L’imaginari democràtic trontolla

Filòsof i professor a la UABEl poder polític fa servir la veritat a conveniència. Ho recomanava ja Maquiavel i no hi ha dirigent triomfant que no conegui els mecanismes per apropiar-se de la veritat i posar-la al servei de l’estat. Contra aquesta tendència del poder a monopolitzar el discurs de la veritat amb la intenció de fer passar gat per llebre l’única defensa és la democràcia i la premsa lliure.

Fa deu anys el filòsof americà Harry Frankfurt va publicar un llibret de lectura obligada per copsar l’empobriment de l’àgora. Segons Frankfurt, el bullshit és el discurs que es desentén de la veritat i la mentida, que persegueix la persuasió a través del poder hipnòtic dels eslògans, des del Just do it fins al Yes, we can. Les societats massificades són alimentades amb frases precuinades que pretenen crear sensacions, inclinar anímicament el votant a favor d’una opció. La veritat i la mentida no tenen cap importància, perquè no hi ha manera de verificar-les o falsificar-les.

La postmodernitat va contribuir a desprestigiar la veritat. Si no hi ha realitat, aleshores no hi ha diferència entre sofistes i filòsofs. Els botxins postmoderns de la veritat, els falsos profetes de la postfacticitat, pateixen una mala digestió del llegat tant nietzschià com freudià. La desorientació intel·lectual del segle XXI, sense grans narratives ni utopies, és la circumstància propícia per a la consolidació del cinisme generalitzat.

Veritat i justícia

Assistim a la proclamació de postveritat com a paraula de l’any amb una sensació d’escàndol normalitzat. La veritat entesa com la correspondència entre les proposicions sobre el món i els fets ( p és veritat si p ) deixa de ser rellevant en el discurs públic. Tanmateix, la veritat mateixa es resisteix a morir i és en nom d’ella que persistim a negar la seva negació. Perquè sabem que amb la pèrdua de la veritat es perd també la justícia.

La veritat és fràgil, recordava el febrer passat la filòsofa i professora Franca D’Agostini en els Diàlegs de Pedralbes. La veritat és una, mentre que les mentides es multipliquen. Això beneficia el poderós, perquè qui té interès en la veritat és qui pateix els estralls socials del capitalisme, qui pot assenyalar les xifres i les ferides de la injustícia. Però a cada fet reivindicat li corresponen molts fets alternatius. Perquè la veritat prevalgui, com diuen les pel·lícules de la gran fàbrica dels somnis hollywoodiana, hem d’estar alerta.

Les dades són manipulables. N’hi ha prou de dir-les en el moment correcte, i d’escampar-les per les xarxes amb els algoritmes adequats. Internet propicia una transformació de les democràcies, que han deixat de reproduir-se a través de l’opinió pública tradicional (premsa, televisió), i ara ho fan per canals personalitzats que s’adapten psicològicament al perfil dels electors. La democràcia està desprotegida davant la manipulació propagandística dels votants al servei de qui tingui prou diners per finançar operacions psicològiques mitjançant big data.

Els demagogs d’aquestes democràcies managerials aparenten una sinceritat que obre els cors del poble i permet de potinejar-hi sense escrúpols. La veritat no és cosa de científics, diuen, nosaltres parlem la veu del poble i el poble coneix la veritat quan se la presenta clarament.

L’imaginari de la democràcia és resistent, però avui trontolla. Tanmateix, només repetint el seu missatge podem aturar el seu (i nostre) daltabaix orwellià.

És a dir, que la veritat no és un dogma al qual poden accedir només els iniciats, sinó que és el sorprenent i admirable fruit de la col·laboració, la conversa i la disputa guiades pel bé comú.