2016, riscos i oportunitats per a la pau

1. BIRMÀNIA/TAILÀNDIA: Bones perspectives per al diàleg

La victòria del partit d’Aung San Suu Kyi, l’opositor NLD, a les eleccions generals de Myanmar, l’antiga Birmània, el mes de novembre passat va ser un pas més en el procés de transició democràtica del país. Tot i que Suu Kyi no s’hi va poder presentar, el seu partit va arrasar a les urnes i podrà formar un nou govern lliure de la tutela militar. En els dies previs a les eleccions, vuit dels 15 grups guerrillers que actuen al país van avenir-se a firmar un alto el foc. Els dos fets fan preveure per a aquest 2016 certs avenços en les converses de pau per intentar posar fi a un conflicte que ja fa més de 50 anys que dura. Al país veí, Tailàndia, també s’albiren noves oportunitats per al diàleg. Aquest mateix 2015 el govern tailandès ha reconegut que ha dut a terme trobades secretes amb representants de Mara Patani, la plataforma de representació que uneix els principals grups armats del país, per exposar les possibilitats d’obrir una negociació formal. Tot i així, alguns analistes són escèptics amb aquests passos i assenyalen que Mara Patani no té el suport del grup responsable de la major part de la violència que encara té lloc al sud de Tailàndia.

2. XIPRE: Un acostament per enderrocar l’últim mur

L’últim mur de la vergonya que continua en peu a la UE està a punt de caure. La partició de l’illa de Xipre, que fa més de 30 anys que dura, podria tenir els dies comptats si es consuma l’acostament entre la part grega (al sud) i la turca (al nord). Les negociacions per acabar amb la divisió entre les dues comunitats, ara separades per una zona desmilitarizada controlada per l’ONU, han avançat molt en els últims mesos. I podrien donar resultat aquest 2016. La clau d’aquesta ronda de negociacions -que han naufragat una vegada i una altra-és l’arribada al poder a la part turcoxipriota, l’abril passat, de Mustafa Akinci. Aquest exalcalde de la Nicòsia turca va impulsar durant el seu mandat (1976-1990) diversos projectes de col·laboració entre les comunitats turca i grega que són tota una carta de presentació de les seves intencions. La mobilització de la societat civil xipriota, la descoberta de gas i petroli davant les costes de l’illa i el procés de retrobament entre la UE i Turquia, arran de la crisi de refugiats, actuen de catalitzadors d’un procés de diàleg que podria acabar amb una històrica confrontació.

3. BURKINA FASO: La transició del poble de ‘la gent honorable’

L’esperança ha tornat a Burkina Faso, que el 29 de novembre aconseguia celebrar les primeres eleccions plenament democràtiques. El camí ha estat plagat de pedres. Un any abans, l’octubre del 2014, una revolta popular -coneguda com la Primavera Negra- va fer caure el dictador Blaise Compaoré, al poder des del 1987 i que plantejava modificar la Constitució per mantenir-s’hi una legislatura més. Quan el govern de transició semblava que encarrilava el termini per pacificar la situació, el país va haver de resoldre un cop d’estat que va obligar a ajornar unes setmanes els comicis. Finalment, Christian Kabore és el primer president democràtic en dècades, que s’imposa a les urnes pel 53%. El seu nomenament suposa així un enorme pas en la transició democràtica d’aquest petit país, que el 1984 va canviar la seva colonialista denominació d’Alt Volta per Burkina Faso, que significa el país de la gent honorable. El nou nom l’hi deu al carismàtic president Thomas Sankara, el Che africà, assassinat per encàrrec de Compaoré, per a qui la justícia ha emès una ordre de cerca per resoldre aquest cas.

4. PAU I DONA: Un repte en clau de gènere

Quin ha sigut històricament el paper de la dona en les negociacions postbèl·liques? La invisibilitat. Tradicionalment les dones han estat excloses de les taules de pau per donar prioritat als actors enfrontats al camp de batalla: majoritàriament homes. Per contra, investigacions recents apunten que la participació de la dona en les negociacions augmenta les possibilitats d’arribar a acords i fa que siguin més sostenibles. La Resolució 1325, aprovada pel Consell de Seguretat de l’ONU l’any 2000, ha suposat una millora en aquest sentit, però encara queda molt per fer. Que els processos de pau siguin més inclusius des d’una perspectiva de gènere és un dels reptes de futur del món.

