Una ‘festa’ col·lectiva que va desbordar els murs de la democràcia
Els experts assenyalen la debilitat de la societat civil i la poca fiscalització pública com a causes de la situació
BarcelonaA l’ Apòleg dels honestos al país dels corruptes publicat a La Reppublica, Italo Calvino explicava que en determinats llocs on la corrupció està instaurada d’una manera sistèmica, “els honestos són minoria i ho són gairebé per tic nerviós”, recorda el doctor en sociologia valencià Francesc Viadel. L’esclat de la presumpta trama de corrupció destapada amb l’operació Taula al País Valencià ha posat entre l’espasa i la paret el grup municipal del PP, que, segons afirma el també sociòleg valencià Toni Mollà, “ha controlat totes les institucions adoptant una inèrcia absolutista”. Un fet que ajuda a entendre per què la majoria dels indicadors que defineixen la qualitat democràtica de les administracions públiques són negatius.
El politòleg Jordi Muñoz alerta que els mecanismes de transparència de les informacions públiques, el rendiment de comptes, la despolitització de les administracions o la independència dels mitjans de comunicació són factors que han fallat al País Valencià. En canvi, assegura que el que ha planat durant els mandats del PP han sigut els favoritismes, el clientelisme, les subvencions en funció de l’afinitat ideològica, els beneficis a periodistes “amics” o l’expulsió de funcionaris contraris a les tesis del govern de torn. “Tots aquests indicadors ofereixen un marge més gran per corrompre i actuen de facilitador -o causa, si es vol- perquè els polítics es corrompin”, explica Muñoz.
De fet, Viadel assegura que la corrupció ha sigut un llenguatge estès a tot l’estat espanyol i que a cada territori s’ha expressat amb un dialecte determinat: “Al País Valencià ha sigut el de la corrupció popular, perquè ha sigut una festa col·lectiva, generalitzada, de la qual fins i tot s’han beneficiat les classes populars”. El sociòleg afirma que, a part de les institucions, la societat valenciana també dóna símptomes de baixa qualitat democràtica. Ho exemplifiquen, afirma, el baix índex de lectura -que fa la ciutadania més manipulable i menys exigent-; el fort arrelament del tarannà propi del PP valencià, que ha posat de manifest les dificultats per articular una societat civil forta que fiscalitzés el poder; la baixa o pràcticament nul·la assistència dels ciutadans als plens municipals, que demostra la baixa participació de la ciutadania en els afers públics; i, fins i tot, la supervivència de l’anticatalanisme dels anys setanta.
Mitjans de comunicació dèbils
La corrupció i els elements que minven la qualitat democràtica de les administracions i la societat valencianes han gaudit d’un estret vincle de retroalimentació. Unes institucions dèbils en societats democràtiques febles afavoreixen que “els fenòmens de corrupció i populisme es produeixin amb més intensitat i acabin esdevenint factors concomitants”, avisa Viadel. Un dels mals principals que han permès que la corrupció perdurés intocable ha sigut la migradesa de mitjans de comunicació forts que fiscalitzessin l’acció governamental. “La permissivitat del delicte ha sigut possible per la nul·la estructura de la comunicació. No hi ha opinió pública compartida ni cap mitjà que abasti tot el país”, explica Mollà.
El control dels mitjans per part del PP i les males praxis al capdavant de les institucions han provocat un fort desgast del sector públic, que ha portat el país a la “ruïna”, recorda Mollà, citant Daron Acemoglu i James R. Robinson i la seva obra Why nations fail, que justifica la caiguda de les nacions en la caiguda de les seves institucions.
La sociòloga Marina Subirats adverteix que al País Valencià s’ha arribat a uns nivells de corrupció de l’ètica pública que tenen greus efectes en la ciutadania. “Quan els que ocupen el poder saquegen l’erari públic de la manera que ho ha fet el PP, es fa difícil mantenir els nivells de moral pública. Aleshores, s’explica que hi hagi gent que no vulgui pagar l’IVA”, exposa Subirats.
“La llarga trajectòria de corrupció al País Valencià va néixer acompanyada d’un discurs d’autoestima fantasiosa i d’il·lusió col·lectiva que va donar resultats al Partit Popular”, explica Viadel. Afegeix que la substitució del model agrícola pel de l’especulació immobiliària en va beneficiar més d’un, i el petit creixement econòmic inicial va fer que les pràctiques corruptes de determinats dirigents no fossin castigades electoralment.
Víctimes o còmplices?
Jordi Muñoz alerta del perill de no admetre els efectes perjudicials de la corrupció. Més enllà de les repercussions negatives per al creixement econòmic, entren en joc dos factors més. D’una banda, la corrupció política provoca una mena de “cinisme en la societat, mitjançant el qual es crea la idea que tots els polítics són iguals i que, per tant, no hi ha cap incentiu per penalitzar la corrupció”. De l’altra, la caiguda en el tòpic de “ roba pero hace obras ”, un missatge que en unes eleccions al Perú va arribar a ser eslògan de campanya. Subirats parafraseja Jean-Paul Sartre i assegura que la societat valenciana s’ha mogut en ser “meitat víctima, meitat còmplice”, de manera que ha col·laborat en tractes de favor i clientelisme.
La corrupció al País Valencià pot deixar la sensació que, com diria Calvino, l’honestedat ha acabat sent “un tic nerviós”. Però això no té per què ser sempre així. Com diuen els autors (sociòlegs i politòlegs) d’ Aragón es nuestro Ohio, “fins que els partits no comprovin el cost electoral de la corrupció no hi haurà un canvi qualitatiu” que és vital.
