Gibraltar, una economia basada a la pràctica en fonaments propis d’un paradís fiscal

LondresLa Guerra de les Malvines (1982) és el principi de la fi d’una era per al Penyal. En acabar el conflicte, la decisió estratègica de Londres de traslladar bona part de la flota que hi havia obliga, a mitjà i llarg termini, a reinventar el model econòmic del territori. Fins al 1984, l’economia local depenia en més del 60% de la presència militar britànica. Avui, segons dades del Banc Mundial, només representa el 7%.

Des d’aleshores, Gibraltar ha experimentat grans canvis estructurals i ha passat d’una economia en què el pes del sector públic era determinant a una de dominada pel privat. Turisme (més d’11 milions de visitants a l’any), sector financer i transport marítim contribueixen, respectivament, amb el 30%, 30% i 25% del PIB. La resta s’ho reparteixen telecomunicacions, comerç electrònic i indústria del joc online.

El Brexit posa en qüestió aquesta estructura i de retruc amenaça la supervivència econòmica dels gibraltarenys i el seu estat del benestar, millor que el que gaudeixen els britànics al Regne Unit. Per exemple, el govern de Gibraltar sufraga totalment les elevades taxes universitàries dels seus ciutadans a la Gran Bretanya (prop de 12.000 euros per curs) així com els vols de tornada a casa. Altres avantatges són l’elevada inversió en sanitat i habitatge.

Si Londres no aconsegueix “el millor acord possible amb Brussel·les”, segons la cantarella de la premier Theresa May, Gibraltar no només quedarà fora de la Unió Europea contra la decisió dels seus habitants, sinó també del mercat únic. I això suposaria una catàstrofe econòmica. En aquest hipotètic cas, les 8.464 companyies offshore registrades al Penyal, segons dades publicades la setmana passada per Craig Murray, diplomàtic i escriptor, exrector de la Universitat de Dundee (Escòcia) i exambaixador britànic a l’Uzbekistan, perdrien l’anomenat passaport financer que les faculta per operar dins les fronteres dels encara 28 estats membres de la UE. El mateix passaria amb els 17 bancs que hi tenen seu inscrita, entre altres Credit Suisse, el gegant implicat en diversos escàndols de blanqueig de diners, el més recent, el 31 de març, també de la setmana passada, quan les policies francesa, holandesa i britànica van fer diversos escorcolls a les seves oficines per investigacions relacionades amb evasió d’impostos dels seus clients.

Competència deslleial

Una de les formes amb què el govern de Gibraltar ha incentivat la instal·lació d’empreses financeres i casinos virtuals és la reducció de l’impost de societats al 10%, la meitat del que hi ha al Regne Unit i el més baix, juntament amb Bulgària, de qualsevol estat o territori sota jurisdicció de la UE. A més, Gibraltar, en tant que territori fora de la Unió Duanera Europea, fixa les seves pròpies taxes per a comerç de béns.

El reduït impost de societats, els bancs i les milers d’ offshore que hi ha han fet guanyar al Penyal la fama de paradís fiscal. El governador del territori, Fabian Picardo, ho ha negat i fins i tot ha emprès demandes judicials al Regne Unit per haver-ho insinuat. Ho és, però? Hi ha maneres d’expressar-ho. L’exministre d’Exteriors de Tony Blair, Jack Straw, ho va fer en els següents termes dilluns passat en declarar a BBC Radio 4: “Mai no he estat còmode amb el fet que Gibraltar és, a la pràctica, un paradís fiscal sense regulació”. L’actual i el futur benestar dels gibraltarenys depèn, en bona mesura, que ho pugui continuar sent. La contradicció dins de la UE és que, fins ara, ho permetia.