Ripoll plora amb incredulitat el final de la innocència

RipollImagini’s per un moment que a la tele diuen els noms dels terroristes de Barcelona i Cambrils i resulta que vostè els coneix a tots. Que els seus fills han anat a la mateixa classe que ells. Que han jugat al mateix equip de futbol. Que són els veïns del pis de sobre. Que encara tot just fa quinze dies se’n va trobar un parell pel carrer i van estar parlant d’una moto nova que s’havien comprat. Vostè estaria en estat de xoc, que és com estan els 10.580 habitants de Ripoll: perplexos, tristos i atrapats en un silenci que fa mal.

Havien d’anar drogats

I incrèduls. Núria Perpinyà, tècnica de participació i convivència de l’Ajuntament de Ripoll, se’n fa creus: “Quan veig el vídeo de l’Omar, quan la policia li crida «Ajupe’t» i ell encara crida i el maten, penso: «Aquest nano! Però si era supertrempat, dels de ‘surto un moment, vols que et porti berenar?’ I quan veig el Mohamed Houli, amb aquell pijama, penso: «Però si li faltava sang!»”

Saber Oukabir, cosí d’un dels abatuts a Cambrils i també d’un dels detinguts, i amic íntim de tota la colla, no s’ho explica: “Havien d’anar drogats. Però si no tenen collons, jo soc el triple de valent! Però si els hi clavaves un ensurt i sortien corrents! El Younes no me’l puc imaginar conduint la furgoneta per la Rambla. Gent de la seva classe que viuen a Campdevànol em truquen i només saben dir-me: «Que fort, que fort! I l’Hichamy... Però si havia tingut lios amb noies a Vic i Manlleu, que allà hi baixava sovint»”.

Ripoll no és una banlieue de París ni el Raval de Barcelona. Des de fa anys, la mitjana de delictes que s’hi cometen és inferior a un al dia. Els Mossos hi han patrullat aquesta setmana per prevenir baralles i no n’hi ha hagut cap. A les aules de la capital del Ripollès, el nombre d’immigrants no supera el 10%. Paco Navarro Coma, director de l’Institut Abat Oliba, per on van passar, en diferents cursos, vuit dels dotze membres de la cèl·lula, confirma que poden gestionar bé la diversitat. “I a Ripoll ens coneixem tots: quan truco a l’assistent social, ve de seguida”. La Marta Vidal Gardella, cap d’estudis, va apagar la ràdio l’altre dia quan va sentir un tertulià parlant de guetos, “perquè aquí no n’hi ha”. La Montsina Llimós, cap d’estudis de l’escola Vedruna i regidora de l’Ajuntament, que va ser professora d’un dels nois que van morir en l’explosió d’Alcanar, afirma convençuda que “l’ascensor social ha funcionat a Ripoll”.

De fet, els pares d’aquests nois tenien feina, i ells, també. A les oficines de la Unió Intersectorial Empresarial de Ripoll (UIER), el gerent, Josep Pascal, té totes les dades: dels 12 terroristes, n’havien atès 8. A quatre ja els havien col·locat, dos estaven en empreses associades i dos més començaven a treballar demà gràcies al programa Fem Ocupació per a Joves de la Generalitat, que en subvenciona els sous i la Seguretat Social. N’hi havia dos que eren germans: un cobrava uns 2.000 euros, i l’altre, uns 1.300. Ara, dels vuit, sis són morts, entre Alcanar, Cambrils i Subirats. Tots vuit, la setmana abans de l’atemptat, van agafar una IT, una baixa mèdica temporal, cadascú a la seva empresa.

