Una justícia lenta… però segura
MadridHo sabia tot el sector financer. Mario Conde havia sigut condemnat dues vegades (Argentia Trust i Banesto), dues condemnes per les quals va passar més de tres anys efectius dins la presó, però que sumades ascendien a una mica més de 24 anys.
Tot i això, seguia vivint com sempre, per dir-ho així, exhibint riquesa i controlant les seves grans finques al Port de Pollença, Sevilla i Toledo. Mentrestant, però, era insolvent per pagar les indemnitzacions dels dos casos citats, fixades en 26 milions d’euros. I, a més, el 2015 es va convertir en el segon morós d’Espanya, amb una mica més de 10 milions d’euros.
Entre fiscals i jutges, el cas va fer molt de soroll. La justícia podia condemnar i enviar a la presó una persona com Conde, però no podia assegurar que pagaria les indemnitzacions. Tot plegat semblava una broma.
Potser aquest sentiment de culpa, en veure com l’exbanquer esquivava la justícia en l’embargament d’aquelles tres finques, és el que va portar a posar la lupa sobre un nou entramat d’empreses, una mena de remake de l’imperi que va construir com una au fènix un altre magnat, José María Ruiz-Mateos, l’expatró de Rumasa.
Aquestes incursions en activitats tan diverses com l’organització d’esdeveniments -una cosa semblant al que pretenia fer Iñaki Urdangarin amb l’escut de la Casa del Rei- i la perfumeria, entre moltes altres, no generaven caixa. Els calés havien de venir d’alguna banda.
L’exbanquer havia acumulat un patrimoni ocult des de la seva època de conseller delegat d’Antibióticos als anys vuitanta, quan va fer aquell pelotazo que el va catapultar a la primera pàgina dels diaris: la venda d’Antibióticos per 58.000 milions de pessetes (348 milions d’euros) a la multinacional italiana Montedison.
Operacions il·lícites
Amb les operacions il·lícites a Banesto va incrementar la seva fortuna. Ho va fer a través de societats a Suïssa. Ja el mes d’octubre del 1990 va demanar al fiduciari Paolo Gallone que creés un hòlding per penjar-hi la seva fortuna oculta: Kaneko Holding. I després va fer una cosa semblant a Holanda, al Regne Unit, a Itàlia i a Luxemburg. La interlocutòria del jutge Pedraz descriu l’entramat estranger: Kaneko Holding i Galloix a Suïssa; Geophysics Co, Asuma BV i Matoral a Holanda; I.G. Beteligung a Luxemburg; Mayfield, Dryset i Higher Productions al Regne Unit; Rupani Jelly Fish als Emirats Àrabs, i GMM a Itàlia.
Aquestes societats han sigut el canal per repatriar diners per valor de 13 milions d’euros a les empreses de l’entramat de l’exbanquer a Espanya.
Si abans, i potser ara mateix, alguns acostumaven a viatjar a Suïssa per portar-hi diners en efectiu per finançar el seu ritme de vida, Conde va crear dos entramats de societats, a Espanya i a l’estranger, amb vasos comunicants.
Però no és un fet recent. L’any 1993 l’exbanquer ja va fer transferències de Suïssa a Espanya a nom d’Alejandra Conde, aleshores menor d’edat. Hi va haver investigacions judicials però no van arribar a cap port.
La dificultat de prendre a Conde el control de les seves finques va fer pujar la mosca al nas a la Fiscalia Anticorrupció. Aquest és el principi de la investigació moderna, que es remunta al 2012. Però les diligències van obrir-se formalment el 2014, quan el Sepblac va informar d’una transferència de 600.000 euros a través de La Caixa, una operació rebutjada. La resta va ser seguir la pista dels diners.
