Orfes de pare, ciutadans generosos

Bilbao“Creus que a les víctimes ens importa qui ha guanyat? L’important és la pau”

“ETA va matar el meu pare davant meu. Jo tenia 16 anys. M’estava acompanyant a la parada de l’autobús per anar a l’escola. Érem dins del cotxe, aturats en un semàfor en vermell. Algú va venir caminant per darrere i li va disparar. Des d’aquell dia i durant molts anys, cada cop que jo parava en un semàfor em tremolaven les mans. Hi va haver una temporada en què ni tan sols podia intentar treure’m el carnet de conduir. Anava pel carrer i sentia passes darrere meu. Van ser èpoques molt dures”.

Després d’aquell matí del 1993, José Goikoetxea va estar en tractament psicològic. Aquell crim d’ETA va causar una gran impressió perquè el pare del José era sergent primer de l’Erzaintza i militant del Partit Nacionalista Basc. El José no entenia res. Fins i tot, un dia, a l’institut, una novieta seva va rebre una carta amb el segell d’ETA advertint-la que deixés el José. Era falsa, o sigui que, a sobre, algú es permetia continuar fent-li mal amb el seu dolor.

“Érem una societat malalta. Estàvem dinant i a la tele explicaven que ETA havia matat algú i ho vèiem com una cosa normal. Jo ni tan sols deixava plorar la meva mare. Em sento malament amb mi mateix per haver pensat així, però d’aquestes coses no se’n parlava ni ens demanàvem per què. Justificàvem la violència”.

El José és un xicotàs que parla amb veu de tenor d’orfeó i amb aquella rotunditat tan basca: “Sé que l’assassí del meu pare va morir l’any següent en un tiroteig amb la policia i que els altres dos còmplices van anar a la presó, però no ho segueixo, ni en vull saber res, perquè el desconeixement et dóna calma. Molta gent em pregunta que per què no me’n vull venjar. Però saps què passa? Que jo, amb l’odi, no perjudico ningú. Per més que t’odiï a tu, tu no tindràs mal de cap. Quan entens això, deixes l’odi al marge”.

Eraikiz, barrejar per no barrejar

José Goikoetxea té 39 anys i, com el seu pare, també és policia. Fa cosa de cinc mesos va firmar el document constitutiu d’Eraikiz ( edifici en euskera), un grup format per familiars de persones assassinades pel terrorisme de divers signe. Demanen a la societat i als partits “que no tinguin prejudicis i reconeguin la pluralitat de les víctimes com a reflex de la pluralitat de la societat basca”. Entre els firmants hi ha Marta i Sara Buesa, filles de Fernando Buesa, vicelehendakari socialista a qui ETA va matar fent esclatar un cotxe bomba el 2000, o Pili Zabala, germana de José Ignacio Zabala, membre d’ETA segrestat, torturat, assassinat i enterrat en calç viva pels GAL el 1983.

“Més que una petició de perdó, el que ens agradaria sentir és que tothom reconeix que aquella violència va estar malament. I no barrejar víctimes i política”.

Però potser els ideals pels quals van lluitar les víctimes continuen sent importants en les respectives famílies, li demano. “L’important és la pau. ¿Tu creus que a les víctimes ens importa qui va guanyar i qui va perdre? Els ideals no estan per sobre dels nostres fills”.

“No cal que ningú em demani perdó, n’hi ha prou que no es repeteixi”

“Teníem els GAL sota de casa, vigilant el pare. Els vèiem. Ja havien comès atemptats, però si avisaves la policia et contestaven que estar parat al carrer o assegut dins d’un cotxe aparcat no era delicte. El meu pare es va refugiar a Sant Joan Lohitzune, però el van anar a matar allà, a Iparralde [el País Basc en territori francès]. Tenia 40 anys. Jo en tenia 18”. Era el març del 1985.

Karmen Galdeano és advocada. Treballa a la secretaria d’una ikastolai encara es troba gent que li parla amb afecte “del meu aita [pare]”, Francisco Javier Galdeano, periodista que havia fundat el diari Egin. Arrossega una seqüela: “Abans que matessin el meu aita, el telèfon sonava a mitja nit. Quan despenjàvem, penjaven. Suposo que era la policia. Des d’aleshores, la meva germana i jo no podem suportar que soni el telèfon de nit. Fins i tot a la meva filla li tinc dit que si no ha de venir a dormir, que no em truqui, que millor que m’enviï un whatsapp ”.

La trinxera ideològica

La Karmen admet que durant uns quants anys va viure en una trinxera ideològica: “Era per poder sobreviure. Tu sabies que n’hi havia un altre que també patia, però ho vivies des de la teva subjectivitat, i si et deien «Sí, però ETA mata», contestaves «Sí, però l’Estat tortura», i era un «I tu més, no tu, tu més morts...» Al final semblava una competició per veure qui era més dolent. I a les concentracions polítiques, als carrers, a les places, cadascú es posava darrere la seva pancarta”.

Però el pas dels anys i l’anunci de cessament definitiu de l’activitat armada d’ETA, l’octubre del 2011, han canviat les relacions: “Ara surto amb gent de la ikastolai canto en una coral, i ens diem «Però quants anys hem estat sense mirar-nos a la cara els uns als altres només perquè tu eres del PNB i jo no...» Hem viscut un absurd. Fins i tot m’he reunit amb familiars de víctimes d’ETA. El primer dia sol ser dramàtic. Vam anar a dinar, i no pensava que pogués fer-ho algun dia. Potser els bascos som esquerps i ens costa obrir-nos. Però escoltes i t’escolten. I comences a sentir respecte, des del dolor. No cal que et facis amiga íntima de ningú, només cal que reconeguis l’altre, avançant en l’empatia, bastint ponts. Qui pot negar el patiment en tots els bàndols?”

A la Karmen hi ha una paraula que no li agrada gens, víctima, probablement perquè ha estat mediàticament associada només a les víctimes d’ETA que reclamen un final amb vencedors i vençuts: “A vegades veig víctimes per la tele i penso: «Però com es pot viure amb aquest odi per dins?». Jo no podria”.

La Karmen s’ho va passar malament durant l’entrevista: “Em suposa un desgast. I n’hi ha que s’enfonsen. Però no vull estar com les víctimes del franquisme ara, que estan obrint fosses al cap de vuitanta anys. No podem estar plorant sempre. No tenim dret a avorrir els joves que no ho han viscut. I no cal que ningú em demani perdó. N’hi ha prou que no es repeteixi. Ens queda molt, però si nosaltres hem pogut avançar, ¿la societat no serà capaç de fer-ho?”