Mentides per WhatsApp

L’Anna Prieto va ser la seva responsable de formació: “Estic superparada. Em sento com aquella educadora de la carta, la Raquel Rull. No ho entenc. La majoria tenien aspiracions, ganes de treballar, estaven encantats amb les empreses”. Un dels nois estava fent els sis mesos de pràctiques d’auxiliar administratiu a les oficines de la Unió: “En Moussa venia impol·lut, i cada setmana amb roba nova, de marca. Últimament agafava moltes baixes i m’enviava whatsapps : que era amb la família a Port Aventura, o a França per problemes personals, o ingressat amb mal de panxa. Tot mentida. Quan en Mohamed (supervivent a l’explosió d’Alcanar) va plegar de l’empresa amb l’excusa que havia trobat una cosa millor, jo li vaig preguntar a en Moussa on havia anat a treballar i em va dir molt nerviós: «No ho sé, no som amics». Però una tarda els vaig veure junts, pel carrer, sortint de la feina, i em vaig dir: «Però per què m’enganya? Deuen ser coses de criatures». Una vegada li va sonar el telèfon i ell no hi era. Una companya va despenjar i li van contestar en àrab. Quan van sentir una veu femenina, van penjar de seguida. Quan el Moussa ho va veure es va posar tot nerviós: «Per què heu contestat?» Li vam suspendre les pràctiques i se’m va posar gallet: «M’és igual». Li vaig dir de recuperar les hores al setembre i em va contestar: «No, marxaré molt lluny».

Moros o catalans?

Si tot anava tan bé, què pot haver passat? Tothom acusa l’imam que va morir a Alcanar. L’Ali Yassine, president de la comunitat islàmica de Ripoll Annour, diu que es va aprofitar de gent molt jove. “Quan penso que els nois van sortir del cotxe cridant «Al·lahu-àkbar! » em fa tanta vergonya que si s’obrís la terra hi ficaria el cap per amagar-me”. La Montsina Llimós estira un altre fil: “Les famílies d’aquests nanos, quan mengen, es vesteixen i van a l’escola sols, es pensen que ja se’n poden deslligar. Han de cuidar germans petits, acompanyar la mare quan necessiten un traductor... Aquestes famílies no sempre tenen consciència que s’ha de fer un seguiment de l’educació dels fills fins que són grans. A vegades tens la impressió que la comunicació que hi ha entre pares i fills és la de dos estranys, i un adolescent necessita referents. Aquest imam podria haver sigut aquest referent”. La Núria Perpinyà explica que els nois i noies magribins passen per crisis d’identitat: “Van al Marroc i els diuen els catalans. I aquí els diem moros. Si estàs en un moment de debilitat i algú et diu que Al·là és gran, ves a saber què faràs”. La Michèle Boix Buscail, professora jubilada, ho remata: “Tots hem tingut 19, 20, 21 anys, aquella edat que et sembla que et menjaràs el món, i si hagués vingut un ximplet i ens hagués promès qui sap què, potser nosaltres també ens hi hauríem apuntat”. El Saber Oukabir, de 24 anys, amb nòvia cristiana i costums occidentals, ho té clar: “A mi em ve un imam a dir-me que aniré al paradís i l’engego: « Mátate tu, nene »”.

Por i decepció

A la Guía de Catalunya, Josep Pla va escriure: “El monestir de Ripoll ens és terra sagrada, la casa pairal de la família catalana, on s’hi forjaren la nostra primigènia manera d’ésser, el nostre caràcter, el nostres vicis i les nostres virtuts, la nostra manera d’enraonar. Davant un fenomen semblant és natural que Ripoll tingui en la cultura general europea una consideració capital”.

