Un mal que no vol soroll per a Rajoy
Delegat a MadridExplicava fa poc un dels vicesecretaris del PP -pertanyent a la nova fornada de dirigents que Mariano Rajoy va triar per rejovenir el partit- que encara li cou el llom de les patacades rebudes pels seus companys de files per haver expressat en públic, i de manera contundent, el fastigueig pel degoteig de casos de corrupció a la seva formació. Va ser especialment arran de la mort de Rita Barberá, i el sentiment de culpa que va recórrer l’espinada de molts dirigents populars, que la vella guàrdia, encapçalada pel mateix Rajoy, va estirar les orelles als joves cadells -Pablo Casado, Javier Maroto i Andrea Levy, sobretot-, perquè rebaixessin el to contra els companys assenyalats per la justícia. Ho van fer, tot i que suposava una esmena a la totalitat a l’estratègia que els va portar a Génova fa dos anys, abanderant la regeneració.
La corrupció, per a Rajoy, és un mal que no vol soroll. Com tots els mals. El president espanyol ha perfeccionat la seva tàctica de passar de puntetes pels assumptes espinosos. De tancar els ulls, mirar cap a una altra banda i esperar que passi el temporal. Ho ha tornat a fer aquesta setmana, i li ha tornat a funcionar. O com a mínim s’ha anotat una victòria en el parcial. No cal que el busquin, perquè no hi ha ni un sol àudio o imatge de televisió de Rajoy parlant sobre Ignacio González, ni la trama Lezo. Tampoc sobre els lligams dels seus ministres i secretaris d’estat amb els presumptes corruptes. El PP ha creat un cordó sanitari al voltant del seu líder i, ajudats per l’agenda oficial -s’ha estat gairebé tota la setmana de viatge per Llatinoamèrica-, han aconseguit mantenir el president espanyol com a protagonista absent de les batusses. Tan contents estan els populars del resultat de l’estratègia que un dirigent del partit bromejava aquesta setmana al Congrés que, preveient l’estiu calent als jutjats que li espera al PP, més valdria enviar Rajoy a una gira ben llarga per tot el món.
Però el fet que el president espanyol hagi assumit que és millor callar el fa aparèixer com a còmplice d’una corrupció que, ho aprenem cada dia, va escalar fins als despatxos de les plantes mes nobles de la seu del carrer Génova, convertida en un fangar de corrupteles. Les revelacions incessants que indiquen que tot el PP sabia que González tenia un compte a Suïssa i negocis ocults i no van fer res acaben de dibuixar una organització corporativista, plena de pomes podrides que protegeixen altres pomes podrides.
Si com sembla que indiquen les evidències judicials van saltant nous gripaus d’aquest fangar, Rajoy haurà d’abandonar l’immobilisme i prendre mesures. La paciència del seu soci preferent, Ciutadans, s’ha demostrat gairebé infinita aquesta setmana, però si el rebrot judicial continua esquitxant ministres, Albert Rivera es veurà abocat a exigir cessaments. En cas contrari, perdria la credibilitat en el flanc que més li preocupa: el de la regeneració. I si ho fa, Rajoy haurà de triar entre moure’s o perdre l’estabilitat.
Rajoy tapona la regeneració al partit imposant el seu tancredisme. Però l’espectacle judicial acaba de començar i amenaça de fer esclatar fins i tot la seva estratègia, fins ara infal·lible. Aleshores la regeneració seria forçada. I Cristina Cifuentes ja ha agafat tanda.
