Manifestació de reüll al passeig de Gràcia
BarcelonaEl passeig de Gràcia va viure ahir la seva manifestació més estranya. Grups de gent amb estelades baixaven al costat de manifestants que portaven la bandera espanyola. El rei Felip VI i el president Rajoy anaven al davant de milers de persones que duien una pancarta on hi deia “Les seves guerres, les nostres morts”. Només dues expressions sonores trencaven, de tant en tant, la remor dels passos de la gent: quan la majoria cridava “No tinc por!” i quan xiulaven Felip VI i el president Rajoy cada vegada que apareixien punxats a la pantalla gegant instal·lada a la cruïlla de la Gran Via. A les samarretes hi havia tots els colors del blau, començant pel blau antitransvasament. El cos central del passeig anava ple, però pels laterals es podia caminar més de pressa. No hi va assistir la gentada d’altres vegades. L’única cosa unitària va ser el mínim comú denominador imprescindible: el dolor pels atemptats i el rebuig al terrorisme, però cadascú els va expressar amb els seus símbols. Junts físicament però amb distància d’esperit.
Marcatge mediàtic
Va ser una manifestació que va transcórrer amb un punt d’incomoditat, amb mirades de reüll a les banderes del veí, com aquell qui es posa a mirar una pel·lícula i, quan ja fa mitja hora que ha començat, encara no sap si li agrada i ha de decidir si continua mirant-la o més aviat ha de deixar-la.
A l’era de les xarxes socials i de les portades consigna, tothom és conscient que la càmera l’enfoca i que la seva bandera pot decantar el relat d’una tarda, tot i que no hi va haver color: van guanyar les estelades i les pancartes contra el comerç d’armament, directament adreçades al rei Felip i al cap de l’executiu espanyol.
Les tensions postatemptat
Era impossible pretendre que una manifestació feta a Catalunya, a la qual assisteixen el rei, Rajoy i el seu govern en ple, caminant colze a colze amb Carles Puigdemont i Carme Forcadell, s’escaparia de les tensions que s’albiren en l’horitzó immediat de l’Onze de Setembre i de l’1 d’octubre. Unes tensions que, a sobre, ja venien corregides i augmentades per les mateixes tibantors dels últims dies. L’indissimulable èxit dels Mossos d’Esquadra en la resposta policial als atemptats ha concedit a Catalunya l’estatus internacional d’estat virtual, cosa que ha provocat la corresponent ofensiva política i mediàtica dels que creuen que només hi ha unitat al voltant de la bandera espanyola o que la presència del rei és políticament neutral.
No, al passeig de Gràcia no es va viure l’angoixa del segrest i l’assassinat de Miguel Ángel Blanco, ni l’emoció de l’assassinat d’Ernest Lluch, en aquella nit inoblidable de Gemma Nierga i el “Vostès que poden, sisplau, dialoguin”, ni aquell clam contra George W. Bush i per la pau. I això que l’atac terrorista va ser a la Rambla i a Cambrils. Però l’emoció ja es va expressar a la plaça Catalunya, l’endemà dels atemptats. Ahir la majoria va participar en una manifestació que no es va acabar de sentir del tot seva.
