Joaquim Carbó i Josep Vallverdú: “Vam pensar i vam sentir que a la quitxalla li faltava llegir en català”

BarcelonaSón dos dels pioners més destacats de la literatura infantil i juvenil en català. Les seves prolífiques trajectòries -tots dos superen el centenar de títols- continuen creixent tot i la veterania d’un i altre. Nascut a Lleida el 1923, Josep Vallverdú saluda Joaquim Carbó recordant-li que encara està “fet un nen”: el barceloní farà 85 anys a finals d’agost, i aquesta tardor té previst acabar la seva novel·la més extensa -per a lectors adults, en aquest cas-, que publicarà Males Herbes, després de recuperar un dels seus llibres emblemàtics, Els orangutans. Vallverdú tampoc s’atura: últimament ha publicat la novel·la Balau, l’heroi del riu (Pagès, 2015) i el llibre de poemes Ronda de boires (2016). Quan acabin l’entrevista al plató de l’ARA, Vallverdú demanarà a Carbó que baixi primer les escales: “Vull veure si encara vas tan lleuger com jo a la teva edat”. “¿A tu et costa baixar-les?”, replica Carbó. “Sí, tinc una mica d’artrosi”, respon l’autor de Rovelló. Aquest juliol bufarà un pastís amb 94 espelmes.

COM ES VAN CONÈIXER?

Joaquim Carbó: En persona devia ser en alguna trobada d’autors de La Galera. Però abans et vaig descobrir amb El venedor de peixos, que vas publicar el 1960, un any abans del naixement de Cavall Fort. Vas ser el precursor del moviment de literatura infantil i juvenil.

Josep Vallverdú: Abans havia publicat tres novel·les en castellà que em permetien aprendre la tècnica: una d’elles tenia un títol impossible, La flor del olvido [1954], que sembla d’una pel·lícula d’Almodóvar. Poc després vaig publicar els contes de Festa Major [1961], a Albertí.

Carbó:El primer llibre que vaig fer amb Albertí, La sortida i l’entrada [1962], va tenir tant d’èxit que l’editorial va tancar.

PER QUÈ DECIDEIXEN ESCRIURE EN CATALÀ?

Vallverdú: Havia escrit sempre en català, però no va ser fins que la censura va obrir una mica la mà que no em vaig poder plantejar publicar en la meva llengua.

Carbó: Jo vaig ser lector des de petit. El meu pare em va encarrilar cap aquesta direcció. I vaig tenir la sort de ser veí de la Maria Novell [professora, bibliotecària i escriptora], que em va oferir la seva biblioteca: tot i ser modesta, per a mi era un luxe. Vaig tenir clar que escriuria en català des del principi.

EL VINCLE AMB ‘CAVALL FORT’

Carbó: L’afició a la lectura em va portar a pensar que com que no era un individu valent, ardit i capaç de trencar-me la cara amb qui fos, la meva feina havia de ser més modesta. Per això em va semblar que una sortida podia ser escriure. Vaig començar fent alguns contes i narracions per a adults. Del món de les sardanes coneixia en Josep Tremoleda, que seria un dels fundadors de Cavall Fort el 1961 i el seu primer director. Em va convocar amb l’Estanislau Torres, l’Anton Sala-Cornadó i en Carles Macià i ens va proposar escriure el conte central de la revista. Feia 23 anys que no es publicaven contes en català! M’ho vaig prendre molt seriosament, perquè en una tarda vaig escriure’n dos, a partir d’una tècnica que he fet servir sovint: agafar una notícia de sis o set ratlles i desenvolupar-la en forma de narració.

Vallverdú: Ara recordo com vaig contactar amb Cavall Fort. Va ser en una llibreria de Lleida. Hi havia en Josep Espar i en Ramon Fuster, que em van suggerir que hi escrivís. Llavors li vaig proposar a en Tremoleda. El primer conte que va sortir va ser La clau d’or. Era el 1962. Vaig acabar fent-hi uns 50 contes.

Carbó: Jo no els tinc comptats. Són centenars!

QUIN PANORAMA EDITORIAL ES VAN TROBAR?

Vallverdú: Al principi traduïa per a Seix Barral. Una mica més endavant l’Albertí va confiar en mi, i també l’Arimany. Quan vaig conèixer l’Andreu Dòria a finals dels 60 i em va publicar Rovelló a La Galera, li vaig dir: “Tindràs una novel·la meva cada any”. I així va ser.

Carbó: Jo em vaig presentar al premi Joaquim Ruyra amb La casa sota la sorra i va quedar l’últim, però va ser l’únic llibre dels que es van presentar al premi que es va publicar. És un cas curiós, perquè d’aquesta novel·la n’han sortit 88 edicions.

Vallverdú: És capdavantera.

Carbó: Els membres del jurat eren amics meus, però em van deixar ben arraconat. Estela em va publicar el llibre. Després de dues edicions se’n va ocupar Laia, però l’editorial també va fer un pet com una gla [1989]. Llavors em va fitxar en Miquel Alzueta a Columna. Una vegada que li vaig portar una novel·la per a adults em va dir que, tot i que no li agradava gaire, a mi em publicaria el que fos, fins i tot la guia telefònica, perquè La casa sota la sorra no deixava de vendre.

