De la Perla del Mediterrani a Farsalona

BarcelonaL’escriptor i historiador parisenc Prosper Mérimée va escriure el 1846 les seves impressions sobre Barcelona: “És una ciutat bruta que es dona aires de gran ciutat i que s’assembla com dues gotes d’aigua a la capital d’un departament industrial [francès], espanyola només perquè la gent del poble es vesteixen amb parracs vermells i porten espardenyes de vetes”. Mérimée es va frustrar perquè, com altres viatgers romàntics, buscava l’exotisme. Però la Barcelona de mitjans del XIX no era salvatge ni primitiva sinó un dens bosc de xemeneies. A principis del segle XX, L’Esquella de la Torratxa ironitzava sobre els carrers bruts i sense asfaltar i batejava la ciutat amb el nom de “la ciutat del fang”. Però un grup d’emprenedors estava convençut que la capital catalana tenia molts encants i van voler convertir-la en un destí turístic. Més d’un segle després el somni dels impulsors de la Societat d’Atracció de Forasters s’ha fet realitat però està a punt de devorar-se a si mateix.

El somni de finals del XIX

Ajuntament i ciutadans creen la Societat d’Atracció de Forasters

A la Ciutadella, al voltant de la Font Màgica de l’Exposició Universal de Barcelona del 1888, es van reunir milers de persones per veure per primera vegada els canvis de forma i de color. Començava una nova etapa i Barcelona es volia mostrar viva, cosmopolita i artística al món. El 1908 va néixer la Societat d’Atracció de Forasters (SAF), impulsada per regidors de l’Ajuntament de Barcelona -que no va deixar de subvencionar-la mai-, comerciants, empresaris del sector turístic i fins i tot ciutadans. Dos anys després, el 1910, es va fundar a la capital catalana la primera agència de viatges de tot l’estat: Viatges Marsans.

“Primer neix la imatge, i després, la destinació”, assegura l’antropòloga i coordinadora del llibre Destinació BCN. Història del turisme a la ciutat de Barcelona (Efadós), Saida Palou. “Quan va néixer la SAF es va vincular la promoció turística de Barcelona a un projecte polític, cultural, econòmic i urbanístic ideat per les elits de Barcelona”, afegeix Palou. Es van invertir molts diners en promoció i hi va haver algunes crítiques perquè es venia una imatge idealitzada que no es corresponia del tot amb la realitat. Es projectava una ciutat vital amb una llum excepcional, un llegat històric i una manera de viure. “Es mostraven els canvis com element de progrés i es volia diferenciar clarament Barcelona de l’Espanya rural i flamenca que seduïa els viatgers romàntics”, assegura Palou. Es promovien alguns dels llocs que actualment són visitats per milions de turistes: la Sagrada Família, el Park Güell, el laberint d’Horta, l’Eixample, la Barceloneta o el barri Gòtic. Barcelona presumia d’allò de què ara també presumeix: urbanisme i arquitectura. L’entorn natural i fabril es considerava un atractiu turístic: es feien rutes per les fàbriques i, fins i tot, es visitava la presó Model.

L’‘Spain is different’

Els tòpics del franquisme i les tres esses: ‘Sun, Sex and Sangria’

Als anys de la Segona República hi va haver una quantitat ingent de projectes relacionats amb el turisme, alguns de molt agosarats. Però amb el franquisme tot va quedar en un no res. La Barcelona dels anys cinquanta era una ciutat apagada, de barraques i de misses multitudinàries. “És una ciutat de pas, caòtica, bruta i miserable. No arribava ni a l’alçada de Nàpols”, assegura l’escriptor i antropòleg Adrià Pujol. “Quan Fraga va ser ministre de Turisme (1962-1969) es va vendre la imatge de l ’Spain is different i de les tres esses: Sex, Sun and Sangria. A Barcelona hi havia una rèplica cutre del flamenc i dels toros”, afegeix Pujol. “Es va imposar una lògica uniformitzadora, tot s’assemblava, era l’Espanya del segle XIX que idealitzaven els viatgers romàntics i tots els valors que s’havien impulsat a finals del XIX van desaparèixer”, detalla Palou. “La Barcelona posa’t guapa de Maragall és una reacció a tota aquesta grisor”, diu Pujol.

