Els guardians del llegat de Gaudí

BarcelonaSota l’imponent edifici de la Sagrada Família hi ha una feina silenciosa i imprescindible per a cada nou pas endavant que fa l’obra. Cada columna del temple que s’alça (o s’alçarà) cap al cel s’ha visualitzat abans al taller de modelistes del temple expiatori de la Sagrada Família, que ocupa part del soterrani de l’edifici. Albert Portolés és el cap del taller de modelistes, on es construeixen les maquetes de guix que recreen la imatge que ha de tenir el temple de cara a la seva finalització el 2026.

Tant ell com la resta dels set empleats del taller són una part important dels professionals que treballen per mantenir la voluntat o l’esperit d’Antoni Gaudí en la construcció en col·laboració amb l’equip tècnic a les ordres de l’arquitecte director del temple, Jordi Faulí. “Els equips tècnics ens transmeten la informació sobre quines maquetes del temple o quines parts d’aquest s’han de reproduir perquè així resulta mes fàcil anar prenent decisions sobre la construcció”, explica Portolés, que amb 46 anys ja en fa trenta que va trepitjar per primer cop aquest taller com a aprenent.

El procés de producció de les maquetes ha canviat amb el temps -d’una construcció purament manual a l’ajuda de les impressores 3D, més precises per a algunes peces petites-, però es manté el mètode, que és no perdre de vista el que les maquetes originals de Gaudí transmetien sobre la construcció de la Sagrada Família, sosté el modelista. Les construccions originals del mestre van quedar esmicolades durant els assalts de la Guerra Civil, però van ser recuperades en acabar el conflicte de dins del fossar i han passat al llarg dels anys per una catalogació minuciosa per esbrinar i classificar a quina maqueta pertanyia cada tros.

Entre la tradició i el 3D

Avui moltes d’aquestes peces originals descansen classificades a les prestatgeries d’una mena de cementiri arqueològic al taller que custodia Albert Portolés amb el seu equip. La impressió en 3D permet fer-ne còpies exactes sense fer malbé les peces originals ni els motllos i així anar fent proves de construcció, explica. La tecnologia també ajuda a agilitzar els processos: “Gaudí no tenia ordinador, treballava sobre el model i l’anava evolucionant. Ara tot això ho fem a l’ordinador i després hi donem forma”, detalla Portolés.

Les peces més grans segueixen fent-se manualment i en les petites entra en joc la impressió 3D. “Des dels 90 que tenim impressores, però les primeres treballaven amb cera, que era un material que es deformava, i ara ja fa temps que vam passar a fer-ho amb guix”, afegeix. El taller, a més, està en ple procés per digitalitzar els trossos originals de les maquetes.

Només en una primera tongada, s’estan digitalitzant quasi 8.200 d’aquests trossos, explica Portolés. Poden semblar molts, i ho són, però representen només una part de les més de 23.000 peces a què van quedar reduïdes les maquetes originals destruïdes. “Hi havia tres projectes i Gaudí treballava a dues escales diferents; a més, vam trobar els models i els motllos, així que la feina de catalogació va ser lenta i complicada”, sosté el responsable del taller.

Per sort, les peces de les maquetes són només una de les fonts que ajuden a intuir com va pensar el temple Gaudí i com n’imaginava la construcció. Tota l’obra té com a fonts documentals els papers (pocs) que l’arquitecte va deixar escrits, el que van explicar els seus aprenents després o les fotografies de les maquetes originals del mestre, entre altres publicacions que es guarden a l’arxiu de la Sagrada Família.

Laia Vinaixa és la responsable de tot el fons documental que el Patronat de la Sagrada Família guarda a la seva seu i que serveix de consulta per als tècnics i també per a tercers que en sol·licitin informació. Des del 2010, explica Vinaixa, han crescut les peticions que arriben d’estudiants, universitaris i investigadors que treballen en algun aspecte del temple.

Els anomenats àlbums són els documents més preuats de l’arxiu. Són publicacions que no estan firmades ni datades, però que contenen el que Gaudí va voler deixar per escrit sobre la Sagrada Família, explica Vinaixa. “És com una primera guia i el més aproximat que tenim del que ell volia, perquè de Gaudí hi ha molt pocs textos escrits”, sosté. Els àlbums recullen parts del projecte, per exemple, com ha de ser la façana de la Passió; hi apareixen detalls com les columnes ramificades a l’interior, i hi ha descripcions arquitectòniques i també de caràcter simbòlic.

L’arxiu també custodia la col·lecció sencera d’ El Propagador de la Devoción a San José, una publicació regular que va ser la primera que va donar a conèixer la Sagrada Família arreu del món i que va servir per captar donatius que financessin les obres d’un gran temple expiatori. Es tractava d’una publicació de caràcter religiós que va veure la llum el 1866. El primer número va sortir amb una tirada de 25.000 exemplars i es va esgotar. En pocs anys es llegia arreu d’Espanya i comptava amb 600.000 membres de l’Associació de Devots de Sant Josep en un moment en què Barcelona tenia una població que no arribava als 300.000 habitants, explica la responsable de l’arxiu.

El Propagador va ser una idea de Josep Maria Bocabella, de qui va sortir la idea de construir un temple expiatori a Barcelona. Laia Vinaixa és descendent de Bocabella -era l’avi de la seva àvia- i la seva família ha viscut tota la vida lligada a la Sagrada Família. “La meva mare hi va treballar i jo vaig començar amb 16 anys”. La seva àvia va ser l’última propietària de la llibreria Hereus de la Viuda Pla, on s’editava la publicació que recollia pas a pas l’obra i que avui és una valuosa font documental. La revista El Temple és l’hereva avui d’ El Propagador i té una tirada de 1.500 exemplars, però el to religiós de devoció a sant Josep de la predecessora s’ha anat diluint amb els anys, explica Vinaixa.

La història familiar de la responsable de l’arxiu ha tingut sempre la Sagrada Família de fons. Ella mateixa ha viscut des del Patronat la transformació del temple fins a esdevenir de Barcelona. “El 1992 es va notar un canvi pel que fa al turisme, que vol dir més diners i més obra, però el 2010 hi va haver una autèntica eclosió”, recorda.

Si aquesta progressió de visitants es manté, tant Laia Vinaixa com Albert Portolés veuran acabat el temple d’aquí nou anys, després de tota una vida treballant en el projecte des de les seves responsabilitats. “Serà la culminació d’un somni col·lectiu”, confia Portolés.