L’EMPREMTA RELIGIOSA

La Itàlia catòlica viu una "dolça secularització"

En només dos anys, els catòlics que es defineixen com a practicants han passat del 33,1% de la població al 25,4%

El papa Francesc dirigint-se als fidels aplegats a la plaça de Sant Pere del Vaticà el passat Diumenge de Rams.
Sandra Buxaderas
16/04/2017
2 min

RomaItàlia és un país molt influït pel petit estat que acull al seu ventre, el Vaticà. La religiositat dels seus habitants, però, està perdent pistonada, sobretot entre els joves. En només dos anys, els catòlics que es defineixen com a practicants han passat del 33,1% de la població (2014) al 25,4% (2016), segons l’informe Eurispes. Qui aguanta l’estendard catòlic són les dones: un 30,6% són practicants, per només un 20,6% d’homes. A missa hi van cada diumenge un 20,5% dels italians.

Inscriu-te a la newsletter Internacional El que sembla lluny importa més que mai
Inscriu-t’hi

Una recerca dirigida pel sociòleg Franco Garelli entre joves de 18 a 24 anys mostrava fa uns mesos que Itàlia viu “una dolça secularització”. No pateix cap daltabaix, però sí una inexorable erosió. El 90% dels joves estan batejats i han fet la primera comunió, i el 77% han rebut el sagrament de la confirmació en la fe en edat adolescent, xifres que fan empal·lidir altres països de tradició catòlica com Espanya i Portugal. Un 70% dels joves es declaren catòlics. Ara bé, només preguen de manera quotidiana el 27%. I només el 13% van a missa cada diumenge. És la xifra més alta d’Europa, però reflecteix un trencament respecte a la infància, en què la meitat van a missa cada diumenge.

A més, els joves que es declaren ateus han passat del 23% el 2007 al 28% el 2015. I els creients convençuts i actius són només el 10,5%. Els que se senten creients per tradició i educació més que no pas per motius espirituals són el 36,3%. I d’aquests, el 22% afirmen que en realitat no creuen en Déu.

Aquesta erosió en la religiositat comença a reflectir-se molt tímidament en unes lleis i un Parlament que se situen molt en la línia de les directrius de la jerarquia vaticana. Tot just l’any passat l’ex primer ministre de centreesquerra, Matteo Renzi, va poder aprovar una normativa per a les parelles de fet, única opció, d’altra banda, per als homosexuals. I ja llavors la polèmica parlamentària va ser enorme. A canvi d’aprovar drets per a les parelles de fet, Renzi va retirar-los la possibilitat d’adoptar els fills de la parella, argumentant que legislaria sobre aquesta qüestió més endavant.

Les clíniques catalanes estan plenes de parelles o dones soles italianes que volen sotmetre’s a una fecundació artificial perquè al seu país els límits són estrictes. I si, un cop ha tingut fills, un home vol frenar i optar per una vasectomia, ha de justificar-ho per motius mèdics. Per poder-se divorciar, abans calen tres anys de separació consensuada o bé confirmada per un jutge. I si una persona vol morir sense acarnissament terapèutic, a la pràctica es troba que el poder de decisió està en mans dels metges: el projecte de llei del testament vital dorm el son del just.

El papa Francesc ha demanat que els béns immobles de l’Església paguin impostos, però a la pràctica se’n desentenen aprofitant replecs de la llei. I tots els contribuents, creients o no, han de destinar el 8 per mil del valor de la declaració de la renda a una confessió religiosa. Entre les opcions que tenen no hi ha la islàmica. I només fa dos mesos el govern Gentiloni va arribar a un primer acord amb la comunitat musulmana per establir compromisos recíprocs per integrar els creients d’Al·là en la vida italiana.

stats