Madrid, la construcció d’una supercapital

MadridLes grues han tornat a Madrid. El gran centre comercial i hoteler Canalejas (50.000 metres quadrats situats a pocs metres de la Puerta del Sol) obrirà a principis del 2019. Manuela Carmena ha cedit i finalment tirarà endavant l’operació Chamartín, que preveu allargar fins a 3,7 quilòmetres -gairebé com de Glòries a Francesc Macià- l’emblemàtica avinguda de la Castellana cap al nord. Al sud, l’Atlètic de Madrid ja ha deixat de jugar al Calderón per donar pas a la construcció de fins a 1.300 pisos en uns terrenys que són propietat del club i la cervesera Mahou. Tots els indicadors econòmics apunten que la Comunitat de Madrid, juntament amb els territoris de parla catalana, lideraran el creixement econòmic aquest 2017 a l’Estat, amb una previsió superior al 3% del PIB.

Madrid surfeja les crisis. En els seus fonaments, des que els Àustries la van convertir en capital administrativa al segle XVI i els Borbons la van fer capital política al final de la Guerra de Successió el 1714, hi ha ser una capital total, com explica el catedràtic d’economia de la UB i diputat de Junts pel Sí Germà Bel al llibre Espanya, capital París (La Campana, 2011). L’efecte capitalitat converteix la ciutat en un oasi molt atractiu per a les seus fiscals: tot i suposar un 18,9% del PIB -gairebé el mateix que Catalunya-, aporta la meitat de la recaptació dels impostos d’Espanya. Convertida en una capital econòmica des de la Transició, els governs successius del PP tant a l’Ajuntament com a la Comunitat han tingut sempre com a objectiu principal consolidar Madrid com una ciutat d’oportunitats econòmiques i que la normativa mai hi fos un obstacle per al creixement.

Pressions polítiques

Carmena sucumbeix (en part) al model immobiliari del PP

Manuela Carmena va aterrar a l’Ajuntament de Madrid el 2015 amb la promesa de revertir la política de pelotazos del PP i prioritzar la qualitat de vida dels madrilenys per sobre de l’atracció d’inversions. El primer que va fer va ser aturar les grans operacions immobiliàries que hi havia en marxa. Però tant el govern espanyol com la Comunitat de Madrid van respondre per via dels tribunals. I Carmena no ha tingut altre remei que tirar de perfil pactista: en l’operació Chamartín -que incloïa el gratacels més alt d’Europa- s’ha rebaixat la xifra de nous habitatges previstos de 17.000 a 13.600. “El nostre repte fonamental és passar d’un urbanisme de bombolla a un de sostenible. Però hi ha projectes que ja ens els hem trobat i l’únic que podíem fer era minimitzar-ne el cost”, explica a l’ARA Rita Maestre, portaveu de l’Ajuntament de Madrid.

De ‘pelotazo’ en ‘pelotazo’

Cifuentes impulsa una nova llei per requalificar més terrenys

A la Comunitat de Madrid el model de capital que creix sense fre -del 1995 al 2007 es van duplicar els edificis construïts, amb un creixement superior al dels anys 60 i 70- segueix intacte. La urbanització fantasma de Seseña, que es va convertir en una icona de la bombolla de la crisi immobiliària, comença a despertar; milers de famílies s’hi han mudat. I la presidenta madrilenya, Cristina Cifuentes (PP), creu que ja ha arribat l’hora de renovar la llei del sòl del 2001 amb l’objectiu de requalificar més terrenys. Només li falta l’aval de Ciutadans.

La internacionalització de l’economia espanyola, que va tenir com a epicentre Madrid, va crear un gran “proletariat de serveis”, explica Emmanuel Rodríguez, sociòleg, historiador i investigador de l’Observatorio Metropolitano, que estudia els canvis de la ciutat. Aquests treballadors són la força laboral del vesper d’empreses que, al seu torn, presten serveis a les grans corporacions. La capital espanyola ha tingut molt clar on col·locar-los. Una gran diagonal de sud-oest al nord-est divideix el Madrid ric del pobre. La ciutat s’ha convertit en la capital més segregada d’Europa. “La desigualtat és el nostre principal repte”, assegura Rita Maestre.

L’Espanya radial

L’AVE ha desertitzat Castella, i Barajas i Iberia ressusciten

Però si una cosa defineix la construcció de Madrid com una capital total són les seves infraestructures. Només una àrea metropolitana del món supera Madrid en la ràtio de quilòmetres d’autovia o autopista per milió d’habitants: Singapur. I en alta velocitat ferroviària Espanya també té la medalla de plata, i totes les vies connecten amb Madrid. Situada enmig d’un desert demogràfic i sense vies navegables, l’Estat ha hagut d’assumir uns costos d’aprovisionament extrems per erigir una capital total. La conseqüència immediata ha sigut el “dessagnament” de Castella, com recorda Germà Bel. La hiperconnexió ha sigut també una forma de finançament per a la mateixa capital, on hi ha instal·lades totes les constructores que reben l’encàrrec de les obres.

