El final de la Sagrada Família

Barcelona"Oi que pels Jocs Olímpics hi va haver un acord pel qual administracions en mans de diferents partits van fer un pla de treball conjunt per les obres, que van suposar enderrocar moltes cases i traslladar milers de veïns? Doncs si llavors va funcionar, per què ara no es pot plantejar un pla d’acció similar per la Sagrada Família?” Esteve Camps, president delegat de la junta constructora del temple, ho diu, com una opinió personal, al final d’una llarga trobada en què ha insistit moltes vegades que l’aspecte urbanístic és un problema de l’Ajuntament i que ells prou feina tenen a acabar les obres al seu solar.

Un solar, cal dir-ho, que ha funcionat com un estat independent durant molts anys, fins al punt que a l’Ajuntament no hi havia entrat cap plànol fins aquest 2017. L’obra més emblemàtica de la ciutat, l’edifici més gran i que serà el més alt quan s’acabi la torre central de 172,5 metres s’ha fet sense que els inspectors municipals hagin revisat les obres. I això que avui fa 135 anys que es va posar la primera pedra. En tots aquests anys, les relacions entre el temple, propietat de l’arquebisbat de Barcelona, i els diferents consistoris municipals han variat en funció del seu color polític. Això no tenia gaire importància durant el franquisme, quan les obres es feien lentament a partir dels donatius dels fidels, però amb l’eclosió turística postolímpica la situació va canviar brutalment i les obres van patir una acceleració espectacular que va agafar la ciutat amb el pas canviat. L’objectiu de la junta és acabar tota la part arquitectònica el 2026, d’aquí nou anys, però encara no hi ha un pla clar sobre com culminar l’accés a la façana principal, que pot suposar l’enderrocament de pisos i la reubicació de centenars de persones.

“El problema és que els consistoris només duren quatre anys, i quan hi ha el canvi, el nou que arriba no vol saber res del que ha fet l’altre -explica Camps-. Els nous, i ho trobo lògic, volen estudiar el tema abans de prendre una decisió i, com que el tema és complex, quan ho tenen mig negociat hi ha un altre canvi”. Ell, de fet, explica que quan va accedir al càrrec fa sis anys, el seu antecessor, Joan Rigol, li va assegurar que ho tenia gairebé tot tancat amb el consistori socialista. Després, Camps va pactar un altre pla amb el govern municipal convergent, també fins a l’extrem que estaven a punt de convocar un concurs internacional. Però amb l’arribada dels comuns les negociacions han tornat a començar de zero. I aquí és on som.

Els comuns diuen que de moment el tema urbanístic i el planejament de la part afectada per l’accés a la façana de la Glòria “no és prioritari”. Aquest és el mantra. Mentrestant, això sí, s’han decidit a posar ordre finalment a la construcció. I és que el mite que la Sagrada Família no tenia llicència d’obres és cert, tot i que el 1885 es va demanar un permís a l’antic Ajuntament de Sant Martí de Provençals. No van obtenir resposta i per això la junta diu que les obres no són “il·legals” sinó que estan en una situació “anòmala”.

El novembre de l’any passat, l’Ajuntament i el temple van acordar crear una comissió tècnica de treball per “normalitzar” la situació amb un projecte d’obres que donés cobertura tècnica i jurídica a la llicència. Segons explica Janet Sanz, tinent d’alcalde d’Urbanisme, fins ara ja s’han fet dues sessions de la comissió, i els equips tècnics del consistori i de la junta estudien no només el procés per tenir la llicència sinó també l’estat dels treballs que s’estan executant actualment. “La voluntat compartida és trobar la millor solució tant per a la ciutat com per a la continuïtat de les obres”, diu Sanz.

“Quan tingui la llicència em diran què toca pagar, però cal tenir en compte que hi ha bonificacions en funció de l’acord amb la Santa Seu sobre la construcció de temples”, avisa Camps. El president delegat de la junta es revolta quan li recorden les acusacions que el temple no paga impostos. “Estem disposats a pagar tots els impostos que ens pertoquin per llei -diu-. Però l’IBI no l’hem de pagar perquè som una fundació, i l’IVA de les entrades tampoc perquè està ben clar a la butlleta que és un donatiu per a la construcció del temple, i això està certificat per l’Agència Tributària. El que sí que paguem és l’IVA de tot allò que venem a la botiga, i quan toqui pagarem la llicència”.

De fer-se càrrec del reallotjament dels veïns afectats tampoc no en vol sentir a parlar. Almenys de moment, fins que no hi hagi una negociació més clara sobre el tema. “És la Sagrada Família qui ha de tenir la iniciativa i moure peça si té interès a fer l’escalinata. Nosaltres, per ara, només ens centrem a regularitzar el tema de la llicència”, explica Montserrat Ballarín, regidora del districte i negociadora amb uns veïns que reclamen pacificar una zona aclaparada per l’allau de turistes. “La ciutat s’hi vol implicar i, encara que confiem en els arquitectes de la Sagrada Família, pensem que hi ha d’haver un control públic per part dels serveis tècnics municipals sobre el que està passant. I ara ells estan disposats a col·laborar”.

Qui els espera amb candeletes és Daniel Mòdol, el regidor d’Arquitectura que va comparar el temple amb una mona de Pasqua -un símil, d’altra banda, que ja havia fet el mateix Dalí-. Mòdol explica que les futures actuacions en el temple hauran de passar per una renovada comissió municipal de qualitat arquitectònica que serà vinculant. No serà retroactiva, però, i només se centrarà en el que es faci en el futur en un temple que, per a ell, ja fa molts anys que va deixar de ser de Gaudí.

Però tant si hi ha acord final com si no, les obres no s’aturaran. Això és segur. “Podem acabar l’edifici el 2026 si es manté el ritme actual d’ingressos -diu Camps-. I ho podem fer tot a casa nostra sense necessitat d’ocupar més espai. Seria un disbarat, perquè es perdrà la perspectiva, però la basílica podria funcionar perfectament”, afegeix. Quan li demanaven quan s’acabaria el temple, Gaudí deia que el seu client, Déu, “no té pressa”. Els seus representants a la Terra, però, ja fa temps que en tenen. I molta. I no sembla preocupar-los si la ciutat no hi arriba a temps.