Treballadors feliços, treballadors rendibles
Castellví de la MarcaA les caves Mont Marçal hi ha 26 treballadors i la gran majoria fa més de 20 anys que hi són, una taxa de permanència molt per sobre de la mitjana. “Una de les poques coses que tinc clares és que si un empleat treballa a gust rendeix més”. Blanca Sancho és la directora general de les caves i filla del fundador. Ella va començar a aplicar la famosa reforma horària per facilitar la conciliació familiar dels seus empleats molt abans que Fabian Mohedano posés de moda el concepte.
Germán Esteban és el director de qualitat de Mont Marçal i té molt clar per què fa més de dues dècades que hi treballa: “Perquè jo m’adapto a l’empresa i l’empresa s’adapta a mi. Vaig tenir un mal any amb els meus pares i aquí no em van posar cap problema amb les visites constants als hospitals”. La Rosa Campos treballa al laboratori com a responsable del control de qualitat i fa un any que ha tornat a treballar a jornada completa després de deu anys de reducció per maternitat: “Recordo quan la meva mare va tenir un càncer greu i la Blanca em va dir: «Marxa sense excedència i torna quan vulguis». Li estaré sempre agraïda, això ho valores més que un salari”. “Si l’ajudes a conciliar, la gent és agraïda; els diners no ho són tot”, explica la directora general, que recorda que abans de la crisi molts dels seus treballadors haurien pogut marxar a altres feines a cobrar més però ningú ho va fer.
A les 6 de la tarda tothom a casa
Mont Marçal exporta un 80% de la seva producció a 30 països diferents, on, com recorda la Blanca, a les vuit del vespre no hi ha ningú treballant. Per aquest motiu ella permet que tothom es faci un horari que s’adapti a la seva realitat, però que a les sis de la tarda tothom pugui ser a casa “per tenir vida privada”. Sunsi Arnabat és la responsable del magatzem i fa 21 anys que treballa a Mont Marçal: “Jo entro a les 6.00 del matí i surto a les 2 del migdia, però és flexible, i si algun cop he de venir fora d’hores, com que visc a prop, puc fer-ho”.
En aquestes caves del Penedès fa vuit anys -des que la Blanca va agafar el relleu del seu pare- que s’hi treballa amb horari europeu: “Abans els treballadors tenien dues hores per dinar, però jo vaig decidir posar un menjador i una cuina perquè tothom pogués dinar aquí en vint minuts i plegar abans”. La Blanca, que és la primera que fa aquest horari, no amaga que aquesta decisió és empresarial: “Es produeix més, perquè en aquests 20 minuts se continua parlant de feina”.
Blanca Sancho recorda que el seu pare tota la vida va arribar molt tard a casa. Ella es va quedar vídua molt jove amb un fill petit, el Manel: “Volia plegar d’hora per poder passar la tarda amb ell, i si jo ho vull, ho vol tothom”. La tecnologia també ha facilitat molt més aquesta conciliació laboral, ja que “amb els telèfons intel·ligents es pot resoldre qualsevol problema a qualsevol hora però des de casa, amb la família”.
El Grup Bardinet de Gelida va comprar a principis d’aquest any un 90% de les accions de Mont Marçal a la família Sancho. “Malgrat la compra vaig negociar mantenir el mateix equip de treball, que continua intacte”, recorda la Blanca, orgullosa de la seva gent. Tot i que ha rebut diferents premis i reconeixements com a empresària assegura: “El millor reconeixement el tinc dels treballadors, que fa més de 20 anys que estan amb mi i quan els demano un esforç el fan, i això impressiona”.
Manuel Sancho, el pare de la Blanca, va fundar Mont Marçal fa 40 anys -el 1975-, tot i que venia del món discogràfic. Va començar venent discos per a EMI i va arribar a ser director de Movieplay, que va editar els discos de cantants d’esquerres com Lluís Llach, Raimon i Pau Riba. Ell era madrileny però la seva dona catalana, i a mitjans dels setanta van decidir comprar la masia Finca Manlleu i les vinyes que la rodejaven de Castellví de la Marca (Alt Penedès). Quan es va adonar dels pocs diners que pagaven pel raïm en comparació amb la feina que duia, va decidir començar a fer vi per vendre’l, i va crear la marca Mont Marçal, que ara factura 6 milions d’euros anuals. Tot i que fa temps que l’empresa dóna beneficis, arrossega un deute que no la deixava créixer. Però aquesta no és l’única raó per la qual la Blanca s’ha venut l’empresa familiar: “El meu fill estudia biologia i no vol les caves. He preferit vendre-la bé ara abans que malvendre-la més endavant”.
