“El sistema de finançament autonòmic no segueix cap pauta d’equitat”

BarcelonaEl catedràtic d’economia de la Universitat Pompeu Fabra Guillem López Casasnovas (Ciutadella, 1955) és el coordinador de la nova comissió que han creat les Balears i Catalunya per millorar les relacions econòmiques i financeres amb l’estat espanyol. Tot i així, el vicepresident Oriol Junqueras ja ha avisat que la Generalitat no participarà en cap proposta de millora del finançament autonòmic.

La comissió que presideix es proposa avançar cap a una millora del finançament autonòmic. ¿Quines haurien de ser aquestes línies de millora?

En primer lloc cal reconèixer de manera més clara que en l’actualitat que els recursos que es generen en una comunitat han de quedar-se en aquesta comunitat. Entre altres raons, com a millor garantia fins i tot de la continuïtat dels saldos redistributius, amb un criteri d’ordinalitat com a salvaguarda que respecti el pacte fiscal.

¿Un millor tracte fiscal també passaria perquè les autonomies tinguessin més capacitat de gestió dels ingressos, en un model més federalitzant?

Certament, la paraula federal adjectivada políticament està força deteriorada a casa nostra. Però el federalisme fiscal manté que els impostos que paguen els ciutadans en una jurisdicció també són de les institucions que els representen en aquest territori. Per tant, la gestió dels ingressos propis amb responsabilitat fiscal és del tot consubstancial, a les antípodes de la discrecionalitat amb què actua a Espanya l’administració central quan instrumenta un finançament de transferències de despesa sovint bastant condicionades.

L’actual model perpetua i fins i tot augmenta les desigualtats, tal com es veu en els últims comptes territorialitzats del mateix ministeri d’Hisenda, que mostra que el dèficit fiscal de Catalunya augmenta.

Efectivament. Fins i tot els comptes territorialitzats d’una suposada administració central augmentada troben dificultats per explicar a la gent normal la quantia del saldos de les pseudobalances i la seva evolució. Per exemple, a casa nostra han fet quadrar el creixement del dèficit fiscal en l’etapa de fort endeutament de Catalunya, i han justificat que una comunitat com la balear, que deu 5.000 milions d’euros al fons de liquiditat autonòmic i més de 8.000 milions a creditors financers, pateix el drenatge anual reiterat de 1.500 milions. A més, ¿com pot argumentar algú amb cara i ulls que Extremadura estigui amb fluxos autonòmics favorables molt per sobre d’Andalusia, i sempre amb superàvits? O la Rioja envers Múrcia o les Balears; o Aragó i Cantàbria respecte del País Valencià, etc. O que les comunitats forals del País Basc i Navarra no siguin contribuïdores netes i tinguin superàvits! Cap pauta d’equitat permet argumentar els resultats d’aquells fluxos.

El nou govern de l’Estat, quan n’hi hagi, ¿es pot plantejar complir amb el límit de dèficit que imposa Brussel·les sense modificar el sistema de finançament de les comunitats?

La Unió Europea hauria de saber que el compliment no serà creïble sense aquell acord. Així doncs, hauria de ser avalador perquè l’estat espanyol es prengui seriosament la resolució d’un problema que ha creat amb la seva tossuderia.

Els comptes de Montoro demostren el dèficit fiscal de Catalunya i de les Balears, però els comptes territorialitzats atribueixen a Madrid gairebé el doble de dèficit fiscal que a Catalunya. ¿Són reals aquests comptes?

En cap cas resulta creïble la suposada gran solidaritat madrilenya. Si no imputem a la capital bona part de la despesa feta a Madrid, que se’ns diu que ens beneficia a tots, i si tots els ingressos que allà es recapten sí que es donen com a propis, només faltaria que el seu saldo contributiu no fos el més elevat! ¿Realment algú creu que aquella despesa deixa als madrilenys uns beneficis per sota de la mitjana, com diu l’estudi? Això els posaria al mateix nivell que les Balears, una comunitat sense trens d’alta velocitat, amb menys xarxa viària, sense institucions estatals i amb doble insularitat.

¿Seria bo comptar amb una metodologia acceptada per totes les parts per calcular el dèficit o el superàvit fiscal abans d’obrir el debat del model de finançament?

Sí. Per a mi aquest és un tema conclòs després de l’informe de l’Institut d’Estudis Fiscals que els mateixos que van promoure haurien de respectar ara.

Tot i passar els tests d’estrès, els inversors han castigat durament la banca a la borsa. ¿No s’acaben de refiar de la qualitat dels tests o posen en dubte la solvència?

La banca té i tindrà dificultats per redreçar el seu negoci tradicional en el nou context macroeconòmic. Però no veig la situació espanyola pitjor que l’europea. I ja se sap que en economia tot és relatiu...

¿És suficient la política expansiva del Banc Central Europeu (BCE)? Sembla que el crèdit no acaba d’arribar a l’economia productiva i, segons el Banc d’Espanya, només creix el crèdit al consum, però no l’hipotecari ni el de les empreses.

Veig la situació amb preocupació i desconcert. ¿Com s’explica una cosa fora de tota ortodòxia com és la compra de bons corporatius a unes determinades empreses per un objectiu de liquiditat que ningú sap fins a quin límit i per què serveix realment? ¿Com es justifica que s’abarateixi l’endeutament d’algunes empreses privilegiades a canvi d’un finançament suportat pel desequilibri del balanç del BCE? ¿Algú pot provar que s’alliberin recursos de finançament per a la resta d’empreses més enllà d’enfonsar els tipus d’interès, cosa que acaba castigant els estalviadors?