Europa cada cop més estigmatitzats. De fet, dels 16.000 que havia de rebre Espanya n’han arribat 18. Una xifra que mostra la inoperància tant del govern espanyol com de la Unió Europa. La prova que es pot fer millor és el Canadà, que a hores d’ara ja n’ha rebut 16.000 dels 25.000 que espera i que ha preparat uns protocols clars que permeten l’acollida sense problemes.

Però, mentre s’esperen aquests refugiats absents, n’hi ha uns altres que semblen invisibles i que ja són aquí. El cas del Mohamed i l’Aixa que expliquem avui és representatiu del laberint burocràtic en què es troben moltes d’aquestes persones. Havent aconseguit fugir -gràcies a un acord humanitari- del setge de Homs, on durant mesos només podien menjar gats i herbes, van arribar al Líban i van demanar refugi a l’ambaixada espanyola, que els va acollir i portar a Espanya legalment. Un cop aquí els van donar l’estatut de refugiat. Passats uns mesos, en què van viure a Cullera, es van quedar al carrer perquè s’havien acabat les ajudes. Van intentar anar a Suïssa per trobar feina o ajudes, com fan molts refugiats, que busquen arribar als països amb un sistema de suport més interessant per a ells, però els van retornar a Espanya perquè era el país on tenien els papers.

Ara fa 15 dies que són a Barcelona i, tot i tenir un ajut de la Creu Roja, la seva situació no és clara i, el més sorprenent, sembla que cap administració no els té presents en el seu sistema d’acollida. Hi ha diners i mitjans per ajudar els refugiats, però falla la coordinació i també la burocràcia, massa complicada per oferir una sortida àgil a unes situacions que tothom està d’acord que són injustes i que tenim la voluntat de solucionar.