Com entendre el que ha passat aquesta setmana als mercats

Abans una crisi financera sonava com els crits dels operadors a la borsa. Avui més aviat sona com el brunzit dels servidors processant algoritmes que fan coincidir les peticions de compres amb les de vendes. Però la por visceral és la mateixa.

El patiment ha tornat després que la borsa xinesa patís dilluns passat la pitjor caiguda des del 2007. Fins i tot la premsa oficial xinesa va qualificar-ho de “dilluns negre”. Les monedes dels països emergents van enfonsar-se i els mercats de primeres matèries van entrar en un territori que no havien trepitjat des del 1999. El contagi va infectar els mercats d’Occident, també.

A finals de setmana els mercats del Primer Món han recuperat part de l’equilibri. Però encara hi ha tres pors: que l’economia xinesa tingui problemes seriosos; que els mercats emergents són vulnerables a una gran crisi, i que la llarga pujada a les borses occidentals s’ha acabat. Alguns aspectes d’aquests temors són exagerats i d’altres estan fora de lloc. Tot i així, el pànic d’aquesta setmana conté un missatge pertorbador: el malestar de l’economia mundial és real.

La Xina, on els preus de les accions han continuat caient, és el focus del contagi. Uns 5 bilions de dòlars s’han esfumat dels mercats de valors mundials des de la devaluació del iuan a principis de mes. Aquell canvi, sumat a un seguit de males dades econòmiques i a un intent matusser de les autoritats xineses d’aturar la caiguda de les borses, ha alimentat els temors que la segona principal economia estigui dirigint-se cap a un aterratge forçós. Les exportacions han anat caient i les borses han perdut més d’un 40% des dels màxims del juny, un descens més gran que amb l’esclat de la bombolla de les puntcom.

Tot i això, els fatalistes van massa enllà. El mercat immobiliari és molt més important per a la Xina que les borses, ja que aporta una quarta part del PIB xinès, i el seu valor sustenta el sistema bancari. En els últims mesos, els preus i les transaccions han millorat. El futur de la Xina depèn dels compradors -no dels exportadors- i els serveis, els ingressos i el consum són resistents. En el pitjor dels casos, el banc central té molt marge de maniobra. Tot i haver retallat els tipus d’interès aquesta setmana, encara estan en el 4,6%. L’economia es desaccelera, però fins i tot amb un creixement del 5% aquest any -l’estimació més baixa entre les previsions raonables- aportaria més a la producció mundial que l’expansió del 14% que el país va tenir el 2007.

La Xina no està en crisi. Amb tot, la seva habilitat per evolucionar suaument des d’una economia planificada a una de mercat està més que mai en qüestió. Els legisladors xinesos han gaudit sovint d’una bona reputació que feia quedar com un drap brut els buròcrates d’Occident. Però després dels seus esperpèntics esforços per mirar d’evitar la caiguda de la borsa, ja no tant. Encara pitjor, els plans per fer reformes poden caure per culpa de la por del govern per donar llibertat al mercat. El partit vol que les empreses públiques siguin més eficients, però no exposar-les a una competició plena. També voldria donar més llibertat al iuan, però tem que una moneda més dèbil impulsi la fuga de capitals.

Els temors sobre la Xina alimenten una altra preocupació: que els mercats emergents puguin patir una crisi financera com la de l’Àsia del 1997 i 1998. Hi ha similituds, sobretot en la fuga de capitals davant la previsió d’una pujada de tipus als EUA. Però d’aquella crisi es va aprendre la lliçó: moltes monedes ja fluctuen lliurement. I la majoria de països de l’Àsia tenen grans reserves de moneda estrangera i acumulen superàvits per compte corrent. La seva banca depèn menys dels creditors estrangers que abans.

Els riscos reals

Però no totes les preocupacions són exagerades. L’alentiment de la Xina ha arrossegat països emergents, com el Brasil, Indonèsia i Zàmbia, que depenien de vendre-li ferro, carbó o coure (els exportadors agrícoles estan en més bona forma). Però el creixement als països emergents s’ha anat afluixant des del 2010. Països com el Brasil o Rússia han desaprofitat l’oportunitat per fer reformes que impulsin la productivitat i, per tant, estan patint. Igual que l’Índia, que encara pot pagar un preu elevat.

Els països rics són els que menys han de patir, però tampoc són immunes. Alemanya, la locomotora europea, exporta més a la Xina que cap altre país europeu. I els preus de les accions són vulnerables perquè les principals empreses occidentals són globals. A més, les borses han anat pujant des del 2009. Una caiguda salvatge acabaria afectant l’economia real.

Si això acaba passant, aquesta setmana ha demostrat que els legisladors occidentals podran fer poca cosa per estimular l’economia. La política monetària només és el principi. El més difícil, a Occident i arreu, és augmentar la productivitat. El crèdit abundant i l’expansió xinesa han permès anar tirant. Ara, perquè hi hagi creixement, caldrà que els governs prenguin decisions difícils en tot: des de la banca fins a la despesa en infraestructures. Aquesta és la lliçó del pànic xinès.