Catalunya recapta menys IRPF que Madrid tot i els tipus més alts

MadridEl tipus màxim d’IRPF que va arribar a tenir Catalunya el 2012, del 56%, li va carregar els neulers de tenir una pressió fiscal confiscatòria. Les pujades d’impostos del govern espanyol aquell any, que van seguir les que havia tirat endavant el segon tripartit, van deixar els impostos directes a Catalunya en màxims europeus per a les rendes més altes. Des d’aleshores, però, les successives rebaixes aprovades per l’executiu espanyol de Mariano Rajoy han modificat les coses. Catalunya té avui un IRPF màxim del 48%, que continua sent el més alt d’Espanya, empatat amb altres comunitats, però ja no està en el podi mundial, com fa quatre anys. Però, a més, aquest número solitari amaga moltes lectures, i no és un reflex complet de la fiscalitat catalana.

De fet, segons els càlculs d’aquest diari a partir de les dades de recaptació impositiva de la Intervenció General de l’Administració de l’Estat (IGAE), Catalunya té una pressió fiscal de l’IRPF inferior a la de Madrid, tot i que a la capital espanyola els tipus nominals que paguen els contribuents són molt més baixos. Aquesta aparent contradicció s’explica perquè la pressió fiscal es mesura posant en relació la recaptació per impostos d’un país amb el seu producte interior brut. I Madrid, tot i que té un PIB lleugerament més baix que Catalunya, va recaptar el 2013 (l’últim any amb dades, que en el cas de les comunitats es publiquen amb molt retard) 920 milions d’euros més que el Principat a través d’aquest impost directe, la principal font d’ingressos de les arques públiques, juntament amb l’IVA, (que és de tipus indirecte, és a dir, no lligat a la renda dels contribuents).

Diferents estructures econòmiques

En concret, mentre que Catalunya va ingressar 7.031 milions per IRPF el 2013, Madrid va recaptar 7.953 milions, un 13% més, tot i que el tipus màxim a la comunitat madrilenya és del 43%, mentre que a Catalunya és del 48%, després de les rebaixes aprovades pel govern espanyol. Això significa una pressió fiscal per IRPF autonòmic del 3,65% a Catalunya i del 4,12% a Madrid. Aquestes xifres, però, tenen diverses lectures. Responen, en primer lloc, a l’estructura econòmica madrilenya. Amb una renda per càpita més alta que la catalana, Madrid concentra molts més assalariats amb sous alts, per l’alta presència de multinacionals, empreses de l’Íbex i també d’alts funcionaris. Molts empleats d’aquestes companyies tributen molt per les rendes del treball, i paguen el tipus màxim. Mentrestant, a Catalunya hi ha més presència de pimes i empresaris independents, amb més marge per tributar per rendes del capital i a través de l’impost de societats, que és el que paguen les empreses pels seus beneficis. Tots dos tributs tenen tipus màxims més baixos que l’IRPF de les rendes del treball.

Però per què Madrid concentra més assalariats de sou alt? D’una banda hi ha el factor capital, que fa que, per defecte, moltes multinacionals optin per instal·lar les seves operacions espanyoles a Madrid i que hi hagi més alts funcionaris. Però, de l’altra, segons assenyala el president del Consell General d’Economistes, Valentí Pich, els governs madrilenys han jugat la carta de la competència fiscal. S’han guanyat una reputació -fonamentada, no en va Madrid té l’IRPF més baix de tot l’Estat i no cobra alguns tributs propis- de cobrar pocs impostos. I això ha contribuït també a la concentració de grans empreses, segons l’economista. Per això, apunta, pujades a les rendes més altes poden contribuir a solidificar la imatge de territori amb fiscalitat alta que té Catalunya.

Una imatge poc justificada

Però aquesta imatge no està del tot justificada. Enmig de les discussions al Govern sobre la conveniència o no d’apujar impostos a les rendes altes i abaixar-los a les baixes, el vicepresident català, Oriol Junqueras, defensa que Catalunya està per sota de la mitjana espanyola en el gravamen a rendes altes i, en canvi, per sobre en les baixes. I, segons les estimacions dels assessors fiscals del Consell General d’Economistes, és així. Un contribuent amb rendes del treball de 110.000 euros només paga menys que a Catalunya a Madrid, les Balears, el País Valencià i Castella i Lleó, i paga, a Catalunya, per sota de la mitjana espanyola. Mentrestant, un contribuent amb una base imposable de 45.000 euros paga a Catalunya molt per sobre de la mitjana espanyola. Entre els rics, els que sí que paguen per sobre de la mitjana espanyola són els que cobren més de 300.000 euros, tot i que tributen menys que a Andalusia, Cantàbria, Extremadura o la Rioja.

En canvi, segons el Consell d’Economistes, Catalunya és la comunitat més cara per als contribuents que tenen uns ingressos d’entre 16.000 i 30.000 euros, just a la part més baixa de la taula, on un solter sense fills paga entre 200 i 300 euros més a l’any que a Madrid -la comunitat més barata- a Hisenda.

Els impostos propis

La capacitat normativa de les comunitats autònomes pel que fa a la política fiscal no s’acaba en l’IRPF. Les comunitats autònomes no tenen res a dir en l’IVA, però sí que poden crear altres impostos. I en això Catalunya sí que se situa al voltant de la mitjana de les comunitats, amb la majoria d’impostos permesos per la llei en funcionament, tot i que alguns amb tipus més baixos que la mitjana. Així, per exemple, és 10 vegades més barat rebre una herència de 800.000 euros a Catalunya que a Andalusia i en quatre comunitats espanyoles més, tot i que a Madrid no es paga res per aquest impost. També es tributa una quarta part per rebre una donació del progenitor de la mateixa quantitat que en set comunitats espanyoles.

Els tributs propis on Catalunya sí que és la comunitat que més grava són els relacionats amb la venda d’habitatges. L’impost de transmissions patrimonials i el d’actes jurídics documentats es troben en la part alta d’Espanya, empatats amb altres comunitats, després que l’anterior Govern els apugés per igualar-los a l’IVA dels habitatges nous, com van fer altres executius autonòmics.

Així, Catalunya té menys tipus més baixos que la majoria de comunitats autònomes en diversos tributs, i recapta menys per IRPF que Madrid, amb uns tipus més alts. No és estrany aleshores que, en els tributs amb capacitat normativa (és a dir, deixant fora, entre altres, l’IVA, en què les comunitats no poden establir el tipus), Catalunya tingui una pressió fiscal (recaptació en relació al PIB) inferior a la mitjana espanyola, com ho demostren les dades de l’IGAE.