Però a Ripoll no hi ha tant d’orgull local. Tot és discret, com l’emplaçament de l’extraordinari pont de ferro aixecat sobre el Ter entre dues mitgeres i que acaba a l’espai públic La Lira, obra de l’estudi d’Olot RCR, premi Pritzker d’arquitectura. Els ripollesos no presumeixen de capital. Diu la Montsina: “A la població ripollesa ens falta autoestima, i això que ens estimem molt Ripoll. Només ens faltava aquest cop tan dur, que és una ferida oberta que fa aflorar sentiments de tota mena, i és comprensible. Hi ha molta gent que sí que té por, i la por és fatal. Les persones que han fet això eren molt properes. L’atemptat ha generat por i decepció. Caldrà fer grans equilibris”. Però el Paco Navarro assegura que no s’autoflagel·laran. “Malgrat l’atemptat, tenim una llarga llista d’èxits d’integració. Als professors se’ns demana que integrem, que garantim la igualtat d’oportunitats, que detectem problemes, i ho hem fet. Amb aquests nois, també. Soc de Mataró, hauria pogut escollir qualsevol institut de Catalunya i m’he quedat a Ripoll perquè és un bon lloc per viure, perquè és una societat tranquil·la i acollidora. La convivència, vull dir-ho en present, és bona”. El Saber, mecànic, ho confirma: “Sempre hi ha algun racista, però a Ripoll em sento segur. Jo em quedo aquí. Tenim idea de casar-nos, amb la meva xicota, que és perruquera. Pel civil”.

Un imam amb antecedents

Justament per la feina ben feta a Ripoll, la Montsina adverteix: “Si això ha passat en aquest entorn, és molt fàcil que passi en altres llocs més complicats”. El Joan Vila, expresident dels empresaris ripollesos, no oculta que els atemptats han creat “inseguretat a les empreses” que han perdut aquests vuit treballadors i ara es miraran amb lupa els perfils dels que hagin de substituir-los. “Em sembla molt bé el lema de «No tenim por», però sortim de casa espantats. Hem tingut un imam amb antecedents i ningú no ha sabia”.

La feina que tindran aquest curs

El Saber dorm amb pastilles perquè les cares dels seus cosins i els seus amics se li apareixen constantment. Ara ha sabut que el Said Aalla, mort pels Mossos a Cambrils, havia notat alguna cosa estranya en el seu germà gran, el Yousseff, i fins i tot ho va comentar amb la mare, però ella no en va fer cas. I el germà gran, quan ho va saber, el va captar.

La Michèle, membre del consell pastoral de la parròquia de Santa Maria, que va resar per les ànimes dels joves terroristes, s’emociona quan pensa en la feina que tindran els mestres aquest curs: “Però els mestres som tossuts”.

El Paco tanca els ulls i sent un dels alumnes implicats en els atemptats quan li va explicar moltes coses de l’Atlas. “Tantes, que tinc pendent d’anar-hi. Ell em va ensenyar que magrib, en àrab, vol dir occident o oest, el lloc per on es pon el sol. A les classes, sovint m’ajudaven quan preguntava: «Com es diu riu en àrab?» Guad. «I gran?» Quivir. Guadalquivir”.

La Marta parlava amb un entrenador de futbol que patia per quan hagin de portar els nanos de Ripoll a jugar a Palamós o Platja d’Aro. “Què passarà aquest any quan juguin fora? Potser no passarà res, però haurem de treballar-ho”.

La Montsina confessa que li agradava més el Ripoll de fa 40 anys, sense immigració, però que “el món ha caminat cap a la globalització i la multiculturalitat i té coses molt bones, i cal ser bona persona i intel·ligent”.

A la mesquita m’ensenyen un quadrant amb tots de noms i els dotze mesos de l’any. En cada quadre hi ha una P posada amb un tampó. És la P de pagat. La comunitat em vol demostrar que es financen amb les quotes mensuals que paguen el fidels: “Mira les nostres llibretes d’estalvis. Veuràs que no hi entren diners de fora”. Tots els quadres del Younes Abouyaaqoub, l’assassí conductor de la furgoneta de la Rambla de Barcelona, estan en blanc.

El pare del Younes, al carrer

Passo per la pista del barri de Sant Pere on la colla jugava hores i hores a futbol. En un banc hi ha el pare del Younes, camisa blanca i mirada absent. Recordo el que m’ha dit la Montsina: “A vegades sembla que no ens creiem que els musulmans pateixen molt amb aquests atemptats, i si no ens creiem això, estem perduts”.

Ripoll ha perdut la innocència però no l’esperança.