La carpeta catalana, incòmoda però real

BarcelonaSi Catalunya va superant tots els obstacles que sap que es trobarà pel camí, convoca i celebra el referèndum i guanya el sí, necessitarà que la comunitat internacional reconegui el nou estat, tard o d’hora. Tota la maquinària de la conselleria d’Afers Exteriors -i de la seva branca en diplomàcia pública, el Diplocat- està enfocada a aconseguir-ho. És una tasca que requereix, asseguren, la màxima discreció: cap país vol un conflicte amb Espanya.

Malgrat que del mateix departament en depengui la secretaria de Transparència, bona part de les accions de Raül Romeva i el seu equip es mantenen en el més absolut secret, i hi seguiran estant, conscients, però, que l’oposició els burxarà per aquest flanc. La capacitat de l’Estat per esclafar tots els passos que faci Catalunya internacionalment és molt gran. Com a prova, l’ofensiva internacional prèvia al 27-S, per la qual l’Estat, segons l’exministre d’Exteriors José Manuel García-Margallo, deu uns quants favors.

L’estratègia d’Exteriors és clara: explicar a tothom -polítics i premsa- que, per molt que la carpeta catalana sigui incòmoda, existeix; que la determinació per resoldre votant el problema d’encaix és granítica; i que volen fer el referèndum, sigui pactat o no, a banda de mostrar la nul·la voluntat d’Espanya per negociar res i el seu ús de la justícia com a única resposta. Amb aquests arguments repetits reiteradament en entrevistes, xerrades i conferències, i amb reunions bilaterals amb polítics -en què participa activament Artur Mas per encàrrec del Govern, asseguren a Exteriors, sense que es faci públic-, han aconseguit fer forat en les agendes europees. Dos exemples d’això són, d’una banda, l’informe del mes de febrer del centre d’estudis del Deutsche Bank, que advertia que el referèndum català no és només “un conjunt de postures per aconseguir un tracte fiscal millor”, i l’últim informe de la Fundació Konrad Adenauer, vinculada a la CDU alemanya d’Angela Merkel, que diu que la solució judicial i policial no serà suficient per resoldre el problema català i reclama una sortida política. No és en va, tampoc, que els programes de visites internacionals del Diplocat s’hagin disparat aquest 2017. Polítics de tots els colors i de diferents Parlaments visiten Catalunya per conèixer de primera mà què està passant. Els últims que han vingut han sigut de l’Assemblea francesa i del Parlament danès. La tasca d’acostar-se més als poders legislatius dels països que no pas als executius -els estats només obren la porta als altres estats- està donant alguns fruits. A més d’aquestes visites de diputats estrangers, ja hi ha quatre Parlaments que han creat grups de discussió sobre Catalunya. El més destacat i el més recent, el de Westminster, al Regne Unit. I aviat se’n podria afegir algun més a la llista.

Més referèndums al món

La Generalitat sap que haver inclòs el referèndum en el full de ruta els ha obert més portes internacionals que quan l’argument era únicament explicar per què volien la independència. Segons va dir Uwe Serdült, vicerector del Centre de Recerca en Democràcia Directa de Zuric, en el primer debat del cicle Processos constituents al món, organitzat per Exteriors, “els referèndums han vingut per quedar-se”. Serdült va mostrar dades de com s’havien multiplicat, en els últims anys, aquests tipus de processos al món com una manera de prendre decisions col·lectives concretes i va afirmar que, malgrat que alguns tinguin una connotació negativa -com el Brexit-, els polítics i la societat hauran d’aprendre a conviure-hi.

Quan Catalunya, en reunions discretes, busca la complicitat d’altres estats per al dia que la necessiti, ho fa oferint-se com un futur col·laborador en funció de les necessitats de cada país. Però també es ven com un actor internacional que no defugirà la seva responsabilitat en els grans reptes. El Govern, per exemple, mostra els Mossos d’Esquadra com una policia fiable i eficient contra el jihadisme, però també signa acords de compromís amb l’ONU en la lluita contra el canvi climàtic o s’ofereix per acollir refugiats.

Res del que fa el departament d’Afers Exteriors és aliè a l’objectiu final: buscar un suport i un reconeixement internacional -que fins ara ha sigut escàs- en el moment del xoc amb l’Estat. No hi són aliens la futura llei de comunitats exteriors ni el registre de catalans a l’exterior -vinculat al vot electrònic, que depèn de Governació-. Tampoc és neutra tota l’activitat en matèria de memòria històrica, en especial la relacionada amb la Guerra Civil i la postguerra. Explicar d’on ve la reivindicació de Catalunya és una altra manera de fer entendre al món on es vol anar: a un referèndum que fa que la carpeta catalana sigui damunt la taula.