Aprèn a parlar de les primes de risc en 10 minuts

BarcelonaL'actual sacsejada dels mercats financers, una espiral sense aturador i que no deixa escapar ni els EUA ni el mes d'agost, fa que els mitjans de comunicació parlin dels "mercats" contínuament. Te'ls imagines dirigits per uns paios amb panxa i arrugues al front i que sempre fan morros. Se'ns diu que ens ataquen i que ens enfonsen, que mai en tenen prou. Es fa balanç dels danys i entre els ferits hi ha la borsa, el deute sobirà dels estats i la prima de risc, el concepte estrella que ha esdevingut gairebé la cançó de l'estiu.

Per entendre mínimament el que passa, hi ha sis claus imprescindibles:

1. Mercats del deute. Els estats acostumen a gastar més del que poden gastar, tot i que això no vol dir que no paguin. Saben que si algun dia són morosos ningú hi voldrà fer tractes. Per això no tenen més remei que demanar diners a aquells que en tenen. Podrien demanar-los als seus ciutadans, però temen que no se'ls creguin, i només ho fan de tant en tant. El més freqüent és que vagin als mercats del deute, que vol dir "obrir les portes a qualsevol que vingui amb diners": la Xina ha estat els darrers anys un d'aquest grans creditors, i a hores d'ara ja té els Estats Units contra les cordes. Quan els estats demanen diners, es comprometen a retornar-los amb interessos. El mercat del deute és de renda fixa, el que vol dir que l'interès que s'acordi no fluctuarà i és el que es pagarà sí o sí, cosa que el fa molt llaminer per als compradors.

2. Inversors i fons. Els compradors d'aquest mercat fan anar xifres astronòmiques i solen representar el que s'anomenen "fons". Els més importants són els fons d'inversió, que a hores d'ara operen amb 18 bilions d'euros d'inversors. També hi ha els productes fons de pensions, que es calcula que concentren 14 bilions d'euros. Els fons sobirans són els dels estats de països amb abundants matèries primeres o amb superàvit fiscal. Però els que creen més inestabilitat són els fons d'alt risc, uns 1,5 bilions d'euros actualment. Hi ha altres inversors, com el Banc Central Europeu –aquesta setmana ha provocat un daltabaix per les declaracions de Jean-Claude Trichet–, que ha començat a comprar deute de països europeus per valor de 75.000 milions d'euros per intentar mantenir els preus en un nivell raonable.

3. Tresor. El Tresor és un organisme que depèn del ministeri d'Economia i que fa les emissions de deute de l'estat. Aquest dijous, el de l'Estat espanyol, encarregat de la parada d'Espanya als mercats, va penjar un cartell oferint bons per valor de 3.500 milions d'euros i va aconseguir vendre'n per 3.311 milions. Haurà de tornar 2.200 milions d'aquí a tres anys, amb un interès del 4,8%, i 1.111 milions d'aquí a quatre anys, amb un interès del 4,9%.

4. Bons, lletres i obligacions: les diferències. Bons i obligacions són els actius que emet el Tresor per obtenir finançament per l'Estat a llarg termini. Les lletres són títols de deute a curt termini. Els interessos dels bons de l'Estat, que es poden amortitzar al cap de 2, 3 o 5 anys, es paguen cada any. Les lletres del Tresor s'amortitzen abans –als 3, 6, 12 o 18 mesos– i tenen un valor nominal de 1.000 euros cada una. Les obligacions de l'Estat són a llarg termini, a 10, 15 o 30 anys.

5. Agències de qualificació. Els compradors normalment no tenen ganes d'ajudar a eixugar el deute de l'estat, sinó de fer negoci i recuperar els diners amb el màxim interès. Per això, quan hi ha ofertes fan preguntes, s'ho miren, fan morros, marxen, tornen, miren gràfics, llegeixen el diari, es creuen rumors i s'aturen a escoltar els visionaris del futur: les ja famoses agències de qualificació, Standard & Poor's, Moody's, Fitch. Són entitats privades que aquest estiu ja han revoltat Europa i, des d'aquest dissabte, els Estats Units, per l'enorme influència que tenen sobre els mercats.

6. Prima de risc. Els bons tenen uns interessos més alts o més baixos segons qui els ven. Els inversors tenen en compte l'evolució de la borsa. Els gràfics en verd donen prestigi i permeten pagar menys interessos als inversors. No és el mateix el bo d'un paradista dolent, que ningú sap si haurà de tancar la barraca, que el d'un comerciant fiable que s'ha guanyat la fama de pagar trinco trinco. I això fa variar la prima de risc: el sobrecost de comprar deute d'un país poc fiable. Quan es parla de la prima de risc espanyola es comparen els bons espanyols amb els alemanys, que són el referent perquè Alemanya es considera solvent. Si el bo alemany a 10 anys es paga al 2% i l'espanyol al 6%, una simple resta ens diu que la prima de risc és del 4% o, dit d'una altra manera, de 400 punts. Aquesta setmana la prima espanyola ha superat els 400 punts, en un rècord històric que ha estat una de les grans sacsejades.