El carrer K de Washington manté intacta la seva influència

WashingtonUna prova contundent del poder que tenen els lobis als Estats Units és com van desactivar els plans de Barack Obama de tancar la porta giratòria de Washington. En arribar a la Casa Blanca, el 2009, Obama va signar una ordre executiva, que va presentar amb gran parafernàlia, per mantenir els lobistes allunyats del seu govern. Repassant els resultats 8 anys després, es comprova com l’habilitat dels lobis per aprofitar les llacunes de les lleis els ha permès debilitar considerablement aquella promesa. La mateixa administració Obama havia fitxat el 2014 més de 70 lobistes, segons càlculs de Politico.

Malgrat els intents d’Obama, el llegendari carrer K de Washington manté pràcticament intacte el seu poder. En aquella zona, a només 15 minuts a peu de la Casa Blanca, hi ha tanta concentració de lobistes que la denominació de carrer K ha esdevingut metonímia habitual i sovint negativa de la indústria del lobi. Curiosament, l’arribada d’Obama va coincidir amb un període d’expansió dels lobis a Washington. Un increment lògic si tenim en compte que són els anys de l’ Obamacare, la reforma sanitària, i els de la regulació financera, per tant, d’activitat legislativa molt sensible per a grans corporacions que van activar a fons els seus lobis.

En aquests moments, hi ha registrats 10.500 lobistes a Washington, segons dades del Center for Responsive Politics; un nombre a la baixa des de l’any 2007, quan el registre va arribar al seu màxim, 14.800 lobistes. És un sector regulat amb una legislació extensa i complexa, que preveu multes i fins i tot penes de presó per als infractors. Són normes que limiten els regals que es poden oferir als legisladors, els viatges que se’ls poden finançar i que exigeixen una publicació regular i detallada de l’activitat dels lobis.

Volar fora del radar

Si bé el nombre a la baixa dels lobistes podria indicar una certa davallada d’aquesta indústria, un estudi del mateix centre apunta una hipòtesi radicalment diferent. Mostra com molts lobistes han retocat lleugerament la denominació de la seva responsabilitat per evitar haver de registrar-se, però, a la pràctica, les seves funcions no han canviat. Un lleuger moviment que els permet “volar fora del radar”.

Un dels estudiosos del món del lobi, el professor Lee Drutman, destaca al seu llibre The business of America is lobbyng com els lobistes s’han convertit en la principal font d’informació per als legisladors, per sobre del personal de les seves pròpies oficines. En un sondeig, dos terços del personal que treballa al Congrés reconeix que depenen dels lobistes per obtenir informació per a les decisions legislatives i per aprovar les lleis. Drutman també ha constatat com els lobistes estan molt més ben pagats que els equips dels congressistes, de forma que augmenta la temptació de passar del sector públic al privat.

El lobi més important dels Estats Units és la Cambra de Comerç, una organització amb 106 anys d’història. Malgrat el nom, l’entitat no és pública, és una agrupació que representa els interessos de 3 milions d’indústries, entre les quals, les grans corporacions. L’any passat va gastar-se 84 milions de dòlars, més del doble que els que el segueixen, els lobis del sector immobiliari i de les assegurances mèdiques. La seva agressiva utilització de demandes contra les normatives governamentals i de tècniques de campanya electoral han portat els seus crítics a qualificar-la de gran màquina d’influència política.

Mentre la Cambra de Comerç és transversal, n’hi ha d’altres, com la famosa Associació Nacional del Rifle (ANR), que té un objectiu molt específic, la defensa de l’ús d’armes i, per tant, d’aquesta indústria. És coneguda pels posicionaments agressius i per la quantitat de diners que és capaç d’invertir en suport dels candidats favorables a mantenir el lliure accés a les armes. En eleccions que es preveuen ajustades, els candidats, sigui a governador, congressista o president, tenen molt present la influència que pot exercir l’ANR a favor o en contra seva.