EL PLANTER DE LA GALERA

Carbó: El 1969 va ser l’any del pòquer d’asos. Van aparèixer Dídac, Berta i la màquina de lligar boira, d’Emili Teixidor, Viatge al país dels lacets, de Sebastià Sorribas -quatre anys abans La Galera també va publicar El zoo d’en Pitus -, va haver-hi el Rovelló d’en Vallverdú... i La colla dels deu, que és meva. A en Dòria li van interessar tots quatre llibres i per això els va publicar. Des de llavors vam ser amics íntims.

Vallverdú: A casa seva hi tenia l’editorial i també el magatzem.

Carbó: Quedàvem al pis on vivia i parlàvem del llibre que teníem entre mans. Entre el lector i jo hi havia l’editor: per això mai vaig voler un agent literari.

Vallverdú: Amb això ens vam equivocar tu i jo. Ara en tinc... ara que ja s’ha acabat!

Carbó: Mira, jo encara no en tinc.

Vallverdú: En Dòria va ser fonamental. La Galera ha sigut la primera i única editorial especialitzada només en llibre infantil i juvenil.

SÈRIES O LLIBRES ÚNICS?

Carbó: Quan descobreixo un personatge, me l’estimo tant que li dedico uns quants llibres. M’ha passat amb la sèrie de La casa sota la sorra, amb en Felip Marlot, la Neus o en Miquelet.

Vallverdú: Jo no vull repetir mai. He escrit molts llibres d’aventures, novel·la històrica... i des del 1985 m’he dedicat al que l’enyorat Isidor Cònsul [editor de Proa] en deia novel·la de frontera, llibres que tant poden llegir joves com adults. Per exemple, El testament de John Silver, una de les últimes novel·les que em va publicar La Galera [2007]. Allà havia anat sortint la meva obra completa. Catorze volums: quatre mil pàgines! Llavors es van aturar. Segurament es pensaven que em moriria. Però no va anar així. Des de llavors he publicat 25 novel·les juvenils.

EL CANVI DEFINITIU

Vallverdú: A finals dels 60 hi havia molts mestres que intentaven fer llegir en català. En aquella temporada, Òmnium es va comportar heroicament. El 1969, quan van sortir tots aquests llibres, la situació ja era bona, si no, no s’entendria la repercussió que van tenir. El que és curiós és que nosaltres quatre, l’Emili, en Joaquim, en Sebastià i jo, no ens coneixíem de res. Cadascú pel seu compte vam pensar i vam sentir que a la quitxalla li faltava llegir en català.

Carbó: Afortunadament, hi ha hagut continuïtat. És extraordinari el nombre actual d’escriptors en català.

Vallverdú: Hem procreat, i de quina manera! Hi ha una estelada de nois i noies que escriuen.

Carbó: M’agrada llegir i estar al corrent del que fan, però no dono l’abast.

Vallverdú: Jo no llegeixo res nou. Em dedico a rellegir clàssics.

LA FIRA DE BOLONYA

Vallverdú: Donarà relleu a la literatura catalana i permetrà conèixer millor el cas català.

Carbó: M’agrada que dediquin tanta atenció a la il·lustració, perquè hi ha una escola fantàstica de dibuixants. M’empipa que no hagin convocat la Maria Rius, que va ser a La Galera des del primer moment. És una de les pioneres de la il·lustració. Que no hi sigui és imperdonable

Vallverdú: Nosaltres tampoc hi anem. És normal, s’ha de deixar pas als joves.

CONTINUAR ESCRIVINT

Carbó: L’escriure em fa perdre el llegir, actualment.

Vallverdú: Jo escric menys. Tinc tres llibres per sortir i el metge em va dir fa poc que no em calia fer-ho.

Carbó: Pateixes, quan escrius?

Vallverdú: No, ara m’ho prenc amb més calma.

Carbó: Jo m’ho passo tan bé escrivint, que si el personatge fa un acudit, acabo rient.

Vallverdú: El 2005 em vaig trencar una vèrtebra i em van tenir immobilitzat durant un cert temps, panxa enlaire. Mirava el sostre de color blanc i veia les escenes que més endavant escriuria. Em vaig acabar recuperant.

¿EL PAÍS CUIDA ELS AUTORS DE LITERATURA JUVENIL?

Vallverdú: És inevitable que el temps arraconi una mica les persones. El protagonisme ara l’han de tenir les noves generacions. Però nosaltres ja figurem en la història de la literatura!

Carbó: No fa gaire, aquí a Barcelona, han batejat amb el meu nom un dels vagons dels Ferrocarils de la Generalitat. Està molt bé! A banda d’això, què cal que passi per sentir-se estimat? Barcelona és enorme i és difícil no passar desapercebut.