L’orgull de ser barceloní

Barcelona abandona la grisor i descobreix que és guapa

“Pasqual Maragall [alcalde de Barcelona des del 1987 fins al 1997] se’n va anar a Nova York i va quedar fascinat per l’ I love New York. És una marca, un model de ciutat-estat, perquè Nova York no és una ciutat nord-americana, és una ciutat única, i Maragall va intentar aplicar-ho a Barcelona -assegura Pujol-. Es va crear el model que ara estem exportant”, afegeix. “Maragall va saber detectar l’esperit que hi havia en aquell moment, però Espanya ja havia començat a obrir les portes al turisme als anys 60 i s’havien millorat les infraestructures durant el tardofranquisme -assegura l’historiador i crític d’art Daniel Giralt-Miracle-. Hi va haver una presa de consciència de la importància del patrimoni i es van començar a restaurar els edificis modernistes. Les subvencions públiques van estimular l’activitat privada”, detalla Giralt-Miracle. Es va començar a controlar l’enderroc d’edificis, a repensar el model urbanístic amb operacions quirúrgiques a diferents nuclis urbans. “Es va crear una ciutat que pogués suportar una allau de turistes, però la llimona s’ha espremut massa”, diu Giralt-Miracle. En part es va recuperar el model del segle XIX i principis del XX: una ciutat moderna però amb passat. Els canvis també es mostraven com una cosa positiu. Als anys 80, els viatgers que arribaven a l’aeroport del Prat eren rebuts amb un cartell en què es llegia: Welcome to the greatest urban development project in Europe. “La idea de fons consistia a informar els visitants que tot el munt d’obres i grues que entorpien el paisatge tenia a veure amb un important projecte de desenvolupament urbà. Els artífexs de la pancarta van ser el Patronat de Turisme i l’Ajuntament, segurament en un intent de convertir la transformació urbanística de la ciutat en estrany element de contemplació turística (si més no d’advertiment)”, detalla Palou. Sigui com sigui, els Jocs del 1992 van provocar un canvi d’escala enorme.

Arriba el monstre

¿El final de la marca Barcelona i l’inici d’una nova etapa?

“No podem entendre Barcelona sense el turisme, és part de l’ADN de la ciutat. Ha tingut efectes positius i negatius. Hi ha massificació i especulació i pèrdues de referències als barris, però també atracció de talent i creativitat, i grans esdeveniments culturals i esportius. La promoció s’ha fet molt bé, però ara s’ha de gestionar i posar-hi sostre”, assegura Palou. “És un model que s’ha devorat a si mateix i ara toca fer dissabte i començar de nou”, opina Pujol. Per a l’antropòleg, el turisme de qualitat és una llegenda urbana: “És un tema numèric, el turisme molesta perquè és una massa que, a més, no marxarà -diu Pujol-. El multiculturalisme i el Manu Chao ja no són un reclam. Ara es projecta la imatge d’una ciutat tecnològica, de societat de la informació. Barcelona pot ser punta de llança amb un discurs per dotar les ciutats d’un poder supranacional, ha de poder decidir si acull o no refugiats o sobre els seus impostos”, afegeix. “Vivim de renda d’allò que vam crear en una època més creativa. Si Venècia no ha solucionat la massificació turística, ho podrà solucionar Barcelona? -es qüestiona Giralt-Miracle-. L’Ajuntament està fent polítiques intel·ligents, com descomprimir i descentralitzar el turisme o cobrar l’entrada del Park Güell, però no podem perdre de vista que el turisme és la gran indústria de Catalunya i tot el que puguem fer en contra seu serà posar fre al desenvolupament econòmic”, diu Giralt-Miracle. La Manchester Espanyola, la Rosa de Foc, la Ciutat de les Bombes, la Perla del Mediterrani, la Ciutat d’Ivori, Ciutat de Fires i Congressos, La Millor Botiga del Món, la gitana hechicera -com la va anomenar Peret-, la capital de la telefonia mòbil... i alguns malnoms que denuncien els perjudicis i l’exclusió com Farsalona (proposta de l’antropòleg Manuel Delgado), Brandcelona o Bar$elona... La capital catalana ha tingut molts noms, però és incert quin serà el seu pròxim adjectiu.