En aquest punt s’hi han d’encaixar també l’aeroport Adolfo Suárez Madrid-Barajas i Iberia. Espanya és un punt geoestratègic per a les interconnexions al sud d’Europa i un clar nexe entre Europa i l’Amèrica Llatina. L’aeroport i l’aerolínia juguen un paper clau en l’objectiu de convertir Madrid en un dels principals hubs del Vell Continent. Per aconseguir-ho, es van invertir 6.200 milions en la construcció de la T4; una inversió, però, que la crisi d’Iberia no ha permès rendibilitzar.

Com expliquen els exdirectors d’Aviació Civil Manuel Bautista i Juan Manuel Bujía en l’estudi Els reptes del transport aeri a Espanya, “Barajas ha retrocedit en el rànquing dels grans aeroports europeus”. Els autors de l’informe critiquen que l’aeroport hagi quedat enrere, però cal recordar que els últims dos anys l’aeròdrom ha sigut un dels que més ha crescut d’Europa i que Iberia ha tornat a anunciar unes connexions amb l’Amèrica Llatina i l’Àsia que no operava des dels 90. A més, la unió entre Iberia i British Airways dins del grup IAG garanteix una connexió clau entre Madrid i la City londinenca, estratègica per a les empreses i els seus treballadors.

Imant d’empreses

L’Estat treballa per aprofitar el Brexit i atreure’n encara més

De les 783 empreses de més de 1.000 treballadors que hi ha a Espanya, la meitat són a Madrid. Aquest no és un fenomen rar; en la majoria de països (per exemple, el Regne Unit) la capital política i administrativa atreu les seus de les empreses més grans, els bancs i les filials de les multinacionals. Com explica Emmanuel Rodríguez, “l’element estructural i social de Madrid no són els pelotazos, sinó que la majoria d’empreses de l’Íbex-35 siguin empreses globals. Això implica que un gran nombre d’assessories i consultories s’hi instal·lin i generin un gran moviment de capital, per sobre de ciutats com Roma”.

Però Madrid no en té prou i no vol deixar escapar l’oportunitat que li suposa el Brexit. Des que els britànics van anunciar la seva intenció d’abandonar Europa, el govern espanyol i el seu sector financer no deixen de treballar. La Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV), organisme que penja del ministeri d’Economia, s’ha renovat recentment i, en la presa de possessió del seu nou president, el mateix ministre d’Economia, Luis de Guindos, ja deixava clar que Madrid tenia l’oportunitat “de convertir-se en la pròxima plaça financera d’Europa”. Just començar l’any, la CNMV va publicar un manual per a empreses que vulguin instal·lar-se a Espanya, i ha intensificat la traducció de totes les seves publicacions i la pàgina web a l’anglès. Aquesta feina s’ha convertit en una missió d’estat. Justament la setmana que ve el rei Felip VI, diversos ministres i els principals representants de l’Íbex-35 viatgen a Londres per oferir garanties a les empreses que després del Brexit vulguin o estudiïn l’opció d’instal·lar-se a Espanya.

Un oasi fiscal

La política tributària li permet atreure riquesa

Tècnicament, com recorda el professor de dret financer i tributari de la UOC Benja Anglès, la política fiscal d’una autonomia no afecta la seva capacitat d’atraure empreses, perquè l’impost de societats no és competència autonòmica. Però el que sí que ha fet Madrid per presentar-se també com una gran capital per a les grans fortunes és rebaixar el tram autonòmic de l’IRPF (que al final suposa que un treballador mitjà tributi un 7,7% més a Catalunya que a Madrid) i eliminar del tot l’impost de successions i donacions. Això li permet atreure patrimonis elevats (la renda per càpita i els salaris són més alts que la mitjana) que, al final, malgrat una tributació més baixa, acaben pagant més impostos en termes absoluts.

La fiscalitat és, doncs, una altra de les eines que Madrid ha fet servir per convertir-se en una supercapital i acabar concentrant fortunes, multinacionals, infraestructures i també els centres neuràlgics de l’educació i la cultura. Tots els ingredients necessaris per acaparar el poder en els seus diversos vessants.

La centralització de les universitats

L’últim informe del ministeri d’Educació, Cultura i Esports sobre el sistema universitari espanyol és del 2015 i xifra en 82 les universitats que hi ha a tot l’Estat, 50 de les quals són públiques. Territorialment, Madrid és la comunitat que més en té, amb un total de 15, seguida de Catalunya (12) i Andalusia (11). La diferència entre aquestes tres comunitats no és tan elevada en termes absoluts, però sí quan s’analitzen qualitativament.

Segons el mateix informe, la demanda per comunitats és més elevada a Andalusia, després a Madrid i després a Catalunya, però cal recordar que Andalusia també és la comunitat amb més habitants.

Tot i això, si ens hi fixem qualitativament, les universitats de Madrid també tenen a veure amb el poder. Com va explicar l’ARA, la meitat dels ministres de la democràcia espanyola han estudiat a Madrid. A més, com constata Juan Rodríguez Teruel al seu llibre Los ministros de la España democrática (Madrid, 2011), els que volen fer carrera de funcionaris o diplomàtics acaben passant per Madrid.