Vallverdú: A vegades m’he trobat amb professores que van aprendre a llegir amb llibres nostres. Això emociona! També recordo que l’escriptor Guillem Viladot deia que quan un escriptor es retira l’estat li hauria de passar una pensioneta... A Noruega passa! I a sobre, allà cobren el 20% de drets d’autor, i les biblioteques es queden la meitat de la primera edició.

-----------------------------------------------------------------------

Abans: d'on ve la literatura infantil en català

FOLCH I TORRES, EL PRECURSOR

Un dels impulsors de la literatura infantil a Catalunya va ser Josep Maria Folch i Torres, director de la revista En Patufet des del 1909 i creador d’en Massagran, en Bolavà detectiu, el gegant dels aires i el cavaller del nas roent, entre d’altres. Abans de la guerra també van fer la seva aportació Josep Carner -com a autor, però també com a traductor de Hans Christian Andersen- i Carles Riba, que s’ocuparia dels contes dels germans Grimm, però que inventaria Guillot, bandoler (1918). Durant els anys 20 i 30, el paper de Lola Anglada va ser fonamental, il·lustrant i escrivint contes, però també impulsant publicacions com La Nuri. L’aportació de Carme Karr, periodista, escriptora i musicòloga, també va ser destacada, gràcies a llibres com Nick, conte de mitjanit (1931) i Contes de l’àvia (1934).

UNA NOVA LITERATURA

Amb l’entrada del franquisme, “la grisor es va apoderar de tot”, comenta Josep Maria Aloy, estudiós i crític de novel·la infantil i juvenil. “Quan va aparèixer El venedor de peixos el 1960 molta gent va quedar parada -recorda-. En Vallverdú es va avançar a la creació de Cavall Fort [1961] i a l’impuls d’Edicions 62 [1962]. El moment en què Andreu Dòria va crear La Galera el 1963, la màquina de la literatura infantil es va tornar a engegar”. Aloy explica que “en aquells moments hi havia una gran mancança de textos en català” i que els autors “van haver de crear una llengua planera, popular i actualitzada”. Des del “compromís amb el país” van crear “una nova literatura”. Entre els noms que destaca hi ha Oriol Vergés, Anna Murià, Mercè Canela i Dolors Alibés. “A les illes Balears, el pioner va ser Gabriel Janer Manila amb El rei Gaspar, que es va publicar el 1976”, resumeix. De La Galera, Aloy destaca que va ser “punt d’unió de molts autors” i elogia “el fort treball com a editor d’Andreu Dòria: treballava els textos com no ho ha fet ningú després”. Dòria va morir el 1995, tres anys després que l’editorial entrés a Enciclopèdia Catalana.

Ara: cap on s'encamina el sector

UN PANORAMA POLIÈDRIC

Si a principis dels anys 70 hi havia quatre autors que escrivien novel·la infantil i juvenil ara són més d’un miler. Per arribar fins al present cal recordar diverses generacions. Després de Carbó, Sorribas, Teixidor i Vallverdú, “herois que encara no han rebut l’homenatge que es mereixen” -en paraules de Josep Maria Aloy- van arribar Pep Albanell, Miquel Obiols, Dolors Garcia Cornellà, Mercè Company i Maite Carranza, entre molts altres. “La Magrana va crear una de les millors col·leccions que s’han fet, L’esparver, i Laia va apostar fort per la novel·la juvenil -diu Aloy-. Al llarg de la dècada dels 80 van aparèixer editorials com Barcanova, Edebé, Cruïlla i Bromera. Als 90 va arribar Baula i la col·lecció Ala delta”. També Edicions 62 i Enciclopèdia Catalana han apostat fort pel llibre infantil i juvenil: el primer té Estrella Polar; el segon, La Galera i Bridge.

CAP A BOLONYA

Convertit en un dels motors del sector editorial, el llibre infantil -que representa actualment un 17,5% de la facturació total en català- viatja a Bolonya en bon estat de forma, amb escriptors com Andreu Martín, Ponç Pons, Anna Manso, Miquel Rayó, Care Santos i Jordi Sierra i Fabra, però també posant el focus en la riquesa d’il·lustradors a través de dues exposicions. A la de ‘clàssics’ hi haurà Pilarín Bayés, Roser Capdevila, Valentí Gubianas, Mercè Llimona, Fina Rifà, Carme Solé Vendrell i Montse Tobella. A la de nous valors -que n’inclou més de 40- s’hi troben Marta Altés, Aina Bestard, Rocio Bonilla, Oriol Malet, Pep Montserrat, Gustavo Roldán, Gabriel Salvadó i Júlia Sardà. “Entre els escriptors més joves, no em perdria Eulàlia Canal ni Carles Sala i Vila”, recomana Josep Maria Aloy. A l’explosió actual de talent s’hi ha de sumar el naixement de petites editorials especialitzades en literatura infantil i juvenil, com ara Takatuka, Babulinka i Andana, segells com Nandibú, de Pagès editors, Petita Arcàdia -d’Arcàdia- i els preciosos llibres infantils publicats per Sembra llibres i Comanegra.