El bloqueig espanyol, un regal inesperat

SubdirectorSovint es diu, de manera equivocada al meu parer, que l’estat espanyol no té una estratègia definida per combatre l’independentisme. Sí que en té, i és multifuncional i multitemporal, el que passa és que no sempre s’aplica de manera coordinada entre els diferents actors. Per a la Moncloa, la prioritat a curt termini és rebaixar el suport a la independència, que actualment és del 47%-50%, fins a situar-lo per sota del 40%, ja que es considera que aquest percentatge li restaria potencial desestabilitzador perquè allunyaria la possibilitat d’una secessió immediata. Per aconseguir aquest objectiu es confia en la capacitat dissuasiva de l’Estat (amenaces de la Fiscalia, querelles, etc.) i el discurs socioeconòmic de la por (expulsió de la UE, sortida de l’euro, fuga d’empreses, etc.), per al qual es compta amb la complicitat de les organitzacions empresarials i els poders financers (el comunicat de la gran banca abans del 27-S n’és la prova fefaent).

Els estrategs del PP creuen que aquests missatges poden minar la moral dels independentistes, a qui consideren “conjunturals o econòmics”, producte de la crisi i del malestar provocat pels grans casos de corrupció a l’Estat. Consideren que quan vegin que la independència no és immediata i pot requerir sacrificis baixaran de l’autobús i tornaran a la cleda.

Però fins i tot els més optimistes saben que a la llarga amb això no n’hi ha prou. I que per retornar l’independentisme a uns marges, diguem-ne, assumibles (20%-25%), cal una estratègia en positiu, que faci d’Espanya una opció atractiva i consolidada davant la “quimera” de la República Catalana. Aquest és un dels vectors principals del discurs de Ciutadans: “Si reformem i millorem Espanya, l’independentisme baixarà”, afirmen.

Del 20-D al 26-J

Doncs bé, és de cara a aquesta estratègia a llarg termini que el bloqueig polític espanyol s’ha convertit en un regal inesperat per a l’independentisme, que fins ara es veia obligat a anar a remolc i a justificar els seus passos davant la maquinària imparable de l’Estat. Primer va ser, després del 20-D, la constatació que l’onada de canvi a Espanya no tenia prou força per escombrar el PP i refermar una majoria clara d’esquerres. Després, amb el 26-J, es va demostrar que l’impuls de Podem quedava frenat i que l’electorat espanyol premiava un candidat, Mariano Rajoy, assetjat pels escàndols de corrupció i amb uns nivells de valoració baixíssims a Catalunya. Totes dues cites electorals van engrandir la distància entre l’espai polític català i l’espanyol, però el bloqueig per a l’elecció de govern ha demostrat, a més a més, que el sistema institucional hereu de la Transició és incapaç de donar resposta als reptes del multipartidisme i la pluralitat.

Al capdavall, el que podríem anomenar valor de marca d’Espanya s’ha enfonsat just en el moment en què l’independentisme passava pel seu moment més delicat, amb la majoria al Parlament trontollant i molts dubtes sobre el full de ruta.

El resultat és que el pols que mantenen la majoria independentista del Parlament i l’Estat s’ha equilibrat les darreres setmanes fins a arribar al dia d’avui, la cinquena Diada del procés, que busca donar l’última empenta per a un any que es preveu crucial. Si Espanya no troba la manera de resoldre el bloqueig, la darrera fase de l’embat tindrà lloc amb un govern en funcions a la Moncloa i, el que és més important, amb només una pota de l’estratègia antisobiranista funcionant: la de l’amenaça i el catastrofisme. De seducció, ni rastre.

Així, l’independentisme té ara una oportunitat d’or per agafar la iniciativa i traçar un camí en positiu que contrastaria, i molt, amb els missatges que arriben de Madrid. En el fons, es tracta d’una batalla psicològica en què guanya qui fa més creïble (i amable) el seu projecte.