La fragilitat del català és la preocupació comuna

Barcelona“Després d’anys de procés de normalització, hem passat comptes. I ens ha agafat vertigen”. Cal el somriure elegant d’un ludolingüista com Màrius Serra per caminar per la cornisa de la discussió sense perdre l’equilibri. Perquè el debat sobre la llengua es fa amb dades però també amb estats d’ànim.

Quina és la situació del català? És la pregunta que l’ARA ha formulat a set persones amb diverses aproximacions a la qüestió. Les respostes: “Complexa”, “Recessiva però no irreversible”, “No crítica i amb futur”, “Fràgil (tant quantitativament com qualitativament)”, “Malalta però no terminal”, “Difícil”, “Plena de riscos”. I dues d’inevitables: la tonalitat territorial (ens hem centrat sobretot en Catalunya) i l’excepció del català a Europa, com a llengua potent sense estat. Hi plana una impressió: el català s’ha estancat.

Firmants del manifest Koiné, contraris i gammes intermèdies abandonen les hostilitats i es reagrupen al voltant de les principals preocupacions: ús, transmissió, oficialitat, catanyolitzaciói resistència a la normalitat.

Indicador damnificat

Miquel Àngel Pradilla, professor de sociolingüística a la Universitat Rovira i Virgili, adverteix: “A Catalunya s’ha trencat l’equilibri incert dels usos en què ens movíem fins ara. L’ús és l’indicador més damnificat”. I Maria Carme Junyent, professora de lingüística a la Universitat de Barcelona, observa que cauen l’ús i la transmissió, i que “la baixada de la transmissió és la dada més alarmant, perquè és bàsica en els estudis dels processos de substitució”. En canvi, Albert Branchadell, sociolingüista i professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, considera que “el català (a Catalunya) no té problemes de transmissió intergeneracional”. “De fet, li passa just el contrari: hi ha persones que originalment no són de llengua catalana que decideixen transmetre el català als seus fills”, afegeix. Però, ¿són una figura en extinció? Per a Junyent, “intuïtivament, aquella empenta sembla que s’estigui diluint”. “Com si en aquell moment el català hagués sigut la llengua de l’ascensor social”, explica. Com que ara l’ascensor social no puja com abans, el català també s’hauria quedat aturat en algun replà.

Per a Joan Francesc Mira, escriptor, antropòleg i sociòleg valencià, “els nous immigrants no noten la necessitat d’incorporar-se a la nova llengua del territori, perquè constaten que amb el castellà no tindran problemes, ja que és la llengua normal”.

Maria Carme Junyent afegeix: “El català aconsegueix fer parlants entre persones que no el tenen com a primera llengua, perquè és una llengua per conviure. Els que l’aprenen tenen el reconeixement del grup”. Tal com va concloure amb brutal franquesa un nen de set anys, fill de gambians, nascut aquí: “Si parlo en català, no sóc cap negre”.

¿És veritat que l’oficialitat a les llengües dominants no els cal i a les subordinades no els serveix? Per al sociolingüista eivissenc Isidor Marí, “el problema no és la potència del castellà sinó el marc jurídic espanyol”, amb l’absència de plurilingüisme. “Amb les eines de l’autonomia es podria fer més als organismes de l’Estat”, afegeix. I més d’un entrevistat demana revisar l’aplicació real que fan de la immersió lingüística els professors als instituts.

I rebla Mira: “Amb la independència, la situació del català canviaria a poc a poc, però canviaria. Quan saps que ets en un altre país, canvies la mentalitat. Aquí, al final, sempre et poden dir « Estamos en España » i és cert. A Suècia tothom sap anglès, però la vida personal i social és en suec”.

Degradació, el preu de l’extensió

Es catanyolitza el català? Per a Branchadell, “una certa degradació formal és el preu de l’extensió funcional, com li passa a l’anglès en l’àmbit formal”. “Hem de tornar a parlar de competències. Si la gent surt de l’escola amb el nivell llindar, després no alimentarà l’ús del català”, afegeix Pradilla. Per a Màrius Serra, s’ha produït “una normalització lexicogràfica i un empobriment sintàctic, però no es pot anar pel carrer amb el boli vermell”. “Veure castellanismes per tot arreu pot ser gairebé una patologia”, afegeix. L’historiador José Enrique Ruiz-Domènec afirma: “Si la gent es passa al castellà és per cortesia, no per debilitat”.

¿Com superar el retrocés, l’estancament o la subordinació? Per a Junyent, “cal imaginació, comportaments exemplificadors, com Messi parlant en català, tractar amb especial atenció el 10% de catalans que no tenen el català ni el castellà com a primera llengua”. Junyent explica que “el procés de mort de les llengües té una fase prèvia de bilingüització”. “Però les llengües que, amb la mateixa pressió que les llengües que han mort, no han mort, ¿per què han sobreviscut? Hem trobat una constant: totes es parlen en societats molt multilingües. És com si la diversitat generés diversitat. O sigui que la diversitat no és una amenaça si ho fem bé”, afegeix.

El plaer com a motor d’èxit

Per a Serra, “hem de fer servir el plaer com a motor d’èxit de la llengua”. “L’èxit de Manel o d’Els Amics de les Arts és espectacular i indestriable del plaer de la llengua”, explica. Per a Marí, “el projecte col·lectiu ha de ser inclusiu, de societat plurilingüe intercultural”. “Cal que doni seguretats als drets dels castellanoparlants. Perquè hem guanyat centenars de milers de parlants que vénen del castellà i no els podem ignorar. I perquè si la societat catalana t’acull acceptant la diferència, el català serà la llengua del procés d’acolliment”, afegeix. Per a Ruiz-Domènec, “el temps afavoreix l’extensió del català”. “Els nois del 80 i 90, encara que parlin castellà a casa, són bilingües”, explica.

“Amb el que tenim ara no veig l’opció real d’alterar les condicions actuals i, de manera inestable, continuarem així, havent-nos de sentir dir «racistes». Qui s’ha cregut que és el Sr. Franco Rabell per insultar així?”, apunta Mira. Lluís Rabell, president del grup parlamentari de Catalunya Sí que es Pot al Parlament, va titllar de “racista” el manifest del Grup Koiné, firmat per Mira. Branchadell considera que “fomentar la llengua endògena titllant d’exògena qualsevol altra no és la millor estratègia de màrqueting”. Per a Serra, “això no és un combat de boxa, sinó una cursa ciclista: s’avança en competició”. Isidor Marí acaba citant Ignasi Vila, catedràtic d’educació de la Universitat de Girona: “La gent s’interessa pel català no perquè sigui obligatori, sinó perquè permet fer coses interessants amb persones interessants”. Aquest és el repte.