5. ÀFRICA: El jihadisme subsaharià

L’Àfrica continua sent la regió amb més conflictes oberts: de Nigèria a Mali, del Iemen a la República Centreafricana, el Sudan o Etiòpia. El terrorisme jihadista hi ha estat especialment present aquest 2015, amb els tres grups majoritaris que controlen la zona subsahariana. Boko Haram, en actiu des del 2009 i afiliat a l’Estat Islàmic des del març, s’ha convertit en el grup terrorista més mortífer del món i ha obligat milions de persones a fugir de casa, cosa que ha tensionat encara més els països del voltant del llac Txad. A Kènia, el perill ve de la mà de la secta somali Al-Shabaab, que va firmar la matança de la Universitat de Garissa (148 morts). El grup, segons alguns analistes, viu un debat intens intern perquè els milicians més joves advoquen per acostar-se a l’Estat Islàmic i fugir de la vella aliança amb Al-Qaida, que perdria pes al continent africà. A Mali, l’acord de pau del juny no ha aturat els jihadistes de la branca local d’Al-Qaida, que ha atemptat dos cops a la capital, Bamako, contra interessos turístics. El mapa dels riscos africans es completa amb la rebel·lió houthi al Iemen o la violència enquistada al Congo i la República Centreafricana o Burundi.

6. TURQUIA: Torna l’etern conflicte kurd

Després de dos anys d’alto el foc, aquest 2015 ha tornat a esclatar la violència entre el govern turc i la guerrilla kurda del PKK. L’entrada per primer cop d’un partit prokurd al Parlament turc, a les eleccions de l’estiu, va encendre la tensió. Però l’inici de la campanya de bombardejos turcs sobre Síria -amb l’entrada l’octubre passat de Turquia a la coalició internacional contra l’EI- va servir d’excusa a l’executiu de Tayyip Erdogan per atacar també posicions del PKK en territori turc. Els kurds hi van respondre reprenent els seus atemptats contra forces policials i militars turques. Una violència que s’ha anat enconant i que aquest 2016 afegirà encara més inestabilitat a la regió més convulsa del món.

7. VENEÇUELA: Una cohabitació complicada

Les eleccions legislatives del 6 de desembre han obert a Veneçuela un escenari de cohabitació que es presumeix conflictiu i complicat. La Taula de la Unitat Democràtica (MUD), l’aliança transversal ideològicament que aplega l’oposició al chavisme, ha aconseguit el control de dos terços de l’Assemblea Nacional. Les presidencials no estan previstes fins al 2019, així que el govern de Nicolás Maduro no comptarà amb majoria parlamentària per aprovar els seus projectes. Fins i tot abans que el nou Congrés quedi establert el 5 de gener del 2016, el règim bolivarià ha donat mostres de no voler cedir poder, incontestable des del 1999. Maduro ha rescatat una llei per crear l’Assemblea de Comunes, un Parlament paral·lel de majoria chavista i, ja en temps de descompte, ha nomenat 13 jutges del Tribunal Suprem, l’àrbitre entre govern i Congrés.

8. AFGANISTAN: L’ombra allargada dels talibans

Catorze anys després de la invasió dels EUA a l’Afganistan i la caiguda del règim talibà, el país continua immers en una espiral de violència. En els últims mesos, de fet, els insurgents s’han vist reforçats per dues importants fites militars. La conquesta de l’estratègica ciutat de Kunduz a finals de setembre i la presa d’un districte clau a la província de Helmand, ara fa una setmana, han esvaït els dubtes sobre les capacitats del nou líder talibà, el mul·là Mansur. El president afganès, Ashraf Ghani, compleix un any al poder més qüestionat que mai, incapaç de garantir la seguretat al país i d’avançar en les converses de pau amb els talibans, iniciades el juliol passat. En plena retirada de les tropes internacionals, els experts no confien en una disminució de la violència a curt termini. I la situació encara podria empitjorar: l’ONU alerta de la presència creixent de l’Estat Islàmic a l’est del país.