La CUP davant d’una gran responsabilitat històrica

L’independentisme català ha viscut amb neguit el desenvolupament de les negociacions entre Junts pel Sí i la CUP per a la investidura i avui per fi s’espera el desenllaç. Han sigut mesos de clima enrarit, d’acusacions creuades, de pressions mútues i també d’una gens dissimulada satisfacció de l’unionisme, que ha vist amb delectança com el projecte cap a l’estat propi podia embarrancar en la fase inicial oberta pel 27-S. Avui es posa fi a aquesta fase. L’assemblea dels cupaires decidirà entre quatre opcions, però al final tot quedarà reduït a dues: investir Mas a canvi de la proposta d’acord redactada pels negociadors de Junts pel Sí després de mesos de converses amb els diputats de la CUP, o bé rebutjar l’oferta i abocar el país a noves eleccions. La responsabilitat és enorme i el veredicte, sigui quin sigui, tindrà un impacte decisiu sobre el futur del procés sobiranista. Arribats a aquest punt és moment de fer algunes reflexions.

La primera és que quan una formació, en aquest cas la CUP, es veu en la disjuntiva d’haver de prendre una decisió que li pot provocar contradiccions i crear tensions en les seves bases, necessita un temps de reflexió col·lectiva, allunyada dels titulars del dia a dia, per agafar perspectiva històrica i prendre la millor decisió, la que minimitzi fractures internes. Era, per tant, inversemblant pensar que la CUP podria passar en un tres i no res del no a Mas de la campanya al sí a l’actual president en funcions. La decisió no està presa encara, però cal ser comprensius amb el procés intern que ha portat els cupaires fins a l’assemblea d’avui. La informació que es té i el context polític ja no és el mateix de l’endemà del 27-S. Tothom sap què es juga i quina és la posició de l’altre. I la CUP tampoc és la mateixa. En aquest temps l’organització ha pogut debatre internament els pros i els contres de cada opció, i això tampoc pot ser negatiu. Al procés també li interessa una CUP cohesionada i amb consciència de la responsabilitat històrica que li ha tocat entomar.

La segona reflexió és que la història demostra que en moments excepcionals la flexibilitat i la capacitat d’arribar a acords són un motor de canvi. Aquells que llegeixen qualsevol pacte en termes de vencedors i perdedors no entenen que les societats avancen quan són capaces de mobilitzar el màxim de sectors socials darrere d’una causa.

I la tercera reflexió, relacionada amb l’anterior, és que, quan es posen al davant els interessos d’una part, els projectes col·lectius acaben fracassant. L’exemple de l’ANC, on gent molt diferent treballa colze a colze, hauria de fer reflexionar a tothom. Per això els militants de la CUP han de votar avui pensant, primer de tot, en el destí del país sencer.