‘Operació diàleg’ per seduir Gibraltar

MadridCanvi radical en l’estratègia de Mariano Rajoy per recuperar Gibraltar. Després del sí al Brexit, el govern espanyol sap que té la paella pel mànec i ara ja no té pressa per aconseguir la sobirania del Penyal. La consigna és no caure en provocacions, buscar que Londres es retrati i que d’aquí dos anys, quan finalment s’executi el Brexit el 30 de març del 2019, Gibraltar es quedi en uns “llimbs anacrònics” com a excolònia d’un país no comunitari i els gibraltarenys accedeixin llavors a negociar la cosobirania. Igual que amb Catalunya, el govern popular ha canviat el to i les formes aquesta legislatura, però no ha mogut ni un mil·límetre el seu objectiu. L’artífex d’aquesta nova operació diàleg és el ministre d’Exteriors, Alfonso Dastis, que, igual que el portaveu de l’executiu, Íñigo Méndez de Vigo, fa gala de la “legislatura del diàleg” i ha abandonat les declaracions contundents del seu predecessor, José Manuel García-Margallo, que l’endemà del Brexit va afirmar que la bandera espanyola estava “molt més a prop del penyal de Gibraltar”.

Méndez de Vigo va assegurar divendres, durant la roda de premsa posterior al consell de ministres, que el govern espanyol afrontava “amb calma i serenitat” la negociació amb el Regne Unit sobre el futur del Penyal perquè estaven “satisfets” amb la situació actual. Es va permetre el luxe fins i tot de citar una cançó de Julio Iglesias: “ Dicen tantas cosas que ya no saben qué decir ”. Un forma de ridiculitzar la cascada d’amenaces i retrets del Regne Unit i Gibraltar: des de l’exlíder tory que va evocar la fermesa de Margaret Thatcher amb la Guerra de les Malvines fins al ministre principal del Penyal, Fabian Picardo, acusant Espanya d’actuar “com un matón ” i el president del Consell Europeu, Donald Tusk, “com un marit cornut” que pretén endur-se els fills en separar-se de la dona.

L’estratègia del PP no és unilateral. Porta consensuant-la des de fa temps tant amb el PSOE com amb Ciutadans a Brussel·les -han deixat Podem al marge-, on els eurodiputats de les tres forces han fet front comú per aconseguir que Espanya tingui poder de veto en l’aplicació a Gibraltar de qualsevol eventual acord amb el Regne Unit després de la seva sortida de la Unió Europea (UE). La setmana passada van celebrar que, per primera vegada, Brussel·les deixava de desentendre’s del conflicte i finalment prenia part a favor d’Espanya donant-li l’última paraula. Els tres han seguit fil per randa l’ operació diàleg de Dastis i no han llançat cap declaració polèmica des de llavors.

L’error diplomàtic de May

Londres ha posat les coses fàcils al govern espanyol. Tant el PP com el PSOE i Ciutadans coincideixen que la primera ministra britànica, Theresa May, els va fer un regal no incloent Gibraltar en la carta oficial de sortida del Regne Unit, firmada i enviada a Brussel·les la setmana passada. Sí que parlava d’Irlanda del Nord i d’Escòcia, però en cap cas va mencionar el Penyal com a territori propi a negociar durant aquests dos anys d’impàs fins a la sortida oficial de la UE. Tusk va certificar l’error quan, en l’anunci de l’esborrany de les negociacions, es va desprendre que no es podria negociar sobre Gibraltar fins que ja s’hagués executat el Brexit. Per als populars, May va reconèixer per primera vegada que el Penyal té el mateix estatus que tots els seus territoris d’ultramar, com la colònia -gairebé desconeguda- de l’illa de Santa Elena, al bell mig de l’Atlàntic, a l’altura d’Angola i el Brasil.

Sense cap mena de pressa, el govern de Mariano Rajoy es disposa ara a esperar que s’executi el Brexit. No farà cap pas fins que Londres els ofereixi negociar les condicions. L’única concessió que es permetran és parlar de cosobiranira, malgrat que Dastis -amb llarga experiència diplomàtica comunitària com a exambaixador permanent d’Espanya a la UE- l’hagi eliminat del tot del seu vocabulari. Aquest va ser el pla traçat per Margallo. Rajoy no l’ha abandonat, però, fidel al tancredisme que el defineix esperarà ara de braços plegats que el Penyal acabi cedint al setge d’un Brexit que no ha votat i abraci la sobirania espanyola, perduda ja fa 304 anys.

¿Amb què està disposat a negociar el govern espanyol d’aquí dos anys si Londres cedeix sobirania? Amb gairebé tot. Sobretot, amb el que preocupa més a Gibraltar: llibertat de moviments i pensions. A canvi, Madrid reclama acabar amb el “paradís fiscal” de Gibraltar, l’evasió, el contraban de tabac i el narcotràfic. Però no hi haurà cap moneda de canvi si no pot tornar a plantar la bandera espanyola al Penyal.

Les diferents vies perquè Gibraltar torni a ser espanyol

Referèndum

La premier britànica, Theresa May, ha sigut taxativa: qualsevol canvi en la sobirania de Gibraltar l’haurà de decidir la seva població en referèndum. Els gibraltarenys ho van deixar clar el 2002: un 98% va dir no a la cosobirania. Ara l’Estat confia que el percentatge canviï amb el Brexit.

Pacte per a la cosobirania

És la principal oferta espanyola, tot i que el ministre d’Exteriors, Alfonso Dastis, ha decidit desterrar de moment aquesta paraula del diccionari. L’objectiu és que Madrid i Londres acordin una cogestió. El que va ser ministre d’Afers Europeus de Tony Blair, Peter Hain, ha aconsellat a May que consideri aquest acord.

Fòrum tripartit o negociació a quatre

La primera opció és la que sempre ha defensat el ministre principal de Gibraltar, Fabian Picardo. Una negociació amb Londres i Madrid en què ells tinguin veu. Durant l’anterior legislatura, però, el govern de Rajoy va reclamar que també s’assegués a la taula la Junta d’Andalusia i els municipis de la zona. Ara Picardo diu que està disposat a parlar de temes fiscals, educació i medi ambient. Vol que la negociació es faci abans que la sortida de la UE, a diferència del que ha anunciat Brussel·les.

Imposició

És una opció remota. El govern de Rajoy ha volgut, aquest cop, evitar entrar en provocacions, com la de l’exlíder conservador britànic que reclamava anar a la guerra i apujar el to. Però sí que ho dona tot a fer que l’ofec del Brexit acabi seduint els gibraltarenys per ser espanyols.