Andreu Mas-Colell: “No vaig dir mai que el que Europa necessitava era austeritat”

BarcelonaLa vida d’Andreu Mas-Colell (Barcelona, 1944) ha canviat molt en molt poc temps. Després de cinc anys gestionant les finances de la Generalitat, ara ha tornat al món acadèmic, d’on prové. Té un despatx compartit a la Barcelona Graduate School of Economics, on aquesta setmana li han fet un homenatge. Els que el coneixen, però, saben que és un animal polític.

Sempre s’ha dit que vostè, com a expert mundial en la teoria de jocs, era qui dissenyava l’estratègia de la Generalitat en diferents àmbits.

Passava moltes hores pensant com havia de dir les coses, i la teoria de jocs influïa molt en el meu llenguatge. Sempre pensava què dir imaginant com reaccionaria l’altre bàndol. És important intentar anticipar un o dos moviments del teu adversari.

¿Això ho aplicava sempre?

Després de les últimes eleccions catalanes, l’anàlisi que vaig fer de la situació concloïa que passaria el que va acabar passant. Jo n’estava convençut. Però cinc dies abans de la investidura, vaig desistir i vaig donar per fet que ja no passaria. Però finalment va succeir: Mas va fer el pas al costat.

Per tant, com a estrateg que és, segur que deu haver previst què passarà amb el procés. Com creu que acabarà?

La meva opinió és que els elements imprevistos hi jugaran un paper. Hi ha bastantes incerteses en el procés, i penso que els elements imprevistos seran importants. En la teoria de jocs, a més, els comptes enrere són complicats. Per això he defensat que el compte enrere dels 18 mesos per culminar el procés és un factor distorsionador. En política sempre hi ha un demà, i això convé no oblidar-ho. És totalment diferent el joc en el qual sempre hi ha un demà d’aquell que s’acaba un dia determinat. El fet que hi hagi un demà condiciona el resultat.

¿Creu que el govern central també aplicava la teoria de jocs quan negociava amb les comunitats?

L’estratègia del Partit Popular en els últims cinc anys ha sigut un fracàs. Van voler matar dos pardals d’un tret. Esperaven fer la consolidació fiscal i, de passada, liquidar les autonomies. ¿I quin ha sigut el resultat? Que no ha aconseguit cap de les dues coses. Les comunitats autònomes segueixen existint, perquè sempre hi ha un demà, i en canvi el PP ja no té majoria absoluta. No els ha sortit bé.

Lluny de fer marxa enrere, el PP cada cop porta més lluny aquesta estratègia. Què creu que passarà ara?

Ara em dedico a presentar llibres acadèmics [riu].

Quan mira enrere, ¿creu que la postura de la Generalitat respecte a les polítiques d’austeritat va ser consistent? Al principi es defensava amb vehemència la necessitat d’ajustar els comptes, però un temps després això va canviar.

L’escenari inicial era el 2011, quan la previsió era que començàvem a sortir de la crisi. Per tant, podíem contemplar un horitzó de dos anys d’ajustos i després, recuperació. Aquesta era la sensació. Els ciutadans tenien restringit l’accés al crèdit, però la sensació era que, en conjunt, havíem sobreviscut i que passat un temps ens en sortiríem. El tancament dels mercats i l’agudització de la crisi del deute europeu va venir més endavant. I quan va venir crec que vam reconèixer quina era la situació. Es va veure que la crisi era més profunda del que s’havia cregut en un principi.

¿No hi va haver un canvi de discurs?

Sempre vam pensar que no es podia considerar Catalunya aïllada. No trobarà cap cita meva on digués que el que Europa havia d’aplicar era l’austeritat. No la trobarà perquè no ho pensava. Si expressava una opinió era pro creixement. El que era evident era que no podíem seguir una política keynesiana a Catalunya i Espanya, quan el que venia d’Europa era el requeriment d’austeritat. Per tant, el 2011 vam haver d’insistir que calia l’austeritat. Era el que tocava llavors: passar pàgina d’una aproximació keynesiana a la crisi. I l’ajustament, o les retallades, es van fer el 2011 i el 2012 i un tros del 2013. Vam fer el que tocava, però ens vam plantar quan ja vam veure que l’estratègia del ministeri era provocar un ajustament desproporcionat de les autonomies. Després hi ha la retòrica i el dia a dia. Potser el 2011 vam parlar molt d’austeritat, i el 2013, de creixement. Però en cada moment vam fer